- entrevistes -
En Quico, a l'autobús que condueix un excompany
En Quico, a l'autobús que condueix un excompany
Publicat el 06 de març 2024

En una ciutat on abunden les presses i el trànsit, no hi ha temps per parar-nos a conèixer les persones que formen part del nostre dia a dia, com els conductors que ens porten cada matí a la feina i cada nit a casa. Quico Álvarez ha estat 34 anys portant els autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Va començar jove perquè sempre li ha agradat conduir, però ara que s’ha jubilat, assegura que el que s’emporta és el caliu de la gent de la seva darrera línia, la 118. 


Ha estat nou anys conduint el 118, entre Mas Sauró i Les Planes, però abans feia altres rutes…
Sí, vaig començar a la línia 40 de Trinitat a Plaça Catalunya, però n'he passat per més, com la 58, que anava de Plaça Catalunya a la Bonanova. També vaig estar molts anys a la 28, que va al Carmel. 

Són línies molt cèntriques. Es feia dur?
No és gens fàcil portar un autobús (i més si portes un autobús gran) per Barcelona. Tal com està la circulació cada dia i ara amb els patinets, les bicicletes… cada cop hi ha més complicació.

Per què va fer el canvi a una línia de barri com la 118?
No podia més. L'última línia en què vaig estar era la 217, que anava de Carmel a Port Vell. Baixava Via Laietana, Pau Claris, Mallorca, Gran de Gràcia… I allò era horrible. Vaig estar allà molt de temps i veia que no anava bé. Vaig dir: “Provaré els busets, que diuen que és més tranquil”. El que passa és que, segons els companys, havies de tenir un tractament més afable amb els veïns. No era el mateix que “hola”, “bon dia” i “adeu” i això al principi em feia una mica de por, perquè estàs acostumat a “va, som-hi, que porto molta pressa”. Però em va superar l'estrès que tenia Barcelona. Vaig provar i la vaig encertar de ple. 

Un buset és un autobús petit, semblant a una furgoneta, que fa rutes curtes per barris.

Ha dit que ja no podia més amb els busos centrals. L’estava afectant emocionalment?
Sí, no per salut mental, sinó que arribaves a un final i volies estar una miqueta relaxat; estirar una mica les cames, fer un cafè, descansar. Però com estava tan complicada Barcelona, cada volta arribaves tard i no es podia fer res. Era arribar tard i tornar a pujar cap a dalt, arribar tard amunt i tornar avall. Això no podia ser i vaig marxar al bus de barri. 

Què és el millor de conduir el buset?
El millor, després del que he viscut, és el tracte. Pensava que no m’hi faria i és amb el que m'hi he fet més. El tracte amb la gent del dia a dia no és comparable. I la tranquil·litat de poder estar en un horari no tan estricte com a Barcelona. 


En Quico conduint a Barcelona el 2009

Diu que el tracte de la gent no és comparable. Creu que tant passatgers com conductors estem perdent amabilitat a les ciutats?
Completament. A Barcelona, els “bon dia” eren comptats, no tots els que pujaven saludaven. Tothom porta un estrès a sobre… i el que vols és arribar de pressa, que estigui l'autobús a la porta. Quan triga una mica més, hi ha males cares i, si a sobre has tingut problemes de circulació amb aquella volta, com per dir-te "bon dia", no? Al contrari: “Què hauràs estat fent, que fas tard”. Dia rere dia, tant el passatger com el conductor acaben dient: “Si no dius bon dia és el teu problema”. En canvi, al buset no era “bon dia”, era “Quico, bon dia”. Era el teu nom i tu li deies pel seu nom, no té res a veure. 

Inclús alguns veïns deien que li trucaven per telèfon si necessitaven que s’esperés dos minuts…
Allò va ser cosa meva, perquè només és un bus. Si perdies aquell bus, et tiraves una hora i deu fins que vingués un altre. Vaig començar a adonar-me'n els primers dies d'estar per allà, jo passava i per dos, tres minutets, venia un tren amb aquella persona que volia agafar el ‘buset’. Després em deien “ostres, per tres minuts, t'he perdut”. Vaig pensar que, en comptes de parar cinc minuts al final, els podia fer a baix. Llavors els hi donava el meu telèfon i m’avisaven: “Escolta, Quico, que el tren arriba amb tres minuts de retard, què em pots esperar?” Quasi tot el barri tenia el meu telèfon. 


