Bruce Springsteen ha tornat a Barcelona després de set anys, i aquest ha estat el primer cop que he tingut l’oportunitat d’escoltar la banda sonora de la meva vida en directe. He crescut escoltant Born to run en cada trajecte en cotxe que he fet amb els meus pares, i he recorregut Espanya al ritme de Pay me my money down.

Va arribar el dia: 30 d’abril de 2023. Portava des de primera hora del matí passejant per Barcelona jugant a localitzar persones que anessin al concert. Era fàcil, la ciutat era plena de fans amb samarretes del Boss: al metro, als restaurants i als llocs turístics. Eren moltes les persones d’altres països que s’havien desplaçat a la ciutat catalana per poder veure l’inici de la gira europea del cantant nord-americà.

Ni la pluja atura Bruce Springsteen

Ens dirigíem a l’Estadi Olímpic Lluís Companys uns minuts abans que obrin les portes del concert i, després de dos mesos sense ploure ni una gota, la meteorologia va decidir sorprendre’ns. Feia molta falta que plogués per acabar amb la sequera, però havia de ser just ahir? Així i tot, els fans no es van moure ni un mil·límetre de la cua. Gent cobrint-se amb bosses d’escombraries, amagant el cap dins de la motxilla, i arrencant senyals de tràfic per utilitzar a mode de paraigües. Però tots amb una idea clara: No surrender. Ningú s’anava a rendir ni abandonar la cua d’un concert que portaven set anys esperant. 

“Hola Barcelona. Us estimem Catalunya”, així iniciava Springsteen les que serien tres hores de repàs de tota la seva trajectòria musical. 60.000 persones cantant a l’uníson les cançons que havien unit a tota una generació des dels anys 70.

He de confessar que les meves expectatives sobre concert el categoritzaven en una reunió de boomers recordant les cançons amb les que havien acompanyat tots els seus moments vitals. Però no va ser gens així. El Boss ha aconseguit ser un mite intergeneracional, i milers de joves, nens i adults es van aplegar ahir per gaudir de la mateixa música, aquella amb la que tots hem crescut. 

El concert va començar cinc minuts abans de les nou de la nit, quan l’artista va aparéixer a l’escenari amb un sorprenent My love will not let you down, canviant part del repertori que havia interpretat la nit de divendres, quan va iniciar oficialment la gira europea a la ciutat de Barcelona.

La nit es va convertir en una festa quan Bruce Springsteen amb la seva mítica E Street Band van interpretar clàssics com Because the night o Born in the USA. L’energia que desprenia la banda era totalment contagiosa, i no va quedar ni una persona en tot l’estadi que no ballés al ritme de Glory Days o  cantés Born to run a ple pulmó (malgrat que una gran quantitat dels assistents no sabessin la lletra). Només feien falta els primers acords de cada tema perquè el públic es fongués en una autèntica marea de crits d’emoció, i els solos de l’artista a la guitarra van fer embogir tot l’Estadi Olímpic.

“Does anybody wanna go home?”, preguntava una vegada i una altra. I la resposta del públic era clara: “No!”.  El públic no en tenia prou amb tres hores en què l’artista nord-americà va compartir tota la seva vitalitat amb els assistents, i no va descansar del show ni dos minuts. Bruce Springsteen té 73 anys, però està clar que té energia per estona, i la seva música continuarà sent un himne arreu del món.

​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​Bruce Springsteen en el seu concert a Barcelona. Foto: Carla Solanellas

Bruce emociona Barcelona

També hi va haver moments en què va ser inevitable desprendre una llagrimeta. En especial, quan Springsteen va parlar del seu amic George Theiss, amb qui va formar la seva primera banda quan eren adolescents. George va perdre la vida a causa d’un càncer de pulmó, i Bruce es va convertir en l’únic supervivent d’aquell grup. En el seu honor li dedica The Last Man Standing, una cançó que va interpretar subtitulada en català. 

Eren quasi les dotze de la nit quan Springsteen s’acomiadava de la seva banda, i va regalar al públic una interpretació en solitari de I see you in my dreams. Només amb les primeres frases en va tenir prou per emocionar tot el públic, que marxava a casa amb el cor encongit i amb l’emoció de poder tornar a veure el Boss damunt d’un escenari ben aviat.

Si encara no heu tingut l’oportunitat, aneu-lo a veure. El meu pare sempre diu que “se l’ha d’anar a veure almenys un cop a la vida”.