Com pots estar tan trist a la ciutat?

Cada dia cau un amic en la impietat,
l’incineren i en quaranta dies
lliuraran les cendres a la família.
M’afaito sol en la decrepitud del pis
abassegador que només em rescata
quan tu dius «hola» i apareixes entre
ombres del teu refugi domèstic
amb l’aroma dels plats que tan bé conec.

Els clarinets del meu amic sonen llunyans,
«postindustrials» van dir,
com un ferit a la pota coixa
després del bombardeig
i el fred primaveral que s’alterna
amb el plugim interminable
que em fa desitjar-te més.

Tot passarà també com la tempesta,
com aquestes vides fugisseres
entre els escamots de la mort,
setge intensiu, pudor de sirenes
a cada moment.

Som al cim de l’epidèmia,
penso reiteradament en tu.
Penso reiteradament en tu,
penso reiteradament en tu,
fins i tot quan em tallo.  

David Castillo ens recita Com pots estar tan trist a la ciutat?, el títol d’una cançó del seu amic i compositor Víctor Nubla. El poema, Castillo el va escriure durant el confinament, concretament el mes de l’abril, en record al seu amic Nubla, que va morir el dia abans, el 31 de març. “El coneixia des de l’any 1978 i havíem estat junts al TNT i l’Ateneu Llibertari de Gràcia, també havíem estat a manifestacions i l’havia acompanyat amb el grup Macromassa fent cosetes. Era una amistat personal i teníem una gran afinitat”, explica el poeta al Diari de Barcelona. Segons Castillo, quan el seu amic Nubla es va trencar el maluc en una residència on era, el va anar a veure cada dia. “Era una persona de les que t’estimes. El trobo a faltar”. 

El vídeo on recita el poema mentre s’afaita, Castillo el va gravar també durant el confinament. Cada dia escrivia i gravava un poema seu. “La idea va sorgir perquè un dia vaig fer un poema per un web que es diu Poeta de Guàrdia i va tenir 35 mil visites, pràcticament és un rècord. I aleshores vaig decidir seguir gravant poemes durant tot el confinament”, explica Castillo. En total, va arribar a tenir-ne 50. Alguns dels vídeo-poemes, però, els va haver d’eliminar perquè li ocupaven massa espai al mòbil i al gmail no els podia guardar tots. A més, com que estava tot tancat, no podia anar a comprar cap memòria externa.  

El poema Com pots estar tan trist a la ciutat?, juntament amb la resta que va escriure durant les setmanes de reclusió a casa, conformaran una antologia L'amor com a pena capital, que es dividirà en dos llibres i que encara no ha sortit. 

Tota una vida dedicada a la poesia

Poeta des de la infància, David Castillo (Barcelona, 1961) dirigeix el suplement cultural de l’Avui des del 1989. Per la seva activitat periodística ha obtingut diferents premis, entre els quals hi ha quatre Atlàntida, el del 2000 al millor articulista en llengua catalana. Ha publicat tres antologies, una biografia de Bob Dylan, la novel·la en vers El llibre dels mals catalans (2010) i cinc novel·les, editades pel Grup 62: El cel de l’infern (Premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (Premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010), Barcelona no existeix (2014) i El tango de Dien Bien Phu (Premi Joanot Martorell 2020). Les dues primeres han estat traduïdes al castellà per Anagrama i l’última per Edhasa, i se n’han fet versions a diferents llengües.

Anagrama també va publicar la biografia Conversaciones con Pepín Bello. Especialista en els moviments dels anys setanta i vuitanta sobre aquell període ha publicat Bcn rock, que inclou els principals concerts de rock des de 1974 a 1989, i Barcelona, fragments de la contracultura. La seva obra poètica inclou La muntanya russa (Pagès, 1992), Tenebra (Proa, 1994), Game Over (premi Carles Riba, Proa, 1997), El pont de Mühlberg (Proa, 2000), Seguint l’huracà (Arola, 2001), Menta (La Garua, 2005), Downtown (Icària, 2006), Esquena nua (Proa, 2006), Doble zero (Proa, 2011) i El túnel del tiempo, que recull els seus poemes de joventut, i que va obtenir el premi Escriduende de la Feria del Libro de Madrid del 2016 i el premi Cartago a Tunis. El 2006 va rebre el premi Internacional Tratti al millor poeta traduït a Itàlia.