[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 31 d’agost 2020

“Vaig començar als vuit anys al pati de casa meva a Guadalajara, Jalsico, Mèxic. No tenia un estudi de veritat, només dues peces de fusta, un terra i una barra. Cap mirall. Era un entrenament lliure, a vegades fèiem classes de ballet sota la pluja. El meu pare, Héctor Hernández, era el meu professor i un cop a la setmana fèiem un espectacle a casa on venien els veïns”. Amb aquestes paraules al Diari de Barcelona l’Isaac Hernández explica els seus inicis en el món de la dansa. “Així és com va començar tot”. Ara, és un ballarí professional de l’English National Ballet reconegut internacionalment.  El 2018 va guanyar dins la categoria de “millor ballarí masculí” el Prix Benois de la Danse, considerat els Oscars de la dansa.

El ballet és la perfecció de l’art. És la coordinació plena, l’excel·lència i la bellesa, i alhora l’exigència portada al límit. Formar part de l’elit del seu exclusiu món és només possible per alguns privilegiats: s’ha d’estar psicològicament i físicament preparat i, a la vegada, malauradament, complir uns cànons i unes proporcions físiques força específiques.

Tal com explica Meritxell Bellatriu, psicòloga esportiva al Diari de Barcelona “el ballarí de ballet clàssic és com un atleta, és un esportista d’alt rendiment i això vol dir que només hi arriben molt pocs”. Al final, assegura la psicòloga, “l’esport d’elit no és salut, no és fer una classe d’spinning. Penso que pel·lícules com el Cigne Negre mostren una cara no tan allunyada de la realitat com ens pensem”.

Isaac Hernández al pati de casa seva (Mèxic)

El preu de la perfecció

La bellesa del cos del ballarí i el seu lleuger moviment en executar les interminables  pirouettes o els àgils grand-jetés sobre l’escenari amaga moltes hores de treball i pràctica, compromisos, renúncies, pressió, incertesa, i moltes, moltes eleccions.

L’Alba Beneit, estudiant de dansa  a l’escola universitària ESART de Barcelona confessa al DdB que estudia ballet, hip hop, contemporani, claqué i jazz, però que en el ballet “és on hi  ha més pressió tant física com psicològica”. Assegura que, sobretot, és interna per voler “encaixar amb els models que tenen les ballarines clàssiques i per la frustració quan et comences a comparar amb les teves companyes”.


"Tot i que el ballet a mi m’agrada molt, penso que ja faig tard per poder-m’hi guanyar la vida, hagués hagut de començar a 3 anys"


Ella es vol dedicar a ballar dansa contemporània: “Tot i que el ballet a mi m’agrada molt, penso que ja faig tard per poder-m’hi guanyar la vida, hagués hagut de començar a 3 anys, en canvi el contemporani m’obre més portes”. Ella balla des de petita però no va fer classes específicament de ballet fins als 16 anys.

La Mónica Gómez, en canvi, sí que va començar a fer classes de ballet des de ben petita, quan tenia quatre anys. I una disciplina que va començar com una afició, a poc a poc es va convertir en el seu camí professional: ara és ballarina del Ballet Nacional de Catalunya. “Quan tenia 12 anys vaig ballar el Bolero de Ravel amb l’escola de dansa on estava i vaig pensar: vull fer això la resta de la meva vida”. Als 14 anys es va començar a formar per poder entrar en una companyia, i després de molta pràctica, treball dur i esforç, ho va aconseguir.

Malgrat això, Gómez confessa al DdB que a vegades “ha sentit una mica de pressió i angoixa, que es posa ella mateixa”. Durant la seva carrera, ha passat èpoques en què s’exigia massa: “He de fer-ho millor, he de fer-ho millor”, es deia, fet que la feia entrar en un bucle que “encara era pitjor”. Al final, ha après que aquest tipus de pressions s’han de suprimir: “Som humans, no som màquines i ja anirem millorant”. Per a Hernández, d’altra banda, aquesta pressió “al final es torna normal” i considera que “mentre es mantingui com una pressió saludable, està bé sentir-la”.

La talla del tutú

A banda del problema de les lesions, que són latents en la majoria d’esports, en el ballet, segons Meritxell Bellatriu, “la fortalesa mental és una habilitat necessària per suportar tot el que suposa aquesta modalitat, ja que moltes ballarines acaben tenint trastorns alimentaris”, com l’anorèxia i la bulímia, i també les alteracions d’animació corporal i els problemes d’ansietat. La figura ideal de ballarina és una noia prima però forta, resistent, i la psicòloga afirma que “hi ha un límit molt prim entre el que és l’equilibri i el desequilibri en aquests cànons tan peculiars”.

Representació El llac dels cignes, 2017 / Crèdit: Michael Afonso 

El ballet segueix sent una font inacabable de polèmica pel tipus de cos femení que exigeix sobre l’escenari. Pocs cops s’han vist ballarines grosses. Moltes, masses, ballen i volen per l’escenari sent només tutú. Primes, no molt altes, flexibles de l’esquena i amb el coll i les extremitats llargues i primes. Aquest és el seu cànon, que tants problemes comporta. Per a la psicòloga esportiva Lorena Cos, també en declaracions al DdB, “les ballarines passen hores i hores modelant el seu cos per aproximar-se al màxim possible a aquests cànons establerts”.

Un futur incert

Però les dificultats d’esdevenir un ballarí professional no només rauen en la seva condició física i psicològica. Només aquells qui aconsegueixen destacar per sobre la resta poden gaudir d’un salari que els permeti dedicar-se exclusivament a allò que els fa delir. Moltes vegades, la por de no saber si ho aconseguiran, o de veure un camí ple d’entrebancs els pot portar a fer-se enrere.

No va ser el cas del pare d’Isaac Hernández, qui, en veure que el seu fill tenia les qualitats físiques i mentals necessàries per poder dedicar-se al ballet professionalment va decidir arriscar-se i portar-lo a Nova York per participar en el Youth America Grand Prix, tot i no tenir “els diners suficients per fer el viatge”. Malgrat que la família Hernández va demanar ajuda a les organitzacions de Mèxic no van tenir èxit, ja que ho trobaven “massa arriscat”. Finalment, però va ser una amiga de la seva mare la qui va aconseguir reunir uns centenars de dòlars pel seu viatge. Un acte pel qual Isaac li està, i li estarà “eternament agraït”, ja que va ser el primer pas cap a una reeixida carrera.

Isaac Hernández / Crèdit: Erik Sawaya

Però el fet que la incertesa sigui sinònim de ser ballarí no només passa a Mèxic, sinó que és una realitat global. Tanmateix, tal com explica Gómez, poder professionalitzar-se en el món de la dansa “depèn del país i de la companyia on treballis”, ja que els Governs destinen diferents pressupostos a la cultura, i concretament, a la dansa. “Conec països i companyies en què el salari dels ballarins no és suficient per viure en aquella ciutat i conseqüentment, han de treballar a les nits d’altres coses per poder complementar-lo, cosa que considero horrible”, afegeix la Mónica Gómez.

Un art minoritari

Montse Esteve, directora de l’Escola de Dansa Montse Esteve de Guissona, trasllada aquesta realitat a Catalunya. “A escala institucional la dansa és l’art minoritari”, afirma al Diari de Barcelona. En l’àmbit municipal “a tot arreu hi ha escoles de música, subvencionades pel Departament d’Ensenyament i en canvi, no hi ha escoles municipals de dansa; bàsicament són privades i moltes no estan autoritzades”.


“Sempre es contracten grups de teatre o de música, pocs contracten companyies de dansa”


Un altre exemple serien les contractacions dels ajuntaments per les Festes Majors, “sempre es contracten grups de teatre o de música, pocs contracten companyies de dansa”. A més, les places limitades per entrar al grau superior de dansa també esdevenen un entrebanc més per tal de professionalitzar-se, així com les condicions laborals d’aquest món, constantment criticades.  Sense anar més lluny, el 2016 els ballarins i músics del Ballet Nacional d’Espanya (BNE)  van convocar una vaga en contra dels seus contractes temporals.

“Crec que tots els països i companyies són diferents pel que fa a la forma de dirigir el ballet i les arts, però mentre la societat conegui i entengui els beneficis tangibles que aquestes aporten, com contribuir a una societat pacífica i al nostre desenvolupament com a éssers humans, és responsabilitat de la societat exigir el suport del govern i del sector privat per desenvolupar millors condicions per a totes les arts i els seus artistes, generació rere generació”, conclou Hernández.

Isaac Hernández / Crèdit: Santiago Barreiro

Malgrat tot, val la pena

Tant l’Isaac Hernández com la Mónica Gómez han hagut de renunciar a petites, o grans coses, per tal de dedicar-se a allò que més els apassiona. “Crec que el més difícil per a mi va ser deixar la meva gran família i Mèxic”, confessa Hernández. “Durant la meva vida de nena, d’adolescent, he hagut de renunciar a moltes festes, moltes sortides, moltes quedades...., però no m’ha dolgut fer-ho”, reconeix Gómez.

Mónica Gómez / Crèdit: Josep Guindo

Activació, cap i esquena recta, braços flotant, un somriure, i a escena. Molta merda! Que comenci l’espectacle. En el moment que pugen sobre l’escenari, sona el primer compàs i s’encenen les llums, tots els dubtes, inquietuds i incerteses desapareixen. “No sé com expressar-ho, la connexió amb el públic, amb l’escenari, quan entres en aquell moment en què estàs totalment posat en el paper i ni te n’adones que estàs en un teatre i que la gent t’està mirant, tot cobra sentit. La sensació és increïble”, manifesta Gómez. “No me’n penedeixo per res d’haver triat aquest camí, cada dia m’aixeco i tinc més clar que he nascut per això, que això és el que haig de fer”, afegeix.

Tot l’esforç acaba veient els seus fruits: “No hi ha res millor a la vida que ser capaç de fer el que t’agrada. Mentre facis el que estimes, ho faràs bé i podràs trobar la manera de viure amb ell”, afegeix l’Isaac. Ells, de moment, podran seguir molts anys ballant la perfecció. Un somni sobre puntes.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —