Proyecto Una és un col·lectiu d'escriptura autor del llibre Leia, Rihanna & Trump (Editorial Descontrol, 2019), que aquest any ha publicat la segona edició. Un llibre que parla de la mort del segle XX i el canvi de paradigma amb l'arribada d'Internet i de com, malgrat aquests canvis, el capitalisme i el patriarcat perpetuen la seva existència. Però Leia, Rihanna & Trump no és només una anàlisi històrica o filosòfica, sinó que posa el focus en la cultura i les guerres culturals que es donen entre el nou feixisme, que es reforça i recrea en uns vells valors que consideren 'normals', i el feminisme, que ho qüestiona tot i s'enfronta precisament per això a les pitjors reaccions. Proyecto Una s'endinsa a Internet, les xarxes, el món friki i la ficció i crea un relat excepcional.

Parlem amb elles sobre antifeixisme, mems i el paper de les futures generacions. 

Què és Proyecto Una i com neix?
És una idea d’escriptura col·lectiva que neix a partir del Premi Descontrol, uns premis d’escriptura que la nostra editorial convoca un cop l’any amb una petita dotació econòmica perquè la gent pugui escriure. Tot i que no sabíem si havíem guanyat el premi ens vam començar a obsessionar amb el tema i vam dir “publicarem igual”. 

Per què heu triat escriure des d’un nom col·lectiu?
Creiem que l’escriptura col·lectiva és molt interessant com a concepte i desmunta la possibilitat de la creació d’una estrella, per exemple, com succeeix últimament a través de les xarxes socials. La personalització en algú creiem que pot ser bastant nefasta per un tema d'idees i d’evolució del debat. Proyecto Una també inclou la nostra editorial, els nostres editors i la nostra il·lustradora @biksakura, i està obert a que més gent escrigui des del seu nom.

Per què vau triar el nom de “Proyecto Una”?
En el capítol pilot de Star Trek apareixia un personatge que era la number one, la que tenia el rang més alt, més poder, la que més manava. Un personatge super sec, tosc, que no somreia… i quan van presentar el capítol, els executius del canal de televisió van dir: “Comprem la sèrie però aquest personatge el traieu”. El motiu va ser que “els homes es veurien intimidats i les dones no se sentirien identificades”. Va ser molt simbòlic perquè a l’actriu que la protagonitzava, Majel Barrett, li van donar un paper d’infermera mig sexy que s’embolicava amb un tio… però amb els anys van recuperar el personatge i li van donar una entitat de més empoderament femení. La traducció és mig nostra perquè mai no es va arribar a traduir. 

Se li hauria de donar més importància al món friki?
Fa uns anys que es parla de la gentrificació d’allò friki, perquè va passar de ser un nínxol de mercat, amb les seves característiques i estereotips, a abarcar-ho tot. Ara gran part de les formes de fer frikis o de moltíssimes estratègies tant de mercat o de creació de comunitats, els fanfictions, els kick starters, els micromecenatges… abans era un nínxol i ara és quelcom que emprem dia a dia. Fa uns anys encara tenia aquesta aura d’inadaptació, però ara les pelis de Marvel són les més taquilleres, El Senyor dels Anells ja és un clàssic antic i amb Joc de Trons definitivament s’ha massificat i perdut el significat d'“allò friki”, que ara ja no té gaire sentit. Ara tothom és friki. 

A qui volíeu adreçar el llibre?
Nosaltres volíem crear un debat perquè observàvem, sobretot entre en els moviments més radicals dels moviments socials, algunes pressuposicions molt tancades envers un món d’Internet de grans companyies de comunicació web i de la idea d'“això és capitalisme pur, no hem de ficar la pota, aquí no hi ha res que ens interessi”. Nosaltres vèiem que hi havia un moviment potentíssim i que sí, que el capitalisme intentava captar, però també l’extrema dreta, i creiem que aquí hi havia un camp de batalla que no s’estava presentant. Al final l’editorial ens va donar moltes llibertats i vam treure tants temes que es va acabar convertint en un manual per a qualsevol persona que no sàpiga res però que s’interessi. 

