18 de maig. 10:30 del matí. Fase 1. A una plaça gironina. Un bar que obre les portes després de dos mesos i mig de censura. 30 graus a l’exterior, a la terrassa, 20 a dins. Olor de solucions alcohòliques i de lleixiu resclosit. Pols a fora. Quan el primer bri de llum s’escola dins el magatzem de l’establiment: bon dia, olives, escopinyes, còctel de fruits secs i patates. Els preparatius ja rutllen. El show està a punt de començar.

–D’acord, sí! Escolteu-me totes i tots. Ha d’estar tot perfecte, fem un últim assaig i acabem d’acordar els detalls, d’acord? Hi som tots? Falta algú? –esclata amb veu alta, nerviós, en Pere, propietari de 40 metres quadrats que valen una fortuna en algun lloc cèntric de Girona el nom del qual no vull recordar.

–Que sí... Ja ho hem repetit vint vegades. Han passat dos mesos i mig, no tres anys, ho sabrem fer. Sempre n’hem sabut. –escarneix el pebre vermell des del fons de la prestatgeria. 

–Escolta! Tampoc no cal que li parlis així. Nosaltres estem molt nervioses. I si ningú ja no ens vol? I si ara el vermut es fa amb croissants casolans o llesques de pa de cereals artesanals? Ai! Seria la nostra fi, adéu gaudi de mar, adéu vida plena –dramatitzen les escopinyes, preocupades.

–El que segur que no voldran serà el vostre gust sense cap rajolí meu, així que o calleu, o esteu soles i perdudes. –etziba el vinagre, ranci. 

–Va, prou, prou. Estem tots nerviosos. És comprensible, fa dies que esperem aquest moment. Però ara més que mai ens hem de mostrar units, som un equip. –diu en Pere, intentant calmar els ànims. 

–És clar, per tu tot és molt fàcil. No tens la pressió que tenim nosaltres, de no saber a qui escolliran. D’anhelar constantment ser perforades per unes dents blanquinoses i una llengua entremaliada. I no acabar a terra trepitjades per la típica nena de tres anys descobrint la vida –al·lega una patata xip. 

–Bah, calla, exagerada, això ho dius perquè tens complex de no ser de les arrugades. Ja se sap, aquí i al Japó, que som les primeres a desfilar i arribar a l’èxtasi de les boques més impacients. –declara la patata xip en forma d'U. 

–Ai, jo què voleu que us digui, tanta rivalitat... aquí totes estem d’acord que no hi ha millor sensació d’incertesa al moment previ de ser l’escollida, i sentir que uns dits distrets t’acaricien, competint amb els del costat –assegura el pot d’olives. 

–Així m'agrada! Aquesta és l’actitud! –somriu en Pere, il·lusionat. 

–Mmm... Bon dia? Heu començat i no ens heu despertat? Sempre igual, nosaltres ja passem. –mandregen els cigrons dins un còctel de fruits secs. Els cacauets, els festucs, les nous, els anacards i el blat de moro es fan els distrets. 

–Mmm... sí... bé... Més tard hauríem de parlar del vostre contracte... –confessa en Pere– Els altres, us vull veure amb el vostre millor somriure. No em valen excuses. Sabeu que són moments difícils per a tots i no m’agradaria prescindir de cap de vosaltres, ha quedat clar? Perquè si algú no està disposat a col·laborar, cap problema, millor per al negoci. Ja sabeu què va passar amb el pa per fer pinxos, es va negar a ser congelat i contribuir a la situació, i va acabar amb un ERTO. Oi que no ho voleu, això?

–No, no, no, no –criden tots neguitosos a l'uníson.

–Doncs apa, amb el millor dels vostres somriures, JA! Ens en sortirem?

–Sí... –xiuxiuegen alguns. 

–No us sento! Ens en sortirem? –crida energèticament el propietari.

–Sí! –xisclen tots, menys els cigrons, és clar, que esbufeguen. I mentre en Pere reclama les últimes exigències, entra el primer client. Tothom aguanta la respiració. Nervis. Ànsia. Angoixa. Tensió. 

–Bon dia! –sembla dir amb un somriure una noia jove darrere una mascareta quirúrgica de color blau marí– Que ens pots portar dues clares i... mmm... –expectació, ganes, incertesa, qui serà el primer?– Doncs mira, unes xips d’aquestes fetes amb oli d’oliva, mercès!

I entre aplaudiments, crits d’eufòria, queixes inevitables d’enveges contingudes, allà sortien, amb aquell bri de llum de magatzem de bon dia, per la porta, al punt i eixerides, les primeres patates xips, olioses però no massa, destinades a la taula de la dreta de la terrassa. Dos parells d’ulls fiten amb delit el seu vermut. Després de tant temps, després de tants embats.

–Sí! Per fi! El sol! Ah! Em miren a mi! Sí! Jo, jo! –espeteguen les patates des de dins la bossa. 

–Xist! Silenci, ordinàries! –mussita en Pere fingint un somriure cap a les clientes– Comença l’espectacle.