{ I }

Serà una branca sobre el capó d’un cotxe
uns kilòmetres per sota d’on pasturen les vaques.
Serà una branca com una esllavissada,
que avui no hem pujat a cavall.
Serà una branca que no sortirà a la fotografia de la teva esquela,
serà només una branca, un dia,
com una broma, com una esllavissada assenyalant la fi d’un poble:
colgant l’església, partint les terres, matant les bèsties.
Serà la branca tremolant com una broma
i el pare prendrà els fills muntanya avall
per fer allò de les llegendes de repartir les terres
i fundar els pobles que multiplicaran Nibrós
—encara que sigui de nit i no es vegin les branques a la
                                                                  fotografia de l’esquela,
encara que sigui de nit i es pensi
que ningú la veu acaronant bedolls,
que ningú l’ha vista mirar muntanya amunt
buscant l’home entre els plecs de la pissarra,
sota les escobes i per cada racó de la catedral escarpada
quan és de nit i la mosquegen els helicòpters encesos de llums.
Seran les branques tremolant com una esquela
per com callen les feres i les fonts
per com aguanta la respiració la vall mirant amunt
resseguint els camins que porten
als cementiris que funden Nibrós.

—Dins de Nibrós (Mon de Llibres, 2019; Premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel RIera 2019) de Laia Carbonell.

S'ha definit Nibrós (Mon de Llibres, 2019) com una torrentada violenta, una riuada furient i clara de nítides estampes vitals, cillesades minuciosament amb un lirisme que és un ganivet: té un tall esmolat i feridor, i en té un altre de suau. Tendresa i tosquedat, vida i mort, superstició i igenuïtat sobrepassades per l'arbitrarietat del món. 

Cada dilluns, un poeta ens llegeix uns versos, triats expressament perquè ens acompanyin durant la setmana. Els poemes no donen la felicitat, però una mica de saviesa potser sí. O això és el que diuen.