“Quan em demanaven que m’esperés, em sentia gratificat, perquè se'n recordaven que jo els esperava, sense males cares”


Va provocar mai algun problema amb els passatgers? 
Al contrari, quan em demanaven que m’esperés, em sentia gratificat, perquè se'n recordaven que jo els esperava, sense males cares. I la gent que anava a dintre estava contenta, perquè avui era ell el que esperava dintre el bus i demà seria al que estem esperant. Per tant, era tot una bassa d'oli, cap problema. Hi havia molt bon ambient entre la gent. Un rotllo brutal, sí, són veïns. No és com una escala de Barcelona, que si coneixes el del cinquè, ja és sort. Allà es coneix tothom. 

Creu que aquest “bon rotllo” seria possible a línies centrals si anéssim amb més tranquil·litat? 
Si féssim l'esforç, sí, però és que és molt complicat, fer aquest esforç. Tal com va la societat, a correcuita, no. Però estaria bé, almenys, que coneguis els que viuen al teu edifici i dir-los bon dia quan surts del portal. Però és que això s'està perdent. 

De fet, fa poc una conductora de TMB li va donar un premi “al millor passatger” a un nen petit de quatre anys, què n’opina?
Em sembla un gest preciós, jo també portava nens al buset i un cada dia em portava una joguina o un cotxe i me'l posava allà a sobre. Llavors parlava amb ell sobre les joguines i era una passada. Suposo que aquesta companya no estava acostumada a això i li va encantar el nen aquell, per això li va fer aquesta carantoina.

A Barcelona els autobusos reben també molts turistes. Com ha sigut el tracte amb ells?
De fet, vaig estar un any al bus turístic i era dels primers. Com eren els primers turistes que venien, encara no teníem una regla de parades ni d’omplir autobús, era molt més proper. Els veies pel carrer i paraves per recollir-los, però llavors van sortir normes que els turistes havien d'anar a la seva parada. 


“Barcelona necessita turistes, però la gent de barri necessita moure's amb aquests transports públics”


I a les línies de la ciutat?
Recordo que a la 118 va haver-hi una temporada curiosa. Els veïns de Vallvidrera estaven farts dels turistes, sobretot del funicular. Perquè si poses el Google Maps per anar al Tibidabo, et surt baixar a peu de funicular i anar a buscar el 111 que va al Tibidabo. Doncs no sé com s'ho van manegar, però la gent de Vallvidrera va aconseguir eliminar el funicular del maps. Llavors, quan els turistes buscaven l'opció d'anar al Tibidabo, l'única opció que posava era anar a la següent parada, Baixador de Vallvidrera, i agafar el 118. Hi havia unes cues brutals, no donàvem l'abast. No enteníem que passava fins que vam poder entendre’ns amb ells i vaig veure que no sortia el funicular. Ens va costar que tornessin a posar-lo, parlant amb sindicats, parlant amb els veïns de barri. Allò era… no es podia, no es podia treballar així. 

(…)

S’hauria de buscar una solució per pujar els turistes de Barcelona sense fer servir els busos de barri, els veïns estan negres, tant al Tibidabo com els del Parc Güell, com els dels Búnquers del Carmel. La solució seria asseure’s amb l'Ajuntament i intentar posar autobusos que anessin ràpidament cap allà. Barcelona necessita turistes, però la gent de barri necessita moure's amb aquests transports públics.  

Va començar molt jove a TMB. Què li diria a algú que comença ara amb aquest ofici? 
Primer, que t'agradi conduir. Segon, que t'agradi tractar amb la gent, perquè pots tenir molts problemes. Si no vols tindre problemes, no en tindràs. I tenir paciència, si no, acabes malament, amargat. I estar amargat a una feina és terrible. Hi ha molts companys que estan de baixa perquè psicològicament t'afecta moltíssim. 

Creu que hi ha poca consideració amb els conductors?
Poca, molt poca. Jo sempre he dit que abans de criticar el conductor, passa un dia portant un autobús per Barcelona. L'endemà, abans de fotre-li una esbroncada o males cares, t'ho pensaries una mica.

Ara que s’ha jubilat, com ha viscut el final del seu ofici?
Amb angoixa. Amb angoixa, perquè estàs treballant i dius “uf, quan em jubilo?”. Però l'endemà et diuen “el dia 19 ja no cal que vinguis” i no ho acceptes. Ja no portaràs més un bus a la teva vida. Hi ha coses en què mai pots dir mai, però en aquest cas, sí. I era la meva devoció portar un autobús al principi, ja sense comptar amb la gent del barri i, ara, a sobre, no podré portar… [s’emociona] no podré veure la gent, els meus veïns de cada dia. Em deien “Quico, anem a fer un cafè” o em portaven el tàper si feien paelles els diumenges. Hauria continuat treballant, però era el moment de descansar. 

Agraeix el comiat que li van fer?
Jo tenia un forat i aquest comiat m'ha anat molt bé per omplir-lo. El que m’han donat ells ha omplert aquest forat. He vist tant carinyo i afecte que me n'he anat molt satisfet.  
 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —