[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Lorena Sopena
Publicat el 07 de setembre 2020

"M'armo amb paper, bolígraf i coratge per escriure unes línies amb la premissa de transmetre un consell a tots els joves per tal que no cometin els mateixos errors que els meus". Així comença una part del diari de Radoian, té 33 anys i des de fa un any viu a Barcelona juntament amb el Simo, de 18, i l'Abdul, de 22.

"Tot això va començar amb la pobresa que regnava a tot el nostre barri", continua el seu diari, escrit íntegrament en italià i que em confia en un local ocupat a L'Hospitalet de Llobregat, on vivia fins fa poques setmanes. Llegeixo i tradueixo amb calma i afecte el text que explica la vida del Radoian, i la de molts altres; un relat que va voler plasmar per escrit, m'explica, per ajudar altres joves que volen venir a Europa amb una falsa idea de què és Europa i del que som els europeus. Diu que en el futur li agradaria escriure un llibre.


Radoian llegint les notes sobre la seva vida a un parc de Nou Barris.

El diari, en forma de fulls blancs grapats, parla en detall del seu primer procés migratori, l'any 1999, quan va arribar a Motril, Granada, des del Marroc, quan només tenia 11 anys. La seva família, formada per sis germans i una germana, no es podia mantenir amb la feina del pare, així que el Radoian va emprendre un viatge juntament amb el seu germà bessó, el Samir. "A més de la por del soroll que feien les onades del mar, els organitzadors del viatge ens tractaven com mercaderia caducada per tirar per la borda, com aliment per als peixos, però lamentablement cap de nosaltres tenia cap altra opció i vam procedir amb resignació a la recerca d'un futur millor. Vam aguantar la humiliació només per pujar a aquell maleït bot", es pot llegir al seu text.


"A més de la por al soroll que feien les onades del mar, els organitzadors del viatge ens tractaven com mercaderia caducada per tirar per la borda, com aliment per als peixos"


Però el viatge es va complicar. "Quan estàvem arribant i començàvem a veure els llums, la gent es va emocionar i va començar a aixecar-se, la pastera va caure i només vam sobreviure quatre persones. La Guardia Civil em va dir que no havien trobat el cos del meu germà i que segurament havia mort", recorda al DdB. El Samir va morir perquè els contrabandistes que els conduïen a Espanya no van voler aturar-se per rescatar-los. Ells, em diu, estaven acostumats a veure morir gent. Just quan va arribar a terra, la Guàrdia Civil li va demanar d'identificar el contrabandista que els havia portat fins allà. El cos del seu germà mai no el van trobar.

En Radoian va acabar deportat al Marroc, d'on va tornar a fugir un mes després, essent encara un nen. Amb 12 anys, es va establir a Itàlia -prefereix no revelar ciutat- on va passar tota la seva infantesa i l'adolescència. Només va anar a l'escola durant un any, em diu, la resta del temps el Radoian anava tirant com podia, sense família, ni pares ni tutors legals, vivia als carrers i es dedicava al tràfic de drogues.

Amb 18 anys va entrar per primer cop a la presó; i aquesta rutina d'entrar i sortir cada cert temps es va convertir en una constant de la seva vida des de llavors. "He madurat massa d'hora sota una mala estrella, arribant sempre al lloc equivocat, en el moment equivocat i acabant cometent els mateixos errors diverses vegades", es pot llegir al text. Alguns d'aquests errors, em diu, són la seva addicció a les drogues, per exemple, que pateix des que era un nen a Itàlia. El Radoian pensa que la gent que el jutja hauria de "caminar sobre les seves sabates". Creu que segur que després parlarien de manera diferent d'ell i dels seus companys. En total, el Radoian ha passat 12 anys a la presó en diferents etapes.

A la primera imatge. D'esquerra a dreta: el Simo, de 18 anys; l'Abdul, de 22, i el Radoian, de 33. A la segona imatge, el Simo i el Radoian miren a càmera. A la tercera, l'Abdul somriu. Hospitalet del Llobregat.

"Fa uns anys, la psicòloga em va dir que com podia ser que pensés que s'està millor a la presó que al carrer. Els psicòlegs es queden sorpresos quan els dius això. Els sembla impossible", reflexiona. De fet, una psicòloga va intentar que anés al psiquiatre després d'això: "Si penses això, es veu que és perquè no estàs bé". "Jo detesto els psiquiatres perquè el primer que et diuen és que has de començar amb les pastilles". Tot i que ara admet que no vol tornar a la privació de llibertat, recorda com se sentia abans: "En aquell moment tenia una motivació, pensava que sortir al carrer en la situació en què estava, amb una situació de confusió total al meu cervell, sense voler estar amb ningú, només jo i la meva música... no era bona idea [sortir], no estava bé". En tots aquests anys, el Radoian ha pogut estudiar filosofia i cuina a la presó.


"Fa uns anys, la psicòloga em va dir que com podia ser que pensés que s'està millor a la presó que al carrer. Els psicòlegs es queden sorpresos quan els dius això. Els sembla impossible"


Després d'Itàlia, va marxar a Portugal, a casa d'un germà, i des d'allà va acabar a Múrcia on va estar treballant al camp. Múrcia tampoc no era com li havien explicat, només hi havia feina temporal, i en negre. Va ser llavors quan va prendre la decisió, ara fa un any, de venir a Barcelona. Algun conegut li havia explicat que aquí les coses estaven bé. I va arribar aquí, un cop més, a provar sort.

El Radoian pot parlar amb maduresa i cruesa sobre la seva pròpia vida, però té unes inquietuds molt semblants a les de qualsevol jove de la seva edat. Si li preguntes què espera de la vida, et respon ràpid: "Sincerament? Una família, una feina, arribar a casa i que t'estiguin esperant, marxar a dormir satisfet... jo així ja ho podria fer. Però no és fàcil sortir del carrer ni de les seves dinàmiques".

"Com et confines quan no tens casa?"

El Radoian i jo ens vam conèixer fruit d'una casualitat durant l'estat d'alarma durant el repartiment de mascaretes d'una xarxa de suport. En aquell moment ja em va voler explicar moltes coses de la seva vida i de la seva situació. Algunes anècdotes eren tan surrealistes com la de la Guàrdia Urbana sancionant-lo a ell i als seus companys (el Simo, el Radoian, l'Abdul) per dormir al carrer durant el confinament sense oferir-li cap mena d'alternativa habitacional. La policia els va arribar a dir: "No us volem veure al carrer, aneu a un caixer, amagueu-vos a un pàrquing, però no us volem per aquí". Els joves van aconseguir un paper de les educadores socials on especificaven que tant el Radoian com la resta de joves vivien al carrer i que, per tant, no tenien cap lloc on confinar-se.

Recordo el Radoian dient-me que li semblava estar vivint una pel·lícula de zombies on la gent només sortia per buscar menjar; m'explica com anaven minvant, en ells, les poques esperances que tenien de sortir del carrer. Abans de la pandèmia, encara rebien més atenció per part de les educadores socials. Després però, es va aturar tot.

Durant els mesos de confinament, els quatre joves dormien acampats prop de l'alberg situat al carrer Marie Curie, 20 a Nou Barris (Barcelona) destinat a persones en risc d'exclusió social. Aquest alberg, de titularitat municipal, té una llista d'espera de tres mesos i mig i té una estança limitada de 90 dies. Durant el confinament, a més, la seva capacitat encara es va veure més reduïda.

Com el Radoian, els seus companys han passat per situacions de vida molt similars. L'Abdul va arribar a Almeria en pastera quan tenia 16 anys, el seu somni era ser futbolista. Em diu que la vida per a ell tampoc ha estat gens fàcil: "Sense papers, ja saps... la sort tampoc ha ajudat". Per la seva banda, el Simo, qui va estar en un centre d'acollida de la Generalitat fins als 18 anys, m'explica que durant l'estiu va aconseguir treballar en un taller mecànic però li va caure una peça a l'espatlla i es va fer mal. Com que estava treballant en negre, el van fer fora sense indemnització i no el van tornar a contractar. Tant el Radoian com el Simo coincideixen en el mateix: volen tornar a treballar, del que sigui, tenen els seus propis projectes, volen sentir-se productius.


El Radoian i els seus companys tornen a acampar al carrer Marie Curie de Nou Barris davant la manca d'habitatge.

Tornar a començar

El divendres tot va tornar a començar. "Els Mossos han vingut a les 08:30 del matí i han començat a donar cops a la porta, estàvem tots dormint. Han trencat els vidres de fora, els hi he preguntat on estava l'ordre judicial per entrar, m'ha ensenyat la mà i m'han dit aquí, després m'han colpejat", m'explica el Radoian, qui vivia des de fa prop d'un mes a una casa ocupada de L'Hospitalet. "Eren tranquil·lament quinze, ens deien que havíem robat un mòbil i que el teníem aquí. Nosaltres no hem robat res, de debò, si estàvem dormint. Han entrat, han trencat una televisió, l'altaveu, el ventilador...", afegeix l'Abdul, qui denuncia que els Mossos li van colpejar amb les porres i em mostra signes de violència. Fonts del Mossos asseguren a Diari de Barcelona que van entrar al local però amb el "consentiment dels joves". Segons els Mossos, no va haver-hi cap incident violent. El mòbil no va a aparèixer. 


"La gent que diu haver trobat la terra de les meravelles fora de la seva terra natal, menteix"


Dies després d'aquest incident, el local ocupat del Radoian i els seus companys va ser cremat. Un dia després, la Guàrdia Urbana blindava l'espai per a que no tornessin a ocupar. El Radoian i els seus amics tornaven, doncs, a Marie Curie, el mateix lloc on van acampar durant confinament; el lloc on es troben novament ara a l'espera de solucions.


L'Abdul denuncia abús polical per part dels Mossos d'Esquadra i ens mostre signes de violència després que entresin al local ocupat. 

Parlar amb tots tres Radoian, l'Abdul o el Simo és conèixer les seves històries, és apropar-se a uns joves amb inquietuds similars a les de qualsevol jove de la seva edat, no són allò que l'Administració, molts cops, s'esforça a catalogar de forma abstracta i deshumanitzada com a joves migrants o menes; tampoc no són simplement delinqüents, o ocupes; són persones a qui el sistema condemna i aboca als carrers i que pateixen una violència estructural pel simple fet de ser pobres i migrants. "La gent que diu haver trobat la terra de les meravelles fora de la seva terra natal, menteix". Es mostra així de rotund el Radoian al seu diari. "Hi ha obstacles per totes bandes". El diari del Radoian tanca amb unes paraules per a la seva mare:

"Per a la mare. Perdona'm si m'he equivocat".


Totes les imatges són de Lorena Sopena ©. Algunes dades de la vida del Radoian han estat omeses per motius de seguretat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —