-
Publicat el 27 de juliol 2022
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8 del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

"Si contéssim des que el meu avi es dedica a l'ofici de forner, serien més de 100 anys!". Aquest 2022, el forn de pa Puiggròs celebra el seu centenari a Barcelona: un segle a través del qual el negoci familiar, que va començar en mans d'en Salvador Puiggròs, ha passat de pares a fills al llarg de tres generacions. Una herència de forners que s'ha anat redefinint i readaptant per continuar sent aquella nissaga que un dia va arribar tenir més de cinc forns de pa repartits per tot Barcelona. 

Tots els camins condueixen a Barcelona

Roma no es va fer en un dia. I la família Puiggròs n’és un clar exemple. En Xavier Puiggròs, net d'en Salvador i actual propietari del negoci familiar, ens explica que el seu avi era de Sant Guim de Freixenet (La Segarra), però que va decidir venir a Barcelona amb la seva dona el 1922. Va ser llavors quan van comprar un forn de pa del barri de Torre Baró "per quatre duros", i va donar continuïtat al seu ofici de forner. 

Tretze anys més tard i un abans de l'esclat de la Guerra Civil, en Salvador i la seva dona van deixar la botiga de Torre Baró i van instal·lar el seu negoci on el trobem avui en dia: al número 77 de l’Avinguda Gaudí, al barri de la Sagrada Família. En un principi, el local només eren uns baixos amb un forn, però amb els anys ho van reformar i van construir l’edifici sencer, que és ara també propietat de la família. 


 

I, mentre duraven les reformes, en Salvador va aprofitar per comprar l’altre local que encara conserva la família Puiggròs, un forn situat al número 39 de la mateixa Avinguda Gaudí, a pocs metres d’on estem fent l’entrevista. Als anys 50, en Salvador també va a obrir una pastisseria a Portal de l'Àngel, una altra a Méndez Núñez, i una al carrer Marina amb Aragó. Fins i tot va arribar a tenir una fàbrica de xocolates, les Xocolates Moncunill. "No sé com s'ho feia", riu en Xavier. 

En part, l’èxit dels Puiggròs possiblement es devia al fet que durant la Guerra Civil “no van abaixar mai la persiana” perquè “els forns de pa estaven obligats a alimentar els soldats i la població civil”, relata en Xavier. “Els forns eren l'aliment del poble”, dedueix. D’altra banda, assegura que abans era molt més fàcil mantenir un negoci: “Els forns de pa eren com les farmàcies, calia que hi hagués un cada x metres”. Això permetia que estiguessin repartits i “eliminava la competència”.  

La desfeta d’un “imperi”

L'any 1970, amb la mort del Salvador, el negoci familiar es va repartir entre els seus tres fills. Tanmateix, tan sols en Josep Maria, el pare d’en Xavier, va decidir conservar el nom de Puiggròs en els dos locals que va heretar de l’Avinguda Gaudí. “En ser l’únic home dels tres germans, va ser més fàcil per ell mantenir el nom de família”, ja que "en aquella època era més comú que les dones es casessin i no treballessin". Per tant, les germanes d’en Josep Maria, tot i que no van renunciar al negoci, van desvincular-se de la nissaga Puiggròs. 

I com que la història es repeteix, quan en Josep Maria es va jubilar, en Xavier va ser de nou l’únic dels -en aquest cas quatre- germans que va voler seguir amb el negoci familiar. "Els altres van estudiar una carrera, i ben fet que han fet, perquè segur que no tenen aquests horaris", lamenta en Xavier. Per ell, el pitjor d’aquest ofici són les hores que cal dedicar-hi: “Els pares em feien treballar 50 hores més del que toca”, riu, però també recorda que “perquè els negocis funcionin, s’hi ha d’estar”. De fet, el forn de pa Puiggròs obre de 7 del matí a dos quarts de 10 de la nit, de dilluns a diumenge, i només tanca els tretze dies festius obligatoris que hi ha a l’any. 


 

Criar-se en un entorn dedicat al negoci de forner ha marcat fortament el caràcter d’en Xavier, que agraeix haver après de ben petit que “si vols continuar el negoci, això és el que hi ha”. Va endinsar-se en aquest ofici “amb moltes ganes”, ja que sent una passió gairebé visceral per aquest món. “Vaig anar a l'escola de flequers, vaig estudiar dos anys per ser forner, vaig anar a treballar amb altres forners per aprendre d'uns i d'altres…”, detalla entusiasmat. Va ser llavors quan va confirmar que volia “viure de i per això”. 

Veni, vidi…vici?

La passió per ser forner no és l’única cosa que en Xavier ha heretat de la seva família. També ha convertit el pa de pagès, l'origen del negoci, en el seu producte estrella. “Tot el pa està fet amb massa mare natural: és de llarga fermentació, feta a mà, cuita amb el forn tradicional amb la sola de pedra... com s'ha fet sempre”, diu orgullós. A més, fan altres tipus de pans especials: de nous, de pipes de gira-sol, de pa de sègol, de malta amb cereals... entre molts d’altres. 

El pa el fan a uns forns antics giratoris, que tenen un volant de ferro on el van posant mentre giren una plataforma de 10 o 12 metres de diàmetre. Ara bé, el pa requereix molta dedicació: “A la una de la matinada ja entra el primer forner, i al cap de dues hores, entra el següent, i així donem la volta al dia”. Actualment, contant a en Xavier i a la seva dona, a la pastisseria Puiggròs hi ha 30 treballadors en actiu que s’encarreguen del forn, la pastisseria, la cafeteria, i els càterings per empreses. En Xavier confessa que el negoci del pa és poc rendible, i el marge econòmic, escàs. Per això han hagut de reinventar-se i expandir la zona de cafeteria, que “per desgràcia, dona més beneficis que el pa”, admet. “Això és el que ens ha salvat”, afegeix, assenyalant les taules de la zona de la cafeteria.  

"Ara pots trobar pa al supermercat o a les gasolineres… tothom ven pa menys els forners!”, exclama en Xavier. Es queixa que els preus tan competitius de les grans cadenes “t'obliguen a moure’t i a buscar alternatives” per no haver de tancar. “Per això hem expandit el ventall de productes que oferim”, comenta. Tanmateix, considera que és “la qualitat i la diferència dels seus productes” el que els ha mantingut ferms al llarg dels anys: “El croissant d'aquí, t'agradi o no, no el trobaràs enlloc més”, victoreja. 


 

En aquesta línia, afirma que és per això que els clients els valoren positivament: “Hi ha gent que ve expressament aquí perquè sap que utilitzem farines ecològiques i de proximitat, i, en canvi, no saben d'on ve el que compren als supermercats”, declara. La posició estratègica de les dues botigues també ha jugat a favor seu, ja que a l’estar situades a l’Avinguda Gaudí, a cavall entre la Sagrada Família i el recinte modernista de Sant Pau, la presència de turistes és inevitable. “Venen bastants famílies estrangeres a esmorzar, i ens enorgulleix que, si estan tres dies a Barcelona, vinguin a esmorzar els tres dies aquí”, sosté en Xavier. 

La vida (no sempre) és un cicle

La història no sempre es repeteix. Després de tres generacions i més de 100 anys fent fornades diàriament, la nissaga Puiggròs no sembla que tingui més relleu generacional. Els fills d’en Xavier, de 24, 21 i 18 anys, tenen clar que no volen seguir amb el negoci. "No tinc perspectives de futur. Sé que el dia que em jubili això s'acabarà”, determina el propietari. Però a en Xavier no el preocupa especialment la pèrdua del negoci familiar. De moment, sembla prou satisfet sabent que el forn de pa i pastisseria Puiggròs és i ha estat un lloc de referència pels veïns i veïnes de Barcelona des de fa més de 100 anys. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —