Trobem tires gràfiques —còmics, com els anomenem actualment— a principis del segle XIX, o fins i tot al segle XII si viatgem fins al Japó. A casa nostra, la cultura popular ja tenia l’auca, l’útil “còmic” del segle XIX que explicava històries en poques vinyetes i uns quants rodolins.

La rapidesa amb la qual va créixer la seva popularitat va ser exponencial un cop a la dècada dels anys 20 del segle passat, en aparèixer les primeres sèries de personatges. Qui no ha tingut almenys un Tintin a casa seva en algun moment? Així mateix, no hi ha cap diari popular que no tingui la seva tira diària, i els quioscs són plens de revistes basades en aquest format. Però és natural que aquestes referències us hagin sonat antiquades. Al cap i a la fi, sembla que el jovent ja no comprem revistes ni diaris. Però això no ha fet pas desaparèixer el còmic; aquest format sí que se sap la del mem “Improvise, adapt, overcome” i ha sapigut aterrar al segle XXI amb classe. 

Des de la seva última exposició sobre el gènere l’any 2005, el panorama gràfic ha patit un canvi de 180°. "Constel·lació gràfica" al CCCB agafa el còmic jove i femení i el posa al punt de mira. Aquest ha estat la resposta, accentuada per la pandèmia, d’una generació a un món que l’està deixant sense futur. Podem afirmar que vivim en l’època de l’audiovisual. Així doncs, per què són les tires gràfiques el mirall de les inquietuds de tota una generació?

En una de les entrevistes que es projecten, una de les il·lustradores afirma que fer una pel·lícula demana molts més recursos i, això és, essencialment, el que ens manca als joves. La desconnexió (sol·litud) i la salut mental en risc, la precarització i la inestabilitat laboral expliquen l’alça en la creació de còmic publicat a xarxes o autoeditat. 

Després de la sala introductòria al món underground del còmic, ens trobem davant de la impactant imatge de l’habitació que personifica aquesta joventut i feminitat actual, fent referència a Tracey Emin. És una declaració d’intencions de la comissària, l'experta en còmic femení Montserrat Terrones que, tot i quedar una mica apartada de la generació amb la qual està tractant, veiem quant l’entén. Les problemàtiques grupals s’entrellacen amb la visió personal i individual de cadascuna de les no-autores presentades, construint una constel·lació del que és la vida de les dones joves.

Normalitzar la presència de dones a l'art

El que és d’aplaudir d’aquest comissariat és l’absència de bombo donat a la coordenada femenina a l’hora de fer promoció. És d’agrair que el projecte promocional no hi girés al voltant, en una època on restem amb l’ai al cor pel purplewashing de mans de tota mena d’empreses i institucions. Em sap greu haver-vos trencat la realització que vaig poder gaudir jo en veure que totes les participants eren dones. "Constel·lació gràfica" fa sentir com a natural la representació totalment femenina dins d’un espai i es dona copets a l’esquena per aquesta discriminació positiva. 

Però no només és mèrit del CCCB aquest bon tracte del còmic femení; les mateixes autores ho permeten. Les dones no som una massa homogènia amb les mateixes inquietuds i necessitats, com tampoc ho són elles, tot i compartir generació i gènere.

Bàrbara Alca, Marta Cartu, Genie Espinosa, Ana Galvañ, Nadia Hafid, Conxita Herrero, María Medem, Miriampersand i Roberta Vázquez són totes il·lustradores per elles mateixes. Però, com ja indica el títol, estan en xarxa entre elles, en una constel·lació que no es limita a elles nou, sinó que inclou totes les professionals —i amateurs— del sector.

Des dels animals i altres objectes antropomòrfics de la postironia de Miriamspersand, Roberta Vázquez i Conxita Herrero, al minimalisme i reflexió sobre la família de Nadia Hafid, passant pel futurisme d’Ana Galvañ; l’exposició és un collage del món de cadascuna d’elles sense reduir-les a la seva condició femenina ni millenial.

Pels joves, aquesta exposició és com mirar-se al mirall i veure que, tot i que no hàgim agafat nosaltres la tauleta gràfica, tot allò que dibuixen pot ser extret d’una tarda de safareig i queixa amb les amigues. Els més grans, si us plau, aneu-la a veure, que si sou dels que no enteneu els vostres fills adolescents, "Constel·lació gràfica" us ajudarà en l'herculana tasca de ser pare avui en dia. 

El còmic es troba arreu, ens ha acompanyat des de petits i ha sigut protagonista de la crítica i activisme més punyent dels últims anys (tots coneixem el cas de Charlie Hebdo). Veient el panorama, ja era hora que un centre de cultura contemporània se’n fes ressò. Ja és veritat que no ens esperaríem veure el còmic al Louvre o al Prado, però ha aconseguit fer-se un lloc entre la programació del CCCB o el Metropolitan de Nova York.

Permeteu-me presentar una inquietud. Fer entrar un format viu dins de l’estancament que tot sovint atorguem als museus: li farà més mal que bé? Aquest art és ple de vida i constantment canviant a través de les xarxes i editorials independents, que cada dia aporta nous protagonistes a l’intercanvi i no para de respondre a l’instant al que es desenvolupa al seu entorn. On hi ha el límit entre la promoció imprescindible d’aquest dins les institucions per garantir-ne una bona salut i l’emmalaltiment que comporta separar-lo del seu hàbitat natural i tancar-lo en les gàbies artístiques?

El CCCB no decep i és capaç de, al mateix temps, promoure un art sovint cultivat als marges dins d’elits intel·lectuals i potenciar el seu caràcter canviant. Cadascuna de les artistes creà una instal·lació que anava més enllà de les il·lustracions i, moltes vegades, trencava la quarta paret incloent la reflexió al visitant. Aquest ha de ser el paper d’un museu, i ja no només parlant del còmic; no ofegar el desenvolupament de les obres, ans al contrari.

Cal agrair al centre la seva implicació en fer de les seves exposicions un diàleg obert amb el públic; sempre és agradable repassar tots els actes, activitats, tallers amb què acompanyen cada tongada d’exposicions.