Quan tot gira al voltant del trauma i els fracassos de la societat, habitar un món on l'amor no només és un flotador enmig de temps tempestuosos, sinó també el nucli mateix de l'experiència humana, és un acte de plaer. A diferència de la televisió de prestigi, que sovint és tosca i està interessada en els pitjors costats de la humanitat, les rom-com (comèdies romàntiques) no pretenen ensenyar-te res, només parlar d'amor i del sorprenent que és quan ho sents per algú.

Les comèdies romàntiques, popularment anomenades chick flicks, han estat una part integral del panorama cinematogràfic durant dècades. Aquest gènere, que va tenir la seva època daurada entre 1990 i 2010, ha tingut un impacte en la forma en què les dones joves perceben i entenen les relacions romàntiques. El terme chick flick potser no gaudeix d'una definició precisa, però perquè ens entenguem, és una pel·lícula "ximple" amb una protagonista femenina, on la línia argumental principal gira normalment al voltant d'un interès amorós masculí.

Totes hem crescut rodejades d'estereotips: a les noies ens ha d'agradar el rosa, els homes, els vestits i el maquillatge. Però quan arribes a certa edat de l'adolescència abraçar la teva feminitat sembla una cosa de la qual avergonyir-se. Ens parlen amb to de burla i paternalisme, suggerint que si a una noia gaudeix d'aquestes coses, és una bàsica, superficial i, fins i tot, poc intel·ligent; el que coneixem com bimbo. Tampoc és una tendència nova; durant molts anys les dones han optat per pantalons i el blau abans que les faldilles i el rosa per intentar aconseguir el respecte dels homes.

Cartell del film You've Got Mail

Evidentment, si una dona prefereix els pantalons i el color blau és totalment vàlid. El problema arriba quan les dones senten que han de canviar qui són per por de patir sexisme i condescendència. Per tant, el ressorgiment d'elements tradicionalment considerats "femenins" en la cultura, com abraçar aquests films, són un gran avenç per part de les dones en la reclamació de la seva feminitat. Un exemple evident i de molta actualitat és el fenomen de Barbie, on s'han vist milions de noies arreu el món vestides de rosa, que han anat a gaudir d'una pel·lícula, obviant les crítiques dels homes a les xarxes.

Com moltes altres noies joves, els meus interessos en la cultura popular fluctuaven al compàs de les últimes tendències durant els meus anys de creixement. Mentre vaig passar de llegir llibres de la Tea Stliton i Kika la superbruixa a interessar-me per Crepúsculo i obsessionar-me amb Justin Bieber (sí, era d'aquestes), les rom-com van continuar sent constants a la meva vida. En el seu nucli, aquestes pel·lícules eren empoderadores. Van ser les primeres vegades que vaig veure tantes dones protagonistes rebent l'atenció màxima a la pantalla gran. Amb noms com Reese Witherspoon, Kate Hudson, Jennifer Garner i Anne Hathaway, aquest potent grup de models a seguir personificava l'ambició femenina, la independència i, per descomptat, el seu armari assassí.

A mesura que ens endinsàvem en aquestes narratives, es posava en relleu per primer cop que les dones podien superar els 20 anys sense haver de passar per l'altar. Només cal mirar pel·lícules com When Harry Met Sally..., Bridget Jones's Diary o My Big Fat Greek Wedding per veure alguns exemples. Aquests films ens deien que les dones podiem (i hauriem de) perseguir una carrera professional. L'èmfasi residia en cuidar de nosaltres mateixes primer i després explorar l'amor autèntic.

Cartell del film My Big Fat Greek Wedding

Encara que adoro posar-me el pijama i gaudir d'una marató de rom-coms, mirant enrere com adulta he captat una tendència inquietant que caracteritza l'estructura fonamental de la trama d'aquestes pel·lícules. Les protagonistes d'aquestes cintes són dones, però són els homes els que predominen els llocs de treball i les carreres amb un major grau de poder i autoritat. Quines normes socials vaig internalitzar durant aquell període tan impressionable de la meva vida?

Si escrutem a fons aquestes històries de comèdia romàntica, emergeix una veritat més complexa. Penseu en You've Got Mail, on el propietari d'una petita llibreria perd el seu negoci, però al final acaba amb l'home d'un gegantí magatzem de llibres que l'ha deixat fora del mercat. O Never Been Kissed, on una tímida periodista es fa passar per estudiant per reviure la seva joventut, però s'enamora del professor d'anglès que la considera només una estudiant més. Alguns d'aquests escenaris de trama són basats en conductes censurables per part dels homes: és evident que sortir amb una alumna, fins i tot si resulta ser major d'edat, no està bé. Altres situacions són senzillament desbaratades: realment consideraries una relació amb l'home que et va desbancar del negoci? Fins a quin punt hem normalitzat l'abús de poder i control dels homes en les relacions?

Així, mentre les rom-coms exposen les dinàmiques de poder i les normes socials que reforcen, el ressorgiment actual d'aquest gènere reivindica la importància d'acceptar la feminitat sense caure en la sexualització o els prejudicis. En els darrers temps, el moviment feminista ha encoratjat les dones a abraçar obertament la seva feminitat i les coses considerades com a femenines, i les pel·lícules etiquetades com a chick flicks en són un exemple. Si us relacioneu amb aquestes pel·lícules, no us hauríeu d'avergonyir d'admetre-ho. El fet que una pel·lícula tingui una dona com a protagonista i tracti temes centrats en la vivència femenina no l'invalida automàticament. Amb el temps, seria fantàstic si poguéssim desempallegar-nos dels prejudicis del terme chick flick, de manera que les dones i les noies puguin sentir que els seus problemes i somnis són tan vàlids com els dels homes.