“Enrique no és l'última nostra, hem de viure”. Amb aquestes paraules, l’Encarna va contestar a l’acomiadament del seu marit quan portaven hores amb l’aigua al coll. El matrimoni, que celebra l’any que ve les seves bodes d’or, porta tota una vida unit. La dana va estar a punt de separar-los, però l’amor va prevaldre per sobre de la violència del temporal. 

Entre la destrucció que impera pels carrers de Catarroja trobem la casa de l’Enrique i l’Encarna. La porta mig oberta deixa entreveure la ferida d’una planta en runes. El primer pis, on fins fa poc la parella habitava és ara una llar irreconeixible: mobles destrossats, llibres desfets i una cuina inservible. Els àlbums de fotos, apilats per assecar-se, mostren imatges borroses dels records d’una vida que semblava sòlida que es dilueix, com la tinta, quan l’aigua els toca. 

“Això és el que queda de la nostra biblioteca”, diu l’Enrique al Diari de Barcelona, mentre assenyala una habitació plena de llibres. Ara, tot és fang: “No us ho podeu ni imaginar”. Ni el cotxe s’ha salvat: “Ens havien dit que podria estar en un munt de cotxes a prop, però no hem vist ni rastre, ni tan sols la matrícula”.

L'abans i el després de la casa de l'Encarna i l'Enrique

La seva casa, al municipi de Catarroja, és només una de les moltes que la dana va devastar aquella nit. Però, per a l’Encarna i l’Enrique, el més agònic no és el que han perdut, sinó com van aconseguir mantenir el més valuós: les seves vides. “Estem, que és el més important”, subratlla l’Encarna. 

Eren les set de la vesprada quan uns minuts canviarien la seva vida de dalt a baix. La rutina es va trencar amb una trucada desesperada de la germana de la dona. “Encarnita, on esteu? Pugeu al pis de dalt, que jo tinc aigua entrant al pati ja”. Sense temps per dubtes, el matrimoni va córrer a buscar un aixopluc, però els va atrapar l’aigua com si fos un tsunami: “Ens va rebentar la porta del garatge, la porta del mig i la de l’escala; no podíem pujar i ens vam haver d’agafar a la porta principal mentre anava pujant l’aigua”, comença a relatar l’Encarna. 

Una nit eterna

“Quan portàvem l’aigua al coll, vam obrir la part de dalt, que hi ha un ferratge, i ens vam agafar d’aquest per anar pujant. Com teníem l'aigua al coll, el meu home es va trencar la talla i em va dir: “Tenim mig metre més de vida”. Però li va entrar una mala gana i es va començar a acomiadar.

Jo li vaig agafar la mà i li vaig dir: “'Enrique no és l'última nostra, hem de viure, hem de viure”. Vam anar canviant de color, ell va quedar blanquet. Perquè si arriba a caure, com era a la part de fora, l'aigua se l'hagués emportat.

I acabant de dir-li això, jo vaig caure a la banda de dins. I ell: “Encarnita, Encarnita”, cridant-me. Jo era recolzant-me a la paret i la porta, perquè estava al racó, i ell em va agafar i em va alçar. Vam ser-hi des de les set de la vesprada fins a les dues de la matinada amb l’aigua al coll.

Vaig dir-li que no fes res, que jo aniria comprovant si podíem fer peu per poder obrir la porta del mig per pujar a la segona planta. Quan ens vam adonar que ja fèiem peu, vam agafar-nos com vam poder d’un moble que anava nedant per allà i vam arribar a la porta. A continuació, vam pujar i ens vam assecar perquè anàvem molls, i ens vam canviar la roba. Vaig posar tres mantes i no en teníem prou, pels nervis, per congelats, i per tot. Per congelats sobretot perquè l'edat no perdona, que ja són 74 i 77 anys.

A les 3 de la matinada, quan ja havia baixat l’aigua, va venir un nebot meu que havia enviat la meua germana. Fins i tot li va dir: “Si els oncles estan morts, no m'ho digues, m’ho dius quan arribes a casa”. El meu nebot va arribar, va trucar al pis de dalt i va veure que estàvem vius. Va ser en aquest punt quan ja va trucar a la meua germana i li va dir: “Mare, els tios són vius”. I de seguida, la meua germana va avisar els meus fills, que un viu a Càceres i l’altre a Sant Antoni de Benaixeve. 

Quan va baixar l’aigua, ens vam dirigir al balcó i vaig cridar: “Estem!”. Perquè jo sempre dic que estem, que és el més important”.

Video 360

Ara, el matrimoni viu a la planta de dalt de la casa, amb el foc d’una vitro, un congelador i poc més. “No teníem llum ni aigua potable. Ho hem passat molt malament, jo no esperava que en aquesta edat hauria de passar per això”, assegura l’Enrique. L’Encarna que és creient, ironitza amb la situació viscuda: “Jo vaig arribar al cel i el Nostre Senyor em va dir ‘Encarnita, baixa, que encara et queda molt per fer. A aquesta edat, hem estat a punt de trobar la mort”.

Video 360

Tot seguit, la parella mostra una habitació plena de fotografies, llibres i documents. “Tot això ho volem recuperar, perquè són els nostres records. Hem esperat que s'eixugués una mica, però si passes la mà a aquesta foto, s’esborra”. Les instantànies recullen moments destacats de la parella, com el naixement o les comunions dels seus fills, el seu casament o una col·lecció de monedes d’euro. “Aquesta imatge és de la nostra boda. L’any vinent fem 50 anys i ho pensem celebrar a la gran”, comenta l’Encarna. I bromeja: “El meu marit diu que ja no es divorcia de mi, perquè entre el primer i el segon casament, si hagués de divorciar-se li costaria molts diners”.

La magnitud del desastre creix quan la parella exposa amb fotografies l’estat anterior de l'immoble. Res és igual, ni tan sols per a les seves netes. “La meua neta xicoteta va perdre un peluix de Pikachu que era a casa nostra, i l'endemà de la dana em va trucar per preguntar-me per aquest”, explica l’Encarna. “Havia desaparegut, però de seguida vaig anar a comprar un idèntic per a la meua xiqueta”.

L’altra neta, de 8 anys, guardava una guardiola a casa els avis. Per casualitats de la vida, l’Enrique l’havia pujat a la segona planta el dia anterior al desastre. “Imagina’t la seua felicitat quan la nena va preguntar pels seus diners i ell els havia salvat”, relata la dona, rient. Eren 50€, però quan l’Encarna els hi va donar, la resposta de la petita va ser: “No, iaia, aquests diners són perquè pugueu arreglar casa vostra”. 

Video 360

El que més ha colpit l’Encarna és el suport de la comunitat. “Els voluntaris han estat fabulosos. Jo he estat mestra 40 anys i el que he vist en aquest jovent m’ha fet plorar, la seva voluntat de voler aixecar un poble”. Gràcies a ells, no els ha faltat res: “Ens hem alimentat gràcies als plats dels voluntaris que reparteixen menjar”.

La parella sap que la recuperació serà llarga, però conserva l’esperança: “Estem en salut, i això no és poc”. Al futur, els espera la celebració de les seves bodes d’or, que no serà només un aniversari, sinó una victòria sobre la natura, la tragèdia i sobretot, allò que volia separar-los i no va poder. Perquè en un món ple d’incertesa, l’amor que comparteixen és l’únic que mai s’acaba.

L'Encarna i l'Enrique al pati de casa seva