Amic, tu hauries d'habitar els llocs que t'han vist ser,
riure amb el vi barat que porta la teva gent
quan vols passar una nit de cap de setmana amb ells.

Amic, tu no et mereixes l'òxid fosc del turment,
no és justa la distància que et fa pres, també,
de l'obtusa balança que regeix el teu temps.

Amic, tu guarda la lluita del cant i el carrer,
que venim lents des de l'amor, serrant bé les dents,
per cada dia dolent, de bons te'n durem cent.

—El delta de les paraules (Rosa dels vents, 2020), de Cesk Freixas.

"La pèrdua del meu pare i l'arribada de la meva filla van foradar-me i curar-me el cor en menys d'un mes de diferència. D'aquell sotrac han nascut molts d'aquests versos. La vida hi fa la resta. Espero que aquest llibre t'acompanyi. Per guarir la pell ferida: per això serveix la poesia" diu Cesk Freixas sobre el seu últim llibre.

Entès com un riu, a El delta de les paraules (Rosa Dels Vents, 2020) hi flueixen poemes de temàtica crítica i universal, que acaben en una desembocadura on s'acumulen les paraules per ser dites, per ser escoltades, per ser llegides, per ser compartides. L'autor, que mesura exactament el que vol transmetre, reivindica aquesta idea des de la «Font» fins al «Delta»: la paraula, la poesia, com a eina actual per expressar-nos, com a sinònim de cultura reposada i xarxa orgànica, com a contrapunt a l'era de Twitter en què vivim. Sense pressa, perquè a El delta de les paraules és on comença el diàleg.

Cada dilluns, un poeta ens llegeix uns versos, triats expressament perquè ens acompanyin durant la setmana. Els poemes no donen la felicitat, però una mica de saviesa potser sí. O això és el que diuen.