Speed Friendling a la UPF
Publicat el 26 de novembre 2021

Arribar, deixar la jaqueta, posar-te una bena vermella als ulls i seure a la cadira assignada. Després, un silenci intrigant –potser massa prolongat– que revela els nervis previs a l'inici. Sona música de fons, dits i peus es mouen al ritme de Rauw Alejandro, segurament per expulsar la tensió d'alguna manera. Interrompen la música: "Comencen les cites!", el tret de sortida.

"Què estudies?", "T'agrada la carrera?", "On et va pillar el confinament?"; són les principals preguntes que sento mentre camino entre les parelles que, assegudes i a cegues, parlen durant cinc minuts. La veritat és que em sento bastant xafardera, i alhora poderosa: ells no em veuen i jo, invisible, puc acostar-me a les parelles com i quan vulgui, i escoltar la conversa.

Sona una música forta, aquest cop és el tema de Nathy Peluso i Bizarrap –també se sentiran d'altres com September i Umbrella–, que indica la fi de la primera cita. En queden nou, encara hi ha temps per conèixer algú especial. Abans de passar a la pròxima trobada cal, però, indicar si t'agradaria aconseguir l'Instagram d'aquella persona, o si l'espurna no ha sorgit. Sense saber què diu l'altre, cal assenyalar el polze cap a dalt o a baix per indicar si la cita ha anat bé. Potser per empatia o per por, o potser perquè tothom s'ha agradat, el 98% de dits apunten cap a dalt. Em proporciona una mica de decepció, no ho negaré, volia una mica de contrast.

Un cop els matches s'han apuntat a una llibreta, es desencadena el desordre. Gent amb mans aixecades, veus que pregunten: "Ara què faig?" o "On vaig?" i uns quants atrevits que emprenen el seu camí per intuïció, la majoria dels casos, fallit. El primer intercanvi esdevé caòtic: els participants cegats no saben on anar i, impacients per conèixer la seva següent cita, van de banda a banda. Les organitzadores, totes a conjunt vestides només amb negre i el color de l'amor, recorren el passadís amunt i avall perquè no es produeixi cap col·lisió. Desafortunadament, no ho aconsegueixen i més d'un ensopega amb la paret o la cadira. Una d'elles se m'apropa: "Perdona pel caos!". "No pateixis", li dic. De fet, és com un experiment social: observo com reacciona instintivament la gent quan porten els ulls embenats i no saben què han de fer.

Així es desenvolupa la primera mitja hora de l'esdeveniment organitzat per 5 alumnes de Publicitat per a l'assignatura de Comunicació i Esdeveniments de la UPF. Es tracta de Pompeu Friendling, una activitat amb l'objectiu de promoure conèixer gent nova: "A causa de la pandèmia, els estudiants ens hem perdut anys de socialitzar i, ja que estem en més normalitat, vam pensar a fer un esdeveniment per conèixer més gent", diu Ainoa Álvarez, una de les cinc organitzadores. Lucía Castellano, també una de les creadores, afegeix: "Sobretot també de cara als estudiants de fora que no tenen tants amics o de primer curs, o nosaltres mateixes que ens hem perdut un curs perquè ha estat en línia".

Abans d'anar, xafardejo l'Instagram de l'activitat. Em sorprèn gratament veure una història que indica l'esgotament de les places. Xafardejo una mica més, i veig que cal omplir un formulari per poder reservar una plaça. Sembla més seriós del que em pensava. Després entenc per què: "Molta gent s'ha apuntat amb amics, per això fem el formulari, per saber de quin curs i de quina carrera són", diu la Sara Domene. "Hem intentat que no coincideixin, també fa gràcia trobar-se, però la intenció era conèixer gent nova", afegeix.

Els minuts van passant, les parelles van canviant i jo continuo deambulant per la sala, observant curiosament aquell experiment social. Els temes de conversa deriven a música o a pròximes destinacions de viatge. Em fixo que alguns estan conversant amb els fronts a dos centímetres de distància i altres, en canvi, recolzen els cossos cap enrere. No sé si és indicador de la connexió entre les parelles, o si és per comoditat, però en tot cas em sembla curiós. De cop, impactada, veig que una noia i un noi estan agafats de la mà, i procedeixen a abraçar-se estretament. M'acosto, per entremetre'm una mica en la possible nova història d'amor... Merda, són amics que han coincidit.


La música fa una reaparició, aquest cop és el torn de Karol G, i els braços comencen a alçar-se. Estem en la cinquena o sisena cita i sembla que alguns encara no s'han adonat que s'han de posar els polzes amunt i a baix. L'alternativa més original que distingeixo és la d'un noi que recrea el símbol de xef amb la mà: queda clar, doncs, que li ha agradat la cita. Segueixo observant i de cop veig el primer thumbs down de l'esdeveniment. És una noia que, instantàniament, posa el polze cap a baix i, seguidament, s'aixeca de la cadira. "Realment ho ha passat malament", penso. Darrere meu escolto una veu masculina en una altra cita: "La teva veu em sona".

Uns van amb alguna copa a sobre, d'altres se'ls veu nerviosos, però la majoria sembla estar passant una bona estona. Durant les dues hores que dura l'esdeveniment, persones noves entren i altres se'n van. Amb l'inconvenient de no poder ser imparells, algunes de les organitzadores es veuen obligades a suplir els llocs dels que ja no hi són: "Ens hem acabat posant nosaltres per substituir la gent que faltava, hem acabat coneixent gent també", expressa Mar Artiga, participant en l'organització. Les intruses, però, tenien l'avantatge de poder veure la seva parella. A mesura que transcorren les cites, el desordre va desapareixent i les organitzadores prenen el control de la situació. L'activitat acaba amb l'anunci de cinc guanyadors de capses de Manolo Bakes, d'entre els participants, i l'obsequi a cadascun d'un pot de llaminadures Happy Pills.



"Ha anat molt bé, jo li he dit que sí a tothom, tot i que només he parlat amb noies quasi", comenta la Laia en finalitzar la seva participació. "Tot i que ha estat caòtic per la gent que ha arribat més tard i l'inconvenient de la pluja, ens hem apanyat molt bé", diu l'organitzadora Mar Borrego, "tothom ha tingut 10 cites, s'ha passat ràpidament i creiem que ha tingut èxit". Cap al final de l'activitat, escolto un noi dir a la seva nova amiga: "A les 9 t'envio un missatge i em dius per on esteu". Realment, l'esdeveniment ha acabat fent la funció que pretenia. M'acomiado i marxo obrint el meu pot de llaminadures. Realment, és més fàcil conèixer i obrir-se a gent desconeguda i a cegues? O fot més por?

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —