[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 07 de setembre 2020

September, The Zephyr Bones

Flotant en un mar de calma i núvols, així t’embolcalla el “September” de The Zephyr Bones amb unes melodies que es mouen entre el dream pop i el rock psicodèlic. La banda d’origen xilè i amb residència a Barcelona va presentar aquest single dins el seu àlbum Secret Place (La Castanya) el 2017, però encara avui ressona a les millors llistes de Spotify. No hi ha cançó que defineixi millor la nostàlgia de quan l’estiu arriba a la seva fi, dels últims dies de platja i cerveses a la terrassa, del sol de les vuit del vespre que cada cop s’amaga abans.


The Fresh Prince of Bel Air Theme Song, Dj Jazzy Jeff & The Fresh Prince

¿Qui no ha cantat, creient-se rapejador professional, el mític tema de The Fresh Prince of Bel Air? La sèrie dels noranta, protagonitzada per un jove Will Smith, es va estrenar el 10 de setembre de 1990, i encara avui es reprodueix a les televisions d’arreu del món. La cançó és producte de DJ Jazzy Jeff & The Fresh Prince, el mateix Smith. El tema suposa la seqüència inicial de la sèrie, que, amb la seva lletra, exposa la seva premissa: un adolescent de carrer crescut a West Philadelphia es muda amb els seus tiets en la benestant comunitat de Bel-Air de Los Angeles, Califòrnia. 


Manhattan-Kaboul, Renaud, Axelle Red

L’11 de setembre es commemora l’aniversari dels atemptats terroristes contra les Torres Bessones i el Pentàgon, comesos per Al-Qaida l’any 2001. L’11S, l’organització jihadista va segrestar dos avions comercials i els va fer estavellar contra diversos objectius, matant 2.996 persones i ferint-ne més de 6.000. Els fets van precedir la guerra contra l’Afganistan i les polítiques estatunidenques de la “guerra contra el terrorisme”. 
Molts artistes han dedicat cançons als fets traumàtics de l’11 de setembre, per exemple: I Was Here de Beyoncé, Song for the Lonely de Cher, On that Day de Leonard Cohen o The Rising de Bruce Springsteen. 

Entre elles, la cançó Manhattan-Kaboul, escrita per Renaud en col·laboració amb Axelle Red, parla sobre els atemptats de l’11-S i la Guerra d’Afganistan i narra les vides de dues de les víctimes. Renaud canta la part d’un noi portoriqueny que treballa al World Trade Center, mentre Axelle Red canta la part d’una noia afganesa morta durant un atac de les forces de coalició el 2001. 


L’estaca, Lluís Llach

L’11 de setembre també se celebra la Diada Nacional de Catalunya, festa que commemora la caiguda de Barcelona el 1714 a mans de les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió. La derrota tingué com a conseqüència el Decret de Nova Planta i l’abolició de les institucions catalanes. 


La cançó per excel·lència de la Diada, després dels segadors, és segurament L’estaca de Lluís Llach. La cançó, va ser composta pel cantautor durant la dictadura franquista i ha esdevingut amb els anys tot un himne antifeixista i de lluita per la llibertat. Llach utilitza la metàfora d’una estaca per parlar sobre la unitat d’acció per alliberar-se. Per escriure la lletra, el cantant es va inspirar en les seves converses amb Narcís Llansa i Tubau, l’avi Siset, un barber de Besalú que li va obrir els ulls sobre el franquisme quan ell era adolescent. 


This Land, Hans Zimmer

Un 12 de setembre de 1957 naixia Hans Zimmer, un dels compositors cinematogràfics i de videojocs més coneguts de Hollywood en l’actualitat. A més de ser reconegut amb premis com els Globus d’Or, BAFTA, Emmy, Saturn o Grammy, va rebre un Òscar per la banda sonora de The Lion King (1994). El tema principal de la pel·lícula, This Land, ens sona a tots i a totes, i podem imaginar clarament l’escena que l’acompanya: primer, la tempesta i Rafiki pintant una imatge de Simba en un arbre, després, Simba troba el fantasma del seu pare al cel. El tema acaba amb la cançó africana “Basa”, quan Simba torna a les Pride Lands. Zimmer composa una melodia delicada però que emana poder, i que dóna suport al que passa a la pantalla i exemplifica el dramatisme de les decisions que Simba pren després de la mort del seu pare.

I Walk the Line, Johnny Cash

El mateix 12 de setembre, però de 2003, el món plorava la mort del mític músic de country Johnny Cash. Compositor, cantant, guitarrista, actor i autor, completament polífacètic, l’estatunidenc va esdevenir una de la segona meitat del segle XX. Tot i ser anomenat “el rei de la música country”, el cert és que Cash es va moure,a més, entre el gospel, el rock i el rockabilly. I Walk the Line (1964) és una profunda i honesta cançó d’amor, es diu que dedicada a la seva dona. Els versos són l’assegurança de que tot i que Cash sovint es trobava allunyat d’ella, de gira, mai no l’enganyaria; era fàcil no fer-ho perquè l’estimava molt. Així, “to walk de line” (caminar per la línia) voldria dir fer exactament el que se suposa que has de fer en una relació de parella.

Irònicament, la realitat de Johnny Cash no va seguir precisament el compàs de la seva cançó. Una de les artistes amb les que actuava, June Carter, es va convertir en la seva amant mentre encara estava casat amb la seva primera dona. Es divorciaria el 1966 per casar-se amb Carter dos anys després.

Potser fins setembre, Maria Jaume

La setmana passada Maria Jaume va debutar amb el seu primer disc Fins a maig no revisc. Amb tan sols 20 anys, l’artista mallorquina va guanyar la darrera edició del concurs Sona9. Arran del concurs ha pogut gravar aquest disc, que ha estat produït per Pau Vallvé. Ja n’havia avançat el primer senzill, Autonomia per principiants, que ens descobria el pop-folk acústic de Jaume, així com les seves lletres properes i transparents. Aquesta setmana recomanem una de les seves cançons, Potser fins setembre, per acompanyar el sentiment melancòlic i trist del mes que tot just comença. 
 

 

El 7 de Septiembre, Mecano 
Permeteu-nos l'oxímoron però moltes vegades les cançons més romàntiques són les de desamor, aquelles que orfes de rencor i ràbia recorden els moments més feliços sabent que ja no tornaran. 
El grup de pop Mecano va plasmar aquest sentiment amb la cançó "El 7 de Septiembre" l’any 1991. El tema el va escriure Nacho Cano, integrant del grup i li va dedicar a l’escriptora i poeta asturiana Coloma Fernández Armero que va ser la seva parella durant vuit anys. 


Però la cançó va més enllà, ja que relata el dia del seu aniversari un cop ambdós ja no estaven junts. Nacho i Coloma van decidir de mutu acord continuar celebrant el dia del que parla el tema. Ella, en una entrevista al Vanity Fair explicà que “va ser així durant molts anys, diria que uns altres vuit almenys. Ens havíem separat al desembre i el següent 7 de setembre vam anar a La Parra, un restaurant que al Nacho li agradava molt i vam celebrar el nostre primer aniversari separats”.  
Amb un ritme nostàlgic i que de ben segur remou a tots els enamorats, la cançó ensenya a continuar gaudint de l’amor una vegada aquest s’ha esvaït. 

 


 
I Haven’t Met You Yet, Michael Bublé

I de relacions que ja han arribat a la seva fi, passem a aquelles que encara estan per estrenar. El cantant de jazz canadenc Michael Bublé, que va néixer el 9 de setembre de 1975, va dedicar la cançó "Haven’t Met You Yet" a la seva promesa d’Argetina, Luisana Lopilato. En una entrevista al diari austalià The Age, el cantant va admetre que la va esciure perquè “havia conegut a aquesta noia i no hi havia res sòlid. No parlava anglès, acavaba de tenir un relació que molt pública i jo també.

Hi havia totes les raons per no intentar-ho, però ho vaig fer i va ser estrany. La cançó es va inspirar en conèixer-la”. Actualment, són parella.
El tema forma part del primer senzill de Crazy in Love, el quart àlbum de Bublé, que es va llançar el 31 d’agost de l’any 2009 i que va coesciure amb Alan Chang i Amy Foster-Gilles.  
A banda d’aquesta cançó, el canadenc té una discografia d’un gran reconeixement que li han fet guanyar tres premis Grammy. Destaquen cançons com Everything, Home o versions com Feeling Good o The Way You Look Tonight. 
 

 

You’re the First, My Last, My Everything, Barry White

Una veu profunda, greu i romàntica. Parlem del cantant nord-americà Barry White que va néixer el 12 de setembre de 1944, aquesta setmana farà 76 anys. La seva carrera com a constant li va proporcionar grans èxits com és el cas de la cançó “You’re the First, My Last, My Everything” o "Can't Get Enough of Your Love, Babe",  les dues van arribar al número 1 del Hot 100 de la llista Billboard i formaven part del de l’àlbum Can’t Get Enought (1974).

Tot i que va créixer en un barri pobre de Los Ángeles, va ser a la presó quan va escoltar la cançó Now or Never d’Elvis Preley i va decidir fer un tomb cap a la seva vida. La música sempre el va acompanyar, ja que la seva mare era pianista formada en un conservatori i ja de petit escoltava músics de la talla de Mozart, Bach o Beethoven. La seva màxima esplendor va arribar a la dècada dels 70 i dels 80 de la mà del gènere soul i un ritme del tot entusiasta. 

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —