[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Pere Mercader
Publicat el 17 de novembre 2020

“Al principi em pensava que tot era bo, va ser com unes vacances perquè no havia d’afrontar el que per mi era anar a la feina”. Fins que va començar el teletreball, la Sara (nom fictici per protegir la seva identitat) cada matí havia de “lluitar” per anar a treballar. En el moment de sortir de casa patia ofecs, ansietat, sensació de vòmit, certa fòbia: “El cos em demanava no sortir de casa”.

La Sara té diagnosticat un Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Es calcula que el 5% de la població en té fins a un cert grau. És un trastorn crònic i que pot fer molt difícil viure la vida en relació tant amb la socialització com en la neteja, dos aspectes que la pandèmia ha canviat per complet. L'Associació Americana de Psiquiatria defineix el TOC com "la presència d'obsessions o compulsions repetides, prou greus com per acusar un intens malestar" o una “interferència significativa amb la rutina habitual de l'individu”. 


Han augmentat molt els pensaments intrusius per la limitació social i l'augment de temps per pensar en solitud


Maria Robles, doctora en psiquiatria, assegura al Diari de Barcelona que la Covid “no té per què augmentar la incidència de TOC en la societat”, ja que “les normes socials més rígides no desenvolupen TOC”. Però els pacients amb TOC sí que han augmentat molt els pensaments intrusius per la limitació social i l'augment de temps per pensar en solitud, que “pot generar conflictes rumiatius obsessius”. Robles afegeix que “els pacients que tenen personalitats més obsessives poden ritualitzar més”.

El TOC és un trastorn d'ansietat i es manifesta, principalment, amb obsessions i convulsions. Les obsessions són pensaments que la persona viu com a intrusos i que provoquen ansietat, i es relacionen típicament amb la neteja i l'ordre. Per altra banda, les compulsions són conductes repetitives que es fan per disminuir l'ansietat que comporten les obsessions, com ara tocar certs objectes, fer comprovacions o ordenar compulsivament.

Quedar-se a casa frena l’ansietat

Pel psiquiatra de la Vall d'Hebron Pedro Serrano, la situació de pandèmia no ha portat aspectes positius als pacients, més enllà que la reclusió a casa ha fet que els pacients no haguessin d’exposar-se a certes situacions, “que és un dels seus reptes”. Les persones amb TOC tendeixen a evitar les situacions que els generen angoixa, al quedar-se a casa podien “mantenir-ho tot sota control”, però amb un alt peatge: una “funcionalitat alterada”.

Maria Robles assegura que la majoria dels seus pacients amb TOC “en general, ho estan passant pitjor”. Tot i que alguns pacients poden “veure alguna cosa positiva de la pandèmia”, sobretot els que tenen dificultat en les relacions socials, o certes fòbies relacionades amb el transport públic, els hospitals o el carrer.


Aquesta època de poca exposició social portarà conseqüències “molt negatives” per a la salut mental


A la Sara, l’ansietat li va desaparèixer “completament”. A més de no haver d’anar físicament a treballar, l’absència de socialització, tant premeditada com fortuïta, i, per exemple, “no sentir-se jutjada en una conversa”, li va donar “molta pau mental”. La Sara no recordava l’últim moment que havia sentit aquesta “pau interior”. Gràcies al confinament va tenir temps per a “les seves coses”. Afirma que es trobava “tan bé” que va deixar de medicar-se i, fins ara, tot i tenir algun moment d’ansietat, no ha tornat a medicar-se.

Les restriccions de mobilitat també l'ajuden a estar més tranquil·la, ja que sent estrès en pensar que ha d’anar a Barcelona. Allà hi té alguns amics i ara no ha de justificar no baixar a veure’ls el cap de setmana.

Tot i que les restriccions a nivell social “poden ser viscudes de manera positiva perquè no han d’estar exposats a allò que els fa patir”, Robles alerta que, “per a la evolució de la seva malaltia és negatiu”, ja que quan s’acabi aquesta situació “s’haurà de tornar al carrer”. Aquesta època de poca exposició social portarà conseqüències “molt negatives” per a la salut mental: “Tot l'avanç es converteix en un retrocés molt important”. La doctora destaca que “totes les teràpies d’exposició paulatina estan tenint un baix rendiment”.

Quan tothom es neteja les mans

Les obsessions més freqüents són les de l’ordre i la neteja. La persona amb TOC busca “controlar la seva vida a base d’aquestes compulsions i repeticions”, afirma el psiquiatra Pedro Serrano. La pandèmia ha “justificat” alguns rituals, sobretot de neteja i d'aïllament. Fins i tot “alguns pacients s’han arribat a provocar lesions per l’ús compulsiu d'hidrogel”. “Tots hem tingut por, però en el cas d’aquests pacient, ha estat més accentuat”, explica.

La Sara ja no es veu obligada a tenir contacte físic quan no el vol. Això li passa sobretot quan s’acaba de dutxar: no vol que “l'embrutin amb gèrmens”, encara que siguin persones properes com els seus pares. Ara també ho té més fàcil a l’hora de rebutjar petons pel mateix motiu. La pandèmia li permet la distància física social que necessita sense haver-la de justificar. En aquest sentit, el fet que la gent es netegi les mans de manera compulsiva li agrada molt, ja que ella ja ho feia.

Robles comenta que, en aquest context, els pacients que tenen obsessions de comprovació o de neteja “de tipus hipocondria” ho estan passant malament. Les seves obsessions es veuen reafirmades, ja que “tenen tendència a buscar per Internet els seus possibles mals”. A més, la “infodemia” de notícies negatives agreuja el trastorn.

Tornar a la normalitat espanta

“Se’m va accentuar el voler estar a la cova”, afirma la Sara, que va haver de fer teràpia per poder afrontar la tornada a la normalitat, amb totes aquelles coses problemàtiques que havien desaparegut. “Vaig haver de reaprendre a no posar-me hipernerviosa amb qualsevol tonteria”, ja que la Sara està diagnosticada d’un principi de fòbia social. 

Robles destaca que “de bracet al TOC es poden desenvolupar depressions importants”, ja que en molts casos “aquestes obsessions i ansietats anticipatòries” poden portar al consum de substàncies tòxiques. Alguns pacients intenten mitigar amb alcohol l’ansietat o la depressió agreujada amb la solitud que pot causar “passar tant de temps a casa sense res a fer”.


No sap com reaccionarà en el moment en què ja no s’hagi d’anar amb mascareta: potser serà “una nova Sara”


De fet, Serrano explica que durant aquests mesos s’ha hagut d’augmentar la dosi d’antidepressius que prenen els pacients perquè els símptomes s’han accentuat. A més, la part del tractament corresponent a la psicoteràpia en molts casos s’ha aturat o s’ha vist alterat “perquè la videoconferència no és igual d’efectiva”. També cal tenir en compte que alguns pacients han deixat la teràpia per qüestions econòmiques.

“No tinc ganes de tornar a la normalitat”, afirma la pacient, tot i que certes restriccions puguin molestar-la. Sent que el seu espai vital s’està respectant més. “Crec que hauré de fer bastant feina amb el psicòleg” quan vulgui anar a un concert, amb “tota la gent aixafant-te”, diu a tall d'exemple. No sap com reaccionarà en el moment en què ja no s’hagi d’anar amb mascareta: potser serà “una nova Sara”, que interactuarà de manera diferent —més distant— amb temes com ara els petons. 

“Quan tornem a la normalitat, aquestes persones tardaran molt més a normalitzar la seva vida”, assegura Serrano. Afegeix que els pacients hauran de tenir experiències positives que “relativitzin els seus temors”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —