[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 15 de setembre 2020

Ningú no pot negar que Mercè Rodoreda és un dels noms més importants de les lletres catalanes i una de les poques autores reconegudes per la seva feina malgrat ser dona. La Plaça del Diamant (1962), lectura obligatòria a molts instituts, ens presenta el món de la Natàlia, o, com totes la coneixem, la Colometa.

La novel·la és un viatge per la pèrdua i per la recerca de la identitat de la protagonista, al llarg de 25 anys de la seva vida, amb dos matrimonis pel mig i tota una sèrie de desencants seguits. La Natàlia és patidora, retrat d’una dona d’època, és submisa i alhora poderosa. Però lluny de romantitzar aquesta dona que sempre ho passa malament, hem de tenir molt clar que això no és sinó producte d’un patriarcat que ens vol dominades: com diu Coral Herrera a Mujeres que ya no sufren por amor, “patir forma part del rol femení tradicional, per això quan gaudim ens sentim (i ens fan sentir) egoistes o culpables. Les dones alegres son perilloses per el patriarcat, que ens necessita tristes i anestesiades”.

Herrera continua exemplificant com la nostra societat ha mitificat les dones que es van autodestruir o que han estat destruïdes pels altres des de la Verge Maria, passant per Joana d’Arc o arribant fins a Virginia Woolf. “El patiment és polític: per a que tot segueixi igual és necessari que cada dona estigui en els seus assumptes, mirant-se el melic, somiant en la seva salvació personal i plorant perquè no aconsegueixen la seva droga favorita”, la droga de l’amor, resum l’autora.

La novel·la ens convida a reflexionar sobre el rol de les dones i la seva intimitat, i potser també és una crítica subtil a aquest paper de la dona. 

Quimet: el maltractador psicològic

Natàlia coneix en Quimet en un ball durant les festes de Gràcia. Som moltes les que ens podem sentir identificades amb ella, imaginant-nos a la festa de torn, més engrescades del compte, quan se'ns apropa un noi que ni fu ni fa però que, pesat com ell sol, ens acabarà fent gràcia. Potser aquella nit ens enrotllem amb ell, potser passaran un parell de dies, o setmanes, però el problema -i dic problema, perquè d’hora descobrirem què amaga en Quimet- és quan deixem la nostra parella per marxar amb ell, com faria la Natàlia.

I és que aquesta perd definitivament la seva identitat quan en Quimet passa a dir-li Colometa. Res més exemplificatiu del poder nociu que exerceix sobre ella.

De seguida en Quimet ens vesteix d’afalacs, ens fa promeses falses i ens diu que som el seu món sencer: bullshit. Alerta vermella quan comenci a actuar com un controlador obsessiu que creu que ets la seva possessió: inventa escenes on t’ha vist parlant amb el teu ex, et diu com has de vestir, parlar i actuar, t’amenaça constantment i et fa sentir petita i una autèntica merda. Tot això revestit d’un “et dono el meu amor, és el mínim que pots fer”.

Aquesta mena d’home utilitza les estratègies de coacció i manipulació en l’amor per aconseguir els seus objectius. Per una banda, pressiona i intimida, i, per l’altra, destrueix l’autoestima i confon la seva parella perquè faci el que ell desitja.

Antoni: un sugar daddy del segle passat

Totes respirem alleugerides quan la Natàlia aconsegueix desfer-se’n, d’en Quimet, encara que sigui perquè pensa que és mort. Però poc li dura la solteria. Al llimb de la pobresa, i amb dos fills petits als que alimentar, la nostra protagonista no sap renunciar a l'oferta que li fa un vell adroguer, l’Antoni, de casar-se amb ell a canvi de mantenir la seva família.

De primeres, Rodoreda ens fa creure que l’Antoni no és més que una ànima pura que tan sols vol acabar amb la seva soledat i es presta generosament a cuidar d’una família aliena tan sols a canvi de l’amor de la Natàlia. TAN SOLS. No podem cometre l’error de pensar que la Natàlia està venent part de la seva llibertat, altre cop, de la seva identitat repetidament colpejada, a un senyor que li dobla la edat i que la farà sentir humiliada internament per ser una mantinguda. Sí, és una decisió lliure, però a quin preu. No s’allunya tant del fenomen sugar daddy actual, en què un home adult paga o manté una noia molt més jove que ell per a que li faci companyia o sigui la seva parella, en el millor dels casos. L' Antoni és súper atent i bona persona, però en el fons no deixa de ser un home vell que s’aprofita de la vulnerabilitat i la joventut.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

wtf is wrong with you boomer 🤢🤢🤢🤢🤢🤢🤢🤢

Una publicación compartida de ✧࿂༼ ℳᎬᏦᎪℜℜᎪ ༽࿂✧ (@culomala) el

 

Vicenç: el paio més pesat ever

Per sort o per desgràcia els amors de la Natàlia s’acaben aquí, i ara és el torn de la seva filla, Rita. Independent i forta d’una forma totalment diferent a com ho havia estat la seva mare, en un inici la Rita passa totalment de les atencions que en Vicenç li presta, inclús s’enfada perquè "en quin moment s’ha pensat que pot assetjar-la així sense el seu consentiment!". I és que en Vicenç, atenció a l’assumpte, s’havia presentat a casa dels pares de la Rita demanant la seva mà abans de conèixer-la en persona, perquè, segons ell, hi estava profundament enamorat i ell era un noi "tradicional". Per molt segle XX que ho justifiqui, no ho sé, és rarot.

Totes estem de banda de la Rita, que el rebutja i vol fer món i estudiar; però l’alegria ens dura poques pàgines perquè de seguida Rodoreda ens diu que ella n’estava enamorada des del primer moment i què s’estava fent la dura. Ja hi tornem. Es casen i no sabem gairebé res més de la parella, però podem augurar que els somnis de la Rita no es compliran. En Vicenç és símbol d’un tio súper insistent que no accepta un no per resposta, que et fa xantatge emocional fins que no acabes amb ell, del rotllo “moriré si no ets amb mi”, “juro que arruïnaràs la meva vida si em dius que no”. 

És l’estratègia del victimisme o l’amenaça emocional, “l’art de dominar des de la submissió: el victimista vol donar pena i s’eximeix de tota responsabilitat sobre els seus actes i els seus sentiments per a que l’altre es senti responsable del seu benestar i de la seva felicitat”, descriu Coral Herrera al seu llibre.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

The people you surround yourself with can greatly affect your ability to thrive. If you feel stuck, work to be the best version of yourself but also keep your environment toxic free. ••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••• 📞📞📞📞📞📞📞📞📞📞📞📞📞 One on one support is available by phone anywhere in the world. Schedule your phone call with me today. Even a single appointment can make all the difference. (See website for details. Link in bio.) ••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••• Email @narcissist.sociopath.awareness@gmail.com IG @narcissist.sociopath.awarenes2 twitter @narcopathaware FB @ Narcissist Sociopath Awareness www.narcissist-sociopath-awareness.com •••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••• #LifeCoach #narcissistsociopathawarenes2 #sociopath #narcissist #psychopath #narcissisticabuse #needy #insecure #abandonment #femalenarcissist #toxicpeople #crazymaking #empath #healthyenvironment #codependent #believesurvivors #trustissues #gaslighting #codependency #anxiety #fu_slh #betrayal #pathologicalliar #traumabonding #boundaries #psychologicalabuse #divorce #emotionalabuse

Una publicación compartida de ℂ𝕖𝕣𝕥𝕚𝕗𝕚𝕖𝕕 𝕃𝕚𝕗𝕖 ℂ𝕠𝕒𝕔𝕙 (@narcissist.sociopath.awarenes2) el

 

“Les dones guanyaríem molt si aconseguíssim alliberar-nos de la necessitat de ser estimades i de la por a la soledat, perquè ambdues pors ens fan dependents dels homes i ens situen sempre en una posició de submissió que ens duu a acceptar relacions en les que no som felices”. Aquesta cita de Mujeres que ya no sufren por amor (Coral Herrera) resumeix a la perfecció el dilema de la Natàlia i de tantes dones de la societat, que hem estat criades per ser desitjades, estimar, reproduir-nos i cuidar. I jo dic: ja és hora d'axecar el vol, colometes del món! 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —