Bloc District, rocòdrom de Barcelona.
Per Olma Giró
Publicat el 20 de maig 2021

"Me había dejado el móvil. Supongo que eso pasa por sentirte como en casa". Mentre estava pagant l'entrada per escalar al Bloc District un divendres al migdia -amb descompte d'estudiant surt a set euros per dues hores-, un argentí d'uns trenta anys es dirigeix a la recerca del mòbil que s'havia deixat. Potser aquest és un dels motius pel qual tot el meu Instagram vagi al "roco", que et sents com a casa. Jo tinc l'excusa de "tinc una amiga que m'hi ha portat..." i aquestes coses que se solen dir, però no acabo d'entendre què està passant amb els 'rocos'. Ni en quin moment s'han convertit en la casa d'algú.

Desplego la corda i vaig obrint via: amb l'assegurança que tot el meu Instagram de cop i volta està ple d'escaladors. Conseqüències d'estar massa temps tancats? Per fer-te la foto de perfil de Tinder i semblar una moderna alternativa? Oasi per fer la birra mentre intentes fer esport? L'excusa de conèixer algú més enllà de la bombolleta?

Parlo amb diferents rocòdroms de Barcelona i Gavà com el Kimera Climbing, l'Indoorwall El Clot, el Bloc District i el Sharma Climbing. Per sortir una mica de l'àmbit metropolità escombro cap a casa i truco al 'roco' de Figueres. Tots arriben al mateix punt: fa més o menys cinc anys que està de moda, una moda que no cessa i que sembla que anirà a més. Aquest any, a més, serà la primera vegada que veurem escaladors als Jocs Olímpics. Sharma Climbing assegura que "el boom serà molt més gran després de les Olimpíades".

Compro l'explicació. Tot i que alguna cosa m'augura que els escaladors del meu Instagram no estan gaire motivats pel fet que siguin les primeres Olimpíades. M'atreviria a dir que la majoria ni ho sap. Em poso al mateix sac.

"És el surf per a la gent que fuma de liar"

"La tendència d'ara és que moltes persones s'inicien. Potser abans el perfil era més d'escaladors professionals que anaven al que anaven, però ara els rocòdroms s'han transformat i són sales d'oci també", apunta en Carles, l'encarregat de la sala que va respondre a la trucada de Kimera Climbing. A això suma-li que la pandèmia ha tancat tots els espais socials i d'oci que existien i que, evidentment, les persones busquen alternatives.

Un exemple és l'aforament dels divendres: "Abans de la pandèmia, els divendres al vespre hi havia quatre gats, la gent era a sopars o escalfant els motors per anar de festa, ara està petat", assegura des de l'altra banda de la línia.

Una mica un oasi davant l'absència de bars. La majoria de rocòdroms (o almenys als que he estat jo) tenen servei de bar, i no qualsevol bar. No, no, no. Tot molt ben posat i decorat, allò que encara et fa venir més ganes de prendre alguna cosa. O potser és que hem estat massa temps sense bars. També, ja se sap, potser algú que fa natació s'ha de mirar més la quantitat de pitis que es fuma en un dia, però al 'roco', a menys que t'hi dediquis professionalment, et pots permetre el luxe de beure birres i fumar de 'liar', i després escalar. O almenys intentar-ho. 

A Twitter, com sempre, vaig veure el millor resum de tot això:

Un altre punt en comú: la penya s'ha cansat del gimnàs i penjar una foto a un rocòdrom mola molt més que una aixecant quaranta quilos de pesos. Jo que n'he fet, de postureig, us puc dir que la cosa té la seva complicació: no pots portar el mòbil a la butxaca perquè és un constant anar avall, i això t'obliga a haver-lo de deixar sobre el llit elàstic de cada via que estiguis provant. I anar-lo traslladant amb tu. Us asseguro que, tot i la incomoditat, les fotos al rocòdrom sumen punts.

De vegades, però, surt malament. "Un home, per no esclafar el mòbil en una caiguda, es va girar per esquivar-lo i es va trencar un braç", m'explica la Marta, fent una mica de safareig. Ella va començar a escalar uns anys abans que arribés la dèria pels 'rocos', i la dèria per les fotos al 'roco', és clar.



Entre les Olimpíades, l'oasi del bar, l'avorriment del gimnàs, la possibilitat de conèixer gent i poder compartir-lo amb família i amics sense tenir el mateix nivell, era d'esperar que arribés el dia que els stories anessin plens de persones escalant. I sovint, fins i tot, les que no t'imagines que acabarien escalant. A tot això se li suma la cerca constant d'aventura d'aquells barcelonins ofegats del ritme de la ciutat. 

De la pudor de suor i la testosterona, ja en parlarem un altre dia.

Però centrem-nos. Un cop oberta la via i amb els motius que m'asseguren el seu creixement, arribo més amunt i veig millor el panorama. Qui és aquell pihippie amb samarreta d'Obrint Pas? La meva amiga aconseguirà l'Instagram del noi amb qui va estar intercanviant miradetes l'última vegada? Qui és aquesta noia que puja més fina que l'enxaneta dels Castellers de Vilafranca? 

Els rocòdroms són el nou Tinder 

Amb els bars fins fa res tancats, i les discoteques buides, això de lligar en pandèmia és complicat. L'escalada pot ser una via. Potser l'explicació és que un gruix important de castellers universitaris —dels quals tots coneixem les seves ganes de festa i aquestes coses que l'acompanyen— s'han apuntat al rocòdrom. 

Recordeu l'home del Kimera Climbing a l'altre costat del telèfon? "Moltes primeres cites de Tinder passen al rocòdrom. Els abonats de confiança a vegades m'ho expliquen. Hi ha amors que han sorgit de l'escalada", em va dir. En aquesta línia, en Joan, propietari de Bloc District, m'explicava que té "una amiga de 43 anys que va estar 20 anys casada amb un escalador. No s'havia enganxat mai a l'escalada i ara s'hi ha enganxat. Diu que "es un buen sitio para las que estamos solteras'". Ni confirmo ni desmenteixo que es lliga als rocòdroms.


Kimera Climbing: "Moltes primeres cites de Tinder passen al rocòdrom. Els abonats de confiança a vegades m'ho expliquen. Hi ha amors que han sorgit de l'escalada"


La Gemma es va apuntar al Top Climb de Figueres fa quatre anys, avançant-se a la moda dels 'rocos'. Cada matí hi anava per entrenar i per coses de la vida va canviar els horaris i va començar a anar-hi a la tarda, cosa que la va trasbalsar perquè hi havia molta més gent i passava vergonya. "Un dia, perquè sí, em vaig entretenir a observar les persones que hi havia allà, i em va cridar molt l'atenció un noi alt, calb i amb el riure molt gros. Resulta que hi anava cada dia. Jo només el mirava a vegades i dissimuladament, però de cop, anar-hi cada tarda era més motivant, volia veure'l i tenia l'esperança d'acostar-m'hi a poc a poc".

La tensió continua: "Vaig provar la típica cosa d'agregar-lo a Instagram, i des de llavors, algun dia, quan jo estava ofuscada amb una via i ell ho veia, em venia ajudar com qui no vol la cosa. Al 'roco' hi havia molts ulls mirant. Així que per Instagram vam decidir veure'ns fora. Des de llavors som parella". El millor de la història? Continuen escalant al mateix lloc, i no només això, sinó que junts porten les xarxes socials del rocòdrom on es van conèixer.

No sé si són els aires atramuntanats de Figueres o què passa amb l'amor en aquelles terres, però la història no acaba aquí.

Fa cinc anys el mateix Top Climb va organitzar un cap de setmana a Sadernes. El pla prometia: escalada i dormir a un càmping. S'hi va apuntar molt poca gent. A la desesperada, un dels 'enxixats' va intentar convocar diversos col·legues. El resultat: cinc persones. Una d'elles, la Mariona. I entre via i via, i alguna partida al cinquet acompanyada d'una cervesa, la Mariona es va enamorar d'un d'aquells col·legues que per casualitat o per fer un favor, va acabar anant-hi de cap de setmana. La Mariona i en Ricard encara estan junts, però no han tornat a escalar a Sadernes.

Resulta que en Nil, l'amic que els va presentar, és molt fan d'anar a lligar als rocòdroms. "Qui et digui que no es lliga és perquè ell no lliga o perquè no en té ganes. El 'folleteoclimb' és real, i qui et digui que no, t'enganya". I continua, "només comunico que es fan pauses per fer el piti i se sol demanar foc, així que tot dit". "De moment no m'he enamorat, però tot arribarà".


Nil: "Només comunico que es fan pauses per fer el piti i se sol demanar foc, així que tot dit"


'Mansclimbing'

La Marta, la dona de qui us parlava abans i que alertava sobre els perills del postureig, es va inventar un concepte amb el grup de col·legues escaladors per a descriure una situació que es perpetrava sovint: el 'mansclimbing'. El concepte respon específicament a quan estàs davant d'una paret intentant fer un bloc, ve un hòmens i es cola, s'enfila per la paret, fa el bloc a la perfecció, es gira, et mira per sobre les espatlles i es "pira" tan content.

Altres situacions incòmodes que explica la Marta passen pel moment en què se t'acosta un home i de forma invasiva —perquè recalca que l'ajuda sempre és benvinguda sempre que sigui amb bones formes— et comença a donar consells de com fer o deixar de fer una via. I a vegades el que vols és descobrir-ho pel teu propi peu. Aquesta, o quan la seva poca paciència per esperar a fer la via et fa escalar nerviosa i sota pressió, o quan es treuen la samarreta. Tot i que cada vegada són més els rocòdroms que ho prohibeixen.

Durant el divendres de rocòdrom ningú m'ha vingut a demanar 'flamisell', com li passa sovint a en Nil, i la 'fantasia' de saber qui és el pihippie amb samarreta d'Obrint Pas s'ha quedat en això, en fantasia. Però s'hi tornarà.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —