- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Mar Bermúdez
Preguntes sense resposta
A qualsevol racó del món hi pot tenir lloc el cop definitiu i sense previsió, sense preparació, sense uns bons fonaments...
Publicat el 30 de juny 2020

Imagina construir un gran castell de naips. El pes i el contrapès de cada carta suporta les del voltant, les quals, al mateix temps, aguanten tota l’estructura. Un muntatge de combinacions infinites amb un gran inconvenient: és fràgil. Un cop de vent de l’est, un tremolor d’una sola carta i tot s’esfondra.

A les converses entre amics, veïns i familiars parlem de com ha canviat la nostra vida a causa de la pandèmia. Un gir de 180 graus en la manera de viure. Acostumats a una rutina, a una certa previsió del que serà de nosaltres, fem plans i organitzem a llarg termini, però en la partida del temps, la incertesa té la mà guanyadora. Com funcionarà l’educació durant el curs que ve? Quan es faran els procediments mèdics que han quedat en llista d’espera? Quan es cobraran els ERTOs? Es podran fer pràctiques a la universitat?

Recordo que el professor de filosofia de l’institut va explicar en una classe, fa anys, que quan els humans no sabem la resposta a alguna pregunta no som capaços de deixar-la sense contestar. Gairebé de forma inconscient inventem una explicació que ens elimini l’angoixa del no saber. I aquesta és l’essència de la nova vida. Un continu de rèpliques hipotètiques a preguntes que no paren de sorgir tot basant-nos en unes normes imprecises amb poques perspectives de futur. Mentrestant, tot és gestionat per un entramat polític completament desestructurat que ha quedat en evidència.

Cauen les cartes i els governs i autoritats intenten recol·locar-les amb això que han anomenat "nova normalitat". Sembla que només és un intent de posar blu-tack per enganxar el castell i impedir que caigui definitivament, i fent-ho així emergeix un esperpèntic nou estil arquitectònic difícil de visualitzar. Fins ara hem estat testimonis de com, pedaç rere pedaç, s’intenten resoldre els impactes més evidents que van sorgint de la crisi de la Covid-19. La dubtosa qualitat de les solucions porta a pensar que no són sostenibles a llarg termini, i menys tenint en compte que, probablement, caldrà fer front a una allau de conseqüències pandèmiques de les quals encara no en som conscients.

Es replantejarà el funcionament de la sanitat pública? Quin impacte tindrà en l’economia la davallada del turisme? Quedaran marcades generacions joves i estudiants per no haver pogut tenir un ensenyament normal o una docència clàssica? Què en serà de l’economia? Quin impacte tindran les noves fórmules mixtes de treballar? Totes aquestes qüestions les viurem tots i cadascun de nosaltres de molt a prop, fins i tot aquells qui creuen que aquests problemes els queden lluny i no els afecten directament.

Molts autors com Giddens, Rosenau, Held i McGrew defensen des dels inicis del que es coneix com a "globalització" que el món és habitat per una "societat global" interconnectada, amb interessos i alguns valors compartits, amb fronteres esborradisses i amb una nova concepció de l’espai-temps. Aquesta relació ens converteix en una carta encaixada en un castell molt més gran del que ens pensem: transnacional. Integra tots els països, tots els sectors econòmics, totes les societats i cultures, totes les famílies. Qualsevol esdeveniment que succeeixi a l’indret més insòlit del planeta pot desencadenar efectes continus que, d’una manera més evident o menys, acaben impactant a les nostres vides. Si cau un naip, eventualment, la resta també caurà.

Davant la impotència de no poder ser la solució que necessitem, cal que recordem un punt clau: en una construcció de naips on col·loquem les cartes de menys valor a la base i les més poderoses a dalt de tot, com més cops de vent reben els tresos i dosos, més inestables són la jota i el rei. El focus de les mesures que es prenguin han d’anar dirigides a reforçar la fragilitat en la qual es troba la població, encaminades a evitar les tragèdies dels huracans que vinguin. Seria convenient deixar orgulls polítics a banda, comptar amb experts i centrar l’atenció a desenvolupar previsions intentant llegir el rastre de cicatrius que el coronavirus va deixant a la societat. En definitiva, fer dels pedaços improvisats, mesures contundents, útils, duradores i potents. Alliberar tensió sobre el futur de la població. O això, o qui sap si farem front a un enderrocament del sistema que ens porti a un món desconegut.

Els naips trontollen, alguns han cedit i estan a punt de caure. El blu-tack, de moment, permet sortir del pas, però no abaixem la guaita. La incertesa s’anirà concretant i ens hem de preparar per a tot el que impliqui cada resposta a mesura que es vagin destapant incògnites. A qualsevol racó del món hi pot tenir lloc el cop definitiu i sense previsió, sense preparació, sense uns bons fonaments... Esfondrada i caos.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —