Santiago Niño-Becerra és un economista i professor universitari català, conegut per les seves anàlisis crítiques sobre el capitalisme i la proposta de nous models econòmics. Va néixer el 1951 a Barcelona i és catedràtic d'Estrctura Econòmica a la Universitat Ramon Llull, on també és professor. Niño-Becerra també és col·laborador habitual en mitjans de comunicació, i el Diari de Barcelona conversa amb ell en un moment d'incertesa econòmica global marcada per una Europa estancada, els Estats Units en guerra comercial amb la resta del món, i les economies del Sud Global en plena emergència econòmica.

Comencem en clau catalana: què hem de saber sobre el finançament singular?
La història del finançament singular és un invent que no sé com acabarà perquè el problema de fons és el dèficit fiscal que té Catalunya i que arrossega des de l'any 1980 quan es va promulgar la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes). Jo he estimat que l'acumulació del dèficit arriba als 485.000 milions d'euros hi ha estimacions que arriben als 860.000 milions d'euros. 

Com se soluciona?
El problema del finançament de Catalunya no té solució. Faran quatre inversions per tapar algunes boques, però res més. Canviar el sistema equival a destruir el finançament autonòmic espanyol. Rajoy l'any 2014 va dir molt clar que era impossible que Catalunya tingués un sistema financer com el basc perquè Catalunya estava generant el 20% del PIB d'Espanya i recaptant el 24% dels impostos i contribucions de l’Estat.

Per què aquest desequilibri? 
El sistema financer de Catalunya és diferencial per Espanya. L'única vegada que s'han publicat les balances fiscals d'Espanya va ser l'any 2011 amb dades del 2009. Només quatre regions aportaven més del que rebien, i la resta rebien més del que aportaven. Ja l'any 1980 el sistema es va dissenyar no pensant en un creixement, sinó en un sosteniment. Aquesta filosofia no ha canviat. A més, els polítics catalans no parlen clar d'aquest tema i no han fet la pressió necessària a Madrid. En definitiva, és impossible que Catalunya millori substancialment el seu finançament.

"El problema del finançament de Catalunya no té solució. Canviar el sistema equival a destruir el finançament autonòmic espanyol"

Una altra patata calenta és la crisi de l’habitatge. Has explicat que ho consideres un mercat absolutament segrestat… 
És un problema que no es vol solucionar. Hi ha una famosa entrevista que li van fer al ministre de l'habitatge l'any 1955, que deia que Espanya havia de ser un país de propietaris i no de proletaris. El franquisme va construir moltíssims habitatges de protecció oficial. Hi ha anys que el 98% dels habitatges que es van construir eren de protecció oficial. Però el període de protecció era molt curt, d’entre 10 i 15 anys, i després passaven al mercat lliure i especulatiu.

Què ha passat, doncs? 
Aquesta política als anys 70 i 80 es va reduir en vertical, i ja no es construeix habitatge de protecció oficial. Espanya porta un retard de 50 anys en temes d'habitatge i l’error va ser orientar el sector a un mercat salvatge com el de la compravenda que està totalment privatitzat. Ahir el BBVA va presentar un informe sobre l'economia espanyola que deia que l'any vinent és possible que el 25% del creixement del PIB vingui del sector de l'habitatge, però no pels habitatges que es construiran, sinó per l'increment de preus que tindrà. 

Què s’hauria de fer?
Hauríem d'haver fet com a Àustria o els Països Baixos amb el parc públic d’habitatge. Ara caldria crear ciutats noves amb planificació urbana totalment nova i orientades a la tecnologia, perquè les nostres ciutats ja no es poden ampliar. El Regne Unit ha fet un càlcul i diu que s'està pensant una inversió de 150.000 milions de lliures en crear ciutats de zero. Però aquestes xifres a Espanya són impossibles. 

"El problema de l'habitatge no es vol solucionar. Caldria crear ciutats noves i orientades a la tecnologia, perquè les nostres ciutats ja no es poden ampliar"

Parlant d'Espanya, és l'economia que més creix d'Europa —una anomalia en el context d'estancament econòmic europeu—. Quins factors tenen a veure amb aquest creixement? Es pot fer alguna crítica al seu model? 
El creixement que té Espanya és un creixement fictici, perquè està basat en la massa. És un creixement a base de volum que prové de diverses fonts. El turisme, on ja s’està pensant en els 100 milions de turistes, la immigració que s'ocupa amb baixos salaris i amb condicions laborals precàries per donar servei al turisme, i a base d'inversions com poden ser habitatges comprats per estrangers. És un creixement absolutament dependent, recordem que a les Balears el PIB va caure un 40% per la covid. Es va parlar molt que s'havia de repensar el model productiu de massa però ja és impossible. No hi ha una productivitat, no hi ha un coneixement, no hi ha un valor afegit. 

Però les institucions internacionals diuen que va molt bé…
Fan prediccions que tenen la credibilitat que poden tenir, perquè utilitzen models economètrics que no són iguals i consideren una sèrie de variables que no són les mateixes. Per mi, el valor que tenen aquestes prediccions no és un any en si o un percentatge concret, sinó la tendència. Totes les institucions internacionals diuen que l'any 2030 Espanya no creixerà més de l'1,6%. Però continuarem amb el mateix model, que és molt còmode pels polítics. No crec que hi hagi una voluntat clara de posar en marxa un canvi de model econòmic perquè quan s'ha pogut fer no s'ha fet.

No sé si s'ha parlat gaire de l'acord amb Mercosur, que podria ser la fi de l'agricultura a Espanya i hauria de tenir implicacions importants per la PAC…Penso que l'agricultura i la ramaderia tenen dues línies d'evolució. Per una banda, hi ha un producte d'altíssima qualitat, minoritari, i amb preus disparats. Després, hi ha un sector altra vegada de volum. La PAC va ser dissenyada als anys 50 i absorbeix el 35-40% dels pressupostos de la UE, però l'agricultura només genera el 2,5% del PIB. La PAC es va dissenyar per garantir el subministrament de productes agraris a Europa i això tenia certa lògica als anys 50, però avui no. S'hauria de fer un gir copernicà a la planificació agrària i ramadera, i la tecnologia tindrà molt a dir. 

"El creixement que té Espanya és un creixement fictici, perquè està basat en la massa. No hi ha una productivitat, no hi ha un coneixement, no hi ha un valor afegit"

Entrant en l’àmbit internacional, Trump ha dut a terme la seva promesa d’una guerra aranzelària al món. Pot ser difícil d’entendre, però quins objectius hi ha darrere?  
Sincerament, la figura i el rol de Trump no l’entenc. Em resulta xocant que sigui cap d'estat del país més poderós del món un senyor que sembla un actor de cinema. Suposo que si el senyor Trump és president és perquè a un grup econòmic molt potent li interessa que ho sigui, perquè d'una altra manera no ho veig.

Però reindustrialitzar un país, no és desitjable?
La industrialització de què parla Trump és un somni, una fal·làcia. Ho veiem amb Hyundai, que ha dit que portaran una fàbrica als EUA, però no és tan senzill. Deixant de banda les operacions que ja fan els robots a qualsevol fàbrica d’assemblatge de cotxes, l’operació de Hyundai pretén posar robots humanoides perquè facin el 60% de les feines que fan les persones. Si això es generalitza, totes aquestes promeses que ha fet Trump no tindran cap impacte ni sobre l'ocupació —almenys sobre l'ocupació d'una certa qualitat— ni sobre la recaptació fiscal.

Però, la guerra comercial contra la Xina pot guanyar-la?
Els Estats Units mai de la vida poden guanyar una guerra comercial contra Àsia. Mai. És absolutament impossible perquè la Xina té una sèrie d’avantatges com poden ser les terres rares i d’altres que els nord-americans no tenen. Per això s'ha arribat a un acord ràpidament, perquè els EUA veien que la seva indústria tecnològica col·lapsava. 

I Europa?
Passa exactament el mateix. La Xina, crec que llevat que hi hagi un cataclisme, es convertirà en la primera potència econòmica del planeta.

"Els Estats Units mai de la vida poden guanyar una guerra comercial contra Àsia" 

Últimament, la desdolarització del comerç internacional està guanyant pes. Creus que l’era del dòlar com a moneda de referència mundial acabarà i que Trump està danyant la posició del dòlar?
Hem de recordar una mica d’on ve el dòlar. A finals del segle XIX, els Estats Units eren deutors del Regne Unit, i no tenia rellevància global. Tot canvia després de la Segona Guerra Mundial. Trump va dir que realment qui la va guanyar van ser els EUA, i té tota la raó. Van convertir la seva moneda en referent internacional pel comerç i inversions. Van arribar a un acord amb la resta del món, en el sentit que si acceptaven tots els dòlars que els convenia imprimir, acceptarien els productes que la resta els exportaven. El problema és que s'ha arribat a un punt en què els EUA han imprès una quantitat tan absolutament salvatge de dòlars —de fet ningú sap la quantitat de dòlars que hi ha voltant pel món— que s'està començant a perdre la confiança.

Què comporta això? 
El problema és que quan la confiança es trenca és impossible reprendre-la. Trump va dir que si els BRICS creaven una moneda per comerciar entre ells els posaria un aranzel del 100%. Això significa que els EUA tenen un problema greu amb perdre la confiança en el dòlar. Crec que part d'aquestes actituds histriòniques que està adoptant Trump és per mantenir la imatge que els EUA són un país molt fort i poderós i que podrà mantenir la capacitat del dòlar.

Per acabar, una qüestió en clau del jovent: sovint dius que la generació Z i l’Alpha són les que més patirem els efectes de la carrera tecnològica i del desgast del capitalisme. ¿Quin futur ens ofereix això als joves?  
Sincerament, no tinc ni idea de què fareu la majoria dels joves. Aquestes generacions a partir de l'any 96, que és quan comença la Z, i l'any 2008, que és quan comença l’Alpha, no sé què faran. La tecnologia està substituint feines a una velocitat brutal, i cada vegada es necessitaran menys persones. El 1860, Europa va patir un excés de treball, i entre 1860 i 1913 50 milions d'europeus van emigrar als Estats Units. Ara no es pot emigrar enlloc. Només els joves més potents estan marxant, i Espanya s’està descapitalitzant per això. No veig com es pot sortir d’aquesta dinàmica de precarietat, treballs de baix valor afegit, i salaris baixos. 

"No sé què faran les generacions a partir de l'any 96, que és quan comença la Z, i l'any 2008, que és quan comença l’Alpha"

Què implica tot això?
El que denomino com el trinomi social: la renda bàsica universal, la legalització de la marihuana i l’oci gratuït. Cada vegada es necessita menys gent per treballar, pot ser que en algun moment del segle XXI si la tecnologia continua avançant podria sobrar el 95% de la població activa. L'única via és una reducció de la natalitat i una esperança de vida que baixarà amb les retallades de la sanitat pública —sobretot si es compleix amb el rearmament—. Els estats amb el suport de les grans corporacions crearan una renda bàsica universal per comprar béns i serveis més bàsics perquè el preu baixarà molt a causa del creixement de la productivitat. També s'aprofundirà amb la legalització de la marihuana perquè és un calmant —als EUA hi ha 23 estats en què està legalitzada i això era impensable fa uns anys—, i un oci pràcticament gratuït per cobrir el temps d’alguna manera.

Què podem fer els joves per evitar-ho?
Als anys 60 encara es feien revolucions i manifestacions. Avui en dia ja no, no sé per què, però no es fan. Aquestes mobilitzacions podrien motivar els polítics a innovar solucions per tot aquest jovent, però ni està passant ni passarà.