Hi ha coses que ressonen molt lluny, incommensurables, 
feliços incendis que mai ningú veurà, 
en aquell lloc on l’alegria fa olor de diaris vells, 
la pell llanuda de l’espasme 
en aquell lloc on no queda ningú, 
en aquell lloc que es va dessagnant 
sobre les nostres testes, 
la serp que sempre se t’enrosca al capdamunt del plor, 
cares deshabitades pels seus inquilins, 
en aquell lloc incomprensible 
on no hi ha mort ni vida, 
feliços incendis que mai ningú veurà 
en la perfecta solitud 
d’un mirall impossible.

Xevi Pujol Molist ens recita el poema sense títol i que aquí anomenem ‘Feliços incendis que mai ningú veurà’: un poema que l’ha acompanyat força als recitals poètics que ha anat fent, i que ara feia temps que no el materialitzava de nou a través de les paraules dites a viva veu. Escrit el 2011 a Alemanya, el poema, molt metaliterari, parla de la possibilitat de crear realitats amb la poesia que són unes realitats impossibles a la vida. “Quan el vaig escriure tenia aquest anhel de potència màxima de la imaginació, d’arribar al màxim que pot donar la literatura. L’últim vers, molt lapidari, posa clarament de manifest aquesta idea d’un món impossible que només existeix al mirall i enlloc més”, explica Pujol Molist al Ddb. 

L’autor el va concebre en una època de la seva vida expansiva i totalment eufòrica i vital. “Encara que el poema parli de les lligadures que té el món i la realitat, crec que també hi ha un anhel d’infinitud i de transcendència”. 

Feliços incendis que mai ningú veurà forma part del llibre Deu sonets seguit de Mirall de foc. “El poemari és un opuscle perquè és curtet i està compost per dues parts molt diferenciades que tenen poc a veure estèticament, malgrat que tenen una atmosfera similar. Totes dues parts pertanyen a la mateixa època creativa i les vaig aplegar en aquest mateix llibre”, explica el poeta. 

La primera part de l’opuscle són deu poemes amb la forma estròfica del sonet, i tenen una part jocosa, de joc lingüístic i mirada irònica. Tots 10 beuen de l’estètica de l’època del barroc català, per exemple de l’estil del Rector de Vallfogona. “El llibre comença amb un poema dedicat al còndor, un ocell de Sud-Amèrica molt gran, un gegant de l’aire, que neix d’una referència a l’albatros del poema de Baudelaire Les flors del mal”, explica Pujol.  

En canvi, la segona part són poemes en vers lliure, també n’hi ha algun en decasíl·labs, i són més diversos i seriosos, no hi ha tant aquesta atmosfera irònica. “Aquests tenen el leitmotiv simbòlic del mirall i de les flames”, explica. Feliços incendis que mai ningú veurà encapçala aquesta segona part del llibre i presenta aquest símbol que la resta de poemes van reprenent amb la intenció de mostrar nous significats i maneres d’interpretar aquest símbol.  

"L’últim vers, molt lapidari, posa clarament de manifest aquesta idea d’un món impossible que només existeix al mirall i enlloc més"

Xevi Pujol Molist va néixer el 3 de febrer de 1984 a Vic i des dels 17 anys va començar a escriure poesia, edat en què va guanyar concursos literaris escolars. No va ser fins als 23 anys que s’hi va començar a dedicar "de debò", en paraules seves. A part de poeta, és enginyer de telecomunicacions i filòleg català. Alguns dels seus poemaris són Fred de pomes dolces (Viena, 2011), amb Maria Rovira i Lastra i Rafel Vilà i Nogueras, llibre amb què van ser premiats en un certamen literari. També és autor d'El satèl·lit d’una engruna (Emboscall, 2008), i Deu sonets seguit de Mirall de foc (Emboscall, 2014). Durant un temps va col·laborar a Núvol.

Pujol és traductor del llibre Bèsties (Curbet Edicions, 2018) del poeta letó Krisjanis Zelgis, a més d’haver fet diverses traduccions de poesia dispersa de l’alemany i l’anglès que han aparegut a revistes com Reduccions. L’últim certamen de poesia al que ha participat Xevi Pujol és el Festival de Poesia de Belgrad, a Sèrbia, que es va celebrar en línia aquesta tardor passada, i on van participar poetes de diversos països d’Europa.