De fet, heu creat un glossari molt complet amb algunes paraules del llibre.
Sí, des del principi teníem present la idea que no podem partir de la base que tothom té coneixements sobre tot. I vam dir, qualsevol concepte que no entengui la nostra mare ha d’estar al glossari. 

Parlant de nous conceptes… què és l’'antifeixisme cuqui'? 
En realitat, la proclama té una certa part de provocació —potser tota. Nosaltres hem viscut l’antifeixisme dins dels moviments socials, on era un sector, principalment de tios, que es fotien d’hòsties amb els nazis. Això ha estat necessari en algun moment i s’ha de seguir batallant perquè no poden continuar matant gent pel carrer. Però l’antifeixisme ha d’estar present arreu en tot moment, i tothom que no sigui fatxa és antifeixista. Això s’ha de començar a reivindicar perquè és útil i és com guanyarem batalles. Ens interessa treballar amb un altres tipus de símbols més enllà de l’imaginari vellmundista de la bota, la indústria, l’home… Com a mínim obrir l’espectre. Que no es quedi només allà. Hi ha una part merament estètica, perquè estàvem fartes de convocatòries amb el llop, el gat negre anarquista, els engranatges…  i volíem reivindicar que la Sailor Moon, Sakura o els Pokémons s’autodefineixin com a antifeixistes. És una forma de dir: "Si-us-plau, una mica de fúcsia". També és anar un pas més enllà, no t’esperes que la bola rosa que és Kirby et digui “Smash capitalism”. 

"Les 'millennials' estem atrapades en aquest rotllo de 'no hi ha futur', del realisme capitalista i no poder imaginar res més enllà. D’alguna manera ens reforcem i reinventem les coses de la nostra infància"

Al llibre parleu de com l’extrema dreta cola missatges amb un llenguatge simple i el poder de la imatge, encara que no tinguin sentit. Pot l’antifeixisme fer-li front amb una estratègia similar?
S’ha de generar més contingut, però sempre apareix el dilema polític i moral en relació amb les estratègies que utilitza l’extrema dreta a Internet. Sempre ens pregunten si no s’hauria de crear un exèrcit de trolls d’esquerres, però potser des d’allà no es poden construir coses, perquè el trol parla des de la ràbia i és supermasculí i no deixa parlar la gent. A les notícies falses, per exemple, sí que hi ha un límit ètic i creiem que no s’hauria de fer. 

I utilitzar mems o fer shitposting per difondre missatges antifeixistes?
El shitposting pot ser més inofensiu. Hi ha comptes a Instagram que ho estan fent, que parlen des d’allà i són supermamarratxes, però de vegades també fan coses molt més profundes i interessants. Omplir la xarxa de continguts és una bona estratègia i també és una mica la part bonica dels mems, que amb la 'democratització' dels mitjans, pots fer això de: “Publico un munt de coses i et colo el missatge allà enmig”. Però l’extrema dreta molts cops parteix de la idea que els oients són ximples, i ens sembla lamentable. Això no ho hem de fer, sinó apel·lar sempre al sentit crític de la gent. 

És possible també fer servir els mems per explicar amb missatges breus idees polítiques o filosòfiques molt complexes que ens poden fer pensar o plantejar-nos coses?
Sí, totalment. És fantàstic que hi hagi mems que et resumeixin a Foucault, perquè potser no tenim temps de llegir-nos a Foucault i no serem capaces d’entendre’l perquè la feina és una merda precària i arribes a casa i et ve de gust mirar una sèrie tonta i no clavar-te tres volums de la Història de la Sexualitat. I no només amb mems, sinó també amb històries d'Instagram i vídeos d'Internet. A la dreta li funciona i, en part, nosaltres el debat que volem posar és la idea de que sabem que YouTube és una plataforma que és el mal i no és el model d’Internet que volem, però és un espai que està allà, i si el neguem significa que el perdrem. Des de l’esquerra hi ha molts pocs youtubers que facin missatges fàcils, així grans hi ha @cuellilargo, i poc a poc n’apareixen més, però ha costat molt.

Què en penseu del discurs pessimista respecte a les tecnologies? 
És cert que Google és el mal i és l’ens amb més poder mundial i és superperillós, perquè ningú l’ha triat democràticament. I també és veritat que les xarxes han canviat el paradigma del que és íntim i el que és públic d’una forma que pot arribar a ser perillosa perquè no va amb un acompanyament psicològic. Estaria bé no dependre totalment d’ell, evitar exposar tant les teves dades sensibles i fer servir altres tipus de tecnologia en servidors autònoms. Però no canviarà per nosaltres, Instagram continuarà generant la mateixa riquesa.

Quines alternatives tenim de cara al futur, ja que sortir d’Internet no sembla una opció ara mateix?
Estem en un punt en que no té sentit eliminar-lo perquè amb algunes coses et facilita la vida i el problema és que està en mans d’uns pocs i no hi ha control del poble. Per això potser s’ha de començar a parlar d’expropiar Google, igual que es parla d’expropiar la terra i que hi hagi control sobre els fluxos de diners i els aliments, que es faci el mateix amb les dades, que no hi hagi empreses privades que en tinguin el monopoli. Aquesta gent ha de retre comptes, no podem culpabilitzar les decisions de consum de la gent. 

Tornant als mems, vosaltres també en feu. Teniu un procés creatiu? 
Realment no, sovint són frases que se’ns acudeixen parlant o veiem en algun altre lloc. És pur mamarratxeo. Ens va venir per entrar a Instagram, tot i que vam trigar molt en fer-ho, perquè som males millennials i perquè també és una xarxa en la qual és difícil no personalitzar, perquè l’algoritme no t’afavoreix i està pensada perquè li agafis carinyo a persones que parlen a càmera. 

Però també una altra cosa que passa amb Instagram és que suposa un canvi en l’Internet, avui en dia és menys transcendent, hi ha coses que desapareixen en 24 hores. Nosaltres som l’última generació egòlatra, amb el pensament d'“haurem de fer alguna cosa molt important amb la nostra vida”. Per la generació Z creiem que no hi ha tanta transcendència. Per això, al final amb els mems hi ha aquest joc, que també utilitza l’extrema dreta de dir “només és un mem”, però és clar, si causa reacció ja és més que això. 

Per què en la creació d’aquests mems es fa sovint ús de personatges i referents de la cultura pop dels 90? És una forma d'apel·lar a la nostalgia?

Sí, les millennials estem atrapades en aquest rotllo de “no hi ha futur”, del realisme capitalista i no poder imaginar res més enllà. Així que d’alguna manera ens reforcem i reinventem les coses de la nostra infància, ja que era un bon lloc. Els personatges de la teva infància et resulten reconfortants, però treure’ls d’aquest espai i donar-los una interpretació anticapitalista és reconfortant i alhora desafiant. 

"A nosaltres no ens interessa el concepte de puresa revolucionària, som més estratègiques, més pragmàtiques"

És també una forma de resignificar-los? 
Nosaltres, a diferència dels nens i nenes d’avui en dia, vèiem el que hi havia a la tele i punt, els nostres pares no triaven els continguts. Aquí es donava un fenomen molt interessant que és que la gent racialitzada, queer o amb situacions familiars no estàndards buscaven referents en el contingut que consumien, i si no els trobaven se’ls inventaven. Hi ha tot un moviment de gent que reivindica Sailor Moon com una sèrie super queer, i és cert que hi ha alguns detalls que l’autora va incloure, però si hi hagués sèries obertament gais no caldria anar a buscar la doble volta. Al final li hem agafat molt apreci a certs personatges, i després mola molt veure la Sakura dient que es carregarà el feixisme.

Es pot fer activisme des de Instagram?
Creiem que sí, s’ha de llançar el missatge des de tots els espais perquè al final la gent jove està aquí. Hi ha gent mig perduda, que busca informació o sent curiositat. Llavors molt fàcilment pots arribar a gent que des d’un altre lloc no arribaria, has d’existir. Però tampoc no has de ser inocent, Instagram no tindrà cap problema per esborrar una foto, suspendre un compte o passar dades a la policia quan hagi de fer-ho. No compartim els seus objectius, però al final és l’etern debat dels mitjans. Nosaltres som de l’opinió que s’han de provar coses sense que et paralitzin les contradiccions, perquè sinó no pots fer mai res. 

"Quan Vox no era res i va sortir el vídeo d’Abascal cavalcant quasi ho va compartir més la gent d’esquerres que ells mateixos, i això potser va ser un error"

I és compatible aquest ciberactivisme amb el carrer? 
A nosaltres no ens interessa el concepte de puresa revolucionària, som més estratègiques, més pragmàtiques. Podem seguir fent comunicats petits que llegirà el nostre grup afí, o podem fer servir aquest mitjà amb totes les seves contradiccions i límits per estendre un missatge i crear un debat. Però alhora és cert que el teu activisme no es pot quedar a Instagram, has de tenir una militància en el teu dia a dia, en com et comportes amb la gent, quines decisions prens, en tots els aspectes des del consum, la feina, amb qui t’organitzes, però mai hi ha una puresa absoluta. 

Al llibre afirmeu que consumir cultura sense esperit crític és perillós. Com es pot construir un esperit crític en el context d’Internet i la saturació d’informació?
Invertint més en educació pública. Que la universitat torni a ser un lloc on pugui anar la classe obrera sense endeutar-se i que et puguis formar sense la por a no tenir una feina, sinó amb l’esperit de formar-te i aprendre. Tot i així, entre les noves generacions veiem gent amb molta actitud, i al final Internet és l’accés a molta informació. El problema és que accedir a les dades o la informació no és el mateix que l’adquisició de coneixement o esperit crític, que és com conectes les dades i comprens la informació en un fil de pensament que tingui sentit. Cal també una educació que t’ensenyi a processar els missatges que t’arriben i ser crític amb la posició des d’on s’emet o a qui beneficia. Igualment, ja hi ha debats que abans existien i ara s’han adaptat a noves posicions interessants. Els boomers encara estan amb separar l’artista de la seva obra, però la generació Z ha anat un pas més enllà i quasi que donen més importància a qui emet el missatge que al propi missatge. 

"Els 'boomers' encara estan amb separar l’artista de la seva obra, però la generació Z ha anat un pas més enllà i quasi que donen més importància a qui emet el missatge que al propi missatge"

Quin risc té riure de l'extrema dreta a Internet? 
És perillós ridiculitzar l’extrema dreta fins a cert punt, però també és molt humà. Té una part de riure nerviós perquè hi ha coses que ens fan por. Però hi ha un punt en el que molts cops ens centrem en l’ad hominem i hem d’intentar centrar-nos més en el discurs. Quan Vox no era res i va sortir el vídeo d’Abascal cavalcant quasi ho va compartir més la gent d’esquerres que ells mateixos, i això potser va ser un error. Així van passar de que no els conegués ningú a petar-ho a Andalusia. Ells són conscients d’això, és una provocació i el que volen és que es faci viral. 

Com es pot combatre el seu discurs quan es converteix constantment en un mem i ens fa gràcia?
Són gent que pertany a uns estaments invulnerables, no els importa ser ridículs, i és molt potent perquè a l’esquerra tenim aquest rotllo de tenir una autoritat moral, que l’hem de tenir perquè hem de creure que tenim la raó per crear un món millor per a tothom, però ens suposa una trava que la dreta no té. Li és igual ser ridícula, cruel o estúpida, i és molt difícil combatre això.

Ignorar-los és una opció?
Ignorar-los està bé, però també hi ha un límit que depèn de la quota de poder. Ignorar un troll amb 200 seguidors està bé, però hi ha gent amb un altaveu a la qual s’ha de desmuntar. Quan la mafia ja té el poder se l’ha d’assenyalar, i així potser es posen certs límits o es crea un cert debat. No podem ignorar Isabel Ayuso, perquè d’ella depèn que la gent es mori o no.

Creieu que hi ha esperança per superar el capitalisme i canviar el sistema? 
Durant el confinament i amb el que ha suposat aquesta pandèmia, de la importància de la salut i diferents problemes com la gent gran abandonada, la precarietat... semblava que havia de passar alguna cosa que posés la vida en el centre. Al final sempre estem esperant un moment clau o a que passi alguna cosa. No hem d'esperar que passi res, estan passant coses tota l'estona. No s'ha de perdre la utopia.