Avui en dia encara em costa d’entendre la fixació que tenen els artistes amb la mitologia. La literatura i l’art fa segles que ens empaitant, intentant plasmar les nostres històries en pàgines i teles i, en general, ho han fet sense gaire èxit. Fa desenes d’anys que pintors i escriptors s’esforcen en relatar el que ens va passar fa milers d’anys, procurant que tot sigui el més bell o el més dramàtic possible, però només aconseguint crear confusió sobre la realitat dels fets. I, encara que ho sembli, això no és el pitjor.

Dibuixant-nos, fent versos sobre nosaltres o esculpint-nos, lluny de fer-nos un favor, ens castiguen a una condició eterna. I, és clar, si ets l’Eufròsine de Les tres gràcies de Peter Paul Rubens, no hi ha lloc per la queixa, però, algú s’ha preguntat com està Laocoont, que porta des del segle II a.C. sent retorçat per les serps i veient els seus fills patir? 

És cert que el meu cas pot no semblar tan terrible, però, després de tot el que vam passar, hagués agraït un destí una mica més dolç. La meva vida no ha estat fàcil i suposo que els artistes volen mostrar-ho així a les seves obres. Tot i així, em sembla que Antonio Canova es va passar bastant. O que, almenys, posats a castigar-nos d’aquesta manera, ens podria haver col·locat d’una forma més còmoda, que tenir torticolis crònica no estava entre els meus plans, la veritat. 

Tot va començar quan Afrodita es va enfadar amb mi, perquè això que les mortals siguem més guapes que elles, les deesses no ho acostumen a portar massa bé. La seva angoixa va arribar a tal punt que un dia va decidir enviar Eros, el seu fill, a què em busqués i em llencés una de les seves fletxes perquè m’enamorés de l’ésser més horripilant que em creués. Imagineu-vos el nivell d’enveja, eh. Eros, com no podia ser d’una altra manera, la va obeir, però sense voler es va clavar a ell mateix la fletxa que m’havia de disparar. I pum, en qüestió de segons, es va enamorar de mi. 

Pobret meu, no saber gestionar la situació. Com us podeu imaginar, no podia demanar ajuda a Afrodita, pel que va optar pel seu tiet, Apol·lo, que una altra cosa no, però espavilat ho és i molt. El déu de l'art va convèncer el meu pare, el rei d'Anatòlia, que em portés a una muntanya llunyana després que ell li confessés desesperat que cap home volia casar-se amb mi, tot i ser tan bella, mentre que les meves germanes ja estaven emparellades. 

Jo em vaig entristir bastant: que de sobte et deixin tirada al mig d’un bosc no li deu fer il·lusió a ningú, suposo. La primera nit em vaig adormir plorant però, quan em vaig llevar, estava en un palau enorme, amb uns vestits preciosos i un menjar irresistible. Aquell mateix dia vaig saber que el meu nou marit, Eros, tot i que jo no ho sabia, em visitaria cada nit, en la foscor i que no podria veure’l mai, que si el veia ens hauríem de separar per sempre. 

Què voleu que us digui, jo això de la confiança cega em pensava que era una expressió, no que ho hauria de viure literalment. Al principi em va fer bastant de cringe la situació, però amb el pas de les nits ens vam anar coneixent i jo també em vaig acabar enamorant d’ell. Ja entenc que això al segle XXI us sembla una bogeria, però estic parlant de fa milers d’anys. Demano comprensió. La història després es va complicar bastant, però no entraré en detalls. Al final tot va acabar bé i això és l’important.

El problema ara és, doncs, que a Antonio Canova no se li va acudir res més a finals del segle XVIII que esculpir-nos a mi i a Eros, mig abraçats i mal recolzats. I així estem des de llavors, eternament a punt de fer-nos un petó. Em consta que se’ns estudia als instituts i a les universitats, que ens visiten milers de persones cada any al museu i que tant la xarxa com les parets van plenes de fotografies nostres. Si tanta estima ens teniu, si us plau, encarregueu a algú que modifiqui l’estàtua. No cal ni que s’enderroqui ni res d’això, ni que ens canvieu la postura, tot i que és incomodíssima, si no voleu. Però, si us plau, tant costaria apropar-nos una mica les cares? Baixar una mica el seu cos o pujar una mica el meu? No us fem llàstima? 

Ja que m’heu condemnat a estar-me quieta per sempre, almenys podríeu compensar-me fent que aquesta infinitud sigui una mica més portable. Que això de fer la cobra, com en dieu ara, per rebutjar pesats a les discoteques o seduir en un moment d’escalfament, està molt bé, però estar així perpètuament és una tortura amb totes les lletres. Espero que ho mediteu. I és que, qui no voldria viure en un petó interminable?

Psique

L'Avui Convido Jo és un espai experimental del Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les altres veus, sovint silenciades, dels productes culturals. Perquè elles, reals o fictícies, també parlen. O, si més no, també haurien de poder parlar. I nosaltres, humilment, volem que ho facin.