A l'esport, com a la vida, pots passar de la cúspide a tocar fons en qüestió de dies. De res serveix haver batut el rècord mundial de 50 metres papallona amb només 21 anys i ser un dels esportistes espanyols amb més projecció si no ets capaç d'assimilar-ho. Rafa Muñoz (Còrdova, 1988) no va saber gestionar l'èxit.

Després de participar als Jocs Olímpics de Pequín, de batre una plusmarca universal que va perdurar durant gairebé una dècada, i de guanyar dues medalles de bronze al Mundial de 2009, el seu cap va dir prou. Un quadre depressiu i dos intents de suïcidi van apartar-lo de les piscines per uns mesos.

Afortunadament, va superar-ho i va tornar a pujar a un podi. Ara, parla obertament de salut mental i de per què encara constitueix un tabú a l'esport d'elit.

Com van ser els teus inicis al món de la natació?
Em vaig introduir amb sis anys fent uns cursets a les piscines on vivia, fins que vaig passar al club (Navial). Els meus pares volien que fes alguna cosa d'esport i teníem la possibilitat de fer-ho a la urbanització on vivia.

T'agradava?
No sé dir-te si m'agradava, però em defensava bé a l'aigua. Sempre he estat un nen molt mogut, actualment ho soc però em controlo, soc nerviós. Van veure que arribava a casa cansat i que aquest esport m'encaixava bastant. Havia provat el futbol, el bàsquet i l'atletisme, però mai m'havien agradat aquests esports.

Com vas gestionar els primers èxits?
Bé, perquè ja havia estat anteriorment campió d'Europa júnior en dues ocasions. No era molt conscient, no havia tingut tant boom com un rècord del món. Si hagués estat medallista en les Olimpíades del 2008, el boom hauria estat molt més gran. No sé si el meu quadre depressiu hagués saltat abans. Ho vaig acceptar bé i sense problema.

A l'abril de 2009 bats el rècord mundial de 50 metres papallona i dius que alguna cosa es trenca. Per què i de quina manera ho detectes?
El boom mediàtic, haver fet un rècord del món a Espanya, que 14 anys després continua tenint repercussió i un munt d'estela, com un cometa, fet que m'alegra. No hi ha res que sigui un detonant. Simplement, és el cúmul de coses que fa que tot et porti a una situació que no sigui la millor. El famoseo, ser conegut, sortir en tots els mitjans de comunicació; no ho vaig saber gestionar.

"No vaig saber gestionar l'èxit. El boom mediàtic, el famoseo i tot plegat va ser una poció destructiva"

El que és evident és que va ser a partir d'aquell moment, no?
Sí. Rècord del món, les medalles del campionat del món de Roma, tot fa una poció. I no va ser una poció secreta ni màgica, sinó destructiva, i va passar el que va passar.

Bats el rècord a l'abril, però tres mesos després al Mundial de Roma obtens dues medalles de bronze.
Vaig aguantar perquè havia d'aguantar, perquè era el campionat del món. Però després del rècord del món jo no volia continuar entrenant ni competint perquè tenia un cert temor i por al que podia passar al Mundial, i a no estar preparat. I, evidentment, no estava preparat. Però soc una persona que s'ho carrega tot a l'espatlla i tira cap endavant fins que hi ha un moment que no pots més.

Li deies a la teva família, als teus coneguts i al teu entrenador que no estaves bé?
No, ho vaig dir a última hora. D'un dia a l'altre vaig explotar i vaig dir: no vull continuar.

I decideixes tornar a Còrdova.
Jo havia donat ja unes certes connotacions, petites mostres que jo no volia continuar competint abans del campionat del món de Roma. Vaig estar una setmana que no volia entrenar. Van venir a veure'm el meu entrenador i els meus companys, i els meus pares van venir a Marsella. I jo no volia nedar, no volia competir perquè no en tenia ganes. Vaig prendre la decisió de tornar a entrenar i vaig assistir al Mundial. Aquella setmana em va repercutir en la preparació i, així i tot, va sortir bé. Però una vegada acabat el campionat del món, vaig decidir que no volia tornar a entrenar. Entres en un estat catastròfic, decadent i de negativitat.

Rafa Muñoz al podi després de guanyar la final dels 50 metres papallona de l'Europeu de 2012. Font: EFE

Com s'ho va prendre el teu entrenador?
No vaig dir res, simplement no em vaig presentar a Marsella. Li vaig escriure que estava tenint problemes i em va dir que no em preocupés, que quan volgués tornar, seria ben rebut, i que el primer era jo. Vaig tornar a entrenar ja a meitat de temporada, i no era ètic ni de companyonia incorporar-me a un equip d'entrenament que ja coneixia. I per estar més prop de casa i al país, vaig decidir tornar al CAR de Sant Cugat sis mesos després de deixar-ho, una vegada ja rehabilitat i recuperat.

"Em vaig sentir desemparat per la Federació Espanyola de Natació. A l'hora de la foto s'hi posen molt, però quan t'absentes un temps, no se'n recorden de tu"

Vas sentir el suport de la Federació Espanyola de Natació?
No. Em vaig sentir desemparat. Crec que era el primer cas que es donava a la federació, pensaven que era un noi que no volia tornar a nedar, o que m'havia perdut. Bé, no sé què pensarien. El meu era un d'aquests casos que dius: Ostres, hem de tenir en compte que un esportista pot passar per aquestes situacions i hem de parar esment. Em vaig sentir desemparat per part de la federació, i a nivell entitats.

Per què?
Un esportista no sols representa la federació espanyola, representa altres ens, com el Consell Superior d'Esports o el Comitè Olímpic Espanyol. Hi ha moltíssima gent que és allà pendent de l'esportista i que a l'hora de la foto s'hi posen molt, però que després, quan no hi ets, o t'absentes un temps, no se'n recorden. Ho vaig trobar a faltar.

Com són els primers dies a Còrdova? En qui et refugies?
Fas vida normal, vas sortint, beus, d'alguna manera celebres els èxits del campionat del món. Però al final saps que no era per celebrar, sinó perquè necessitava beure per oblidar-me d'aquest malestar i d'aquest problema que m'havien generat tots aquests èxits. A poc a poc, vas entrant en aquesta situació i et va absorbint sense adonar-te'n.

Bevies de festa amb els amics?
A vegades me n'anava a beure jo sol; per beure no necessites companys, necessites diners i un lloc on beure. Gairebé sempre era amb gent, que és quan et camufles millor. Si et veuen bevent sol, desentona més que si ho fas amb gent.

En quin moment acudeixes a l'ajuda d'un especialista?
Ho portes fins a tal extrem, que dius o em poso a les mans d'un professional o el camí el veus molt fosc. Amb ajuda del meu club de tota la vida, la meva família, i de la Federació Andalusa de Natació, em poso en mans d'un professional.

Et va costar molt fer el pas?
No. O feia el pas o acabava ràpid. Per a prendre una decisió d'aquesta índole, si tens un problema i et porten de la mà al psicòleg, és molt més contraproduent perquè al final t'hi negues, et tanques en banda. Una altra cosa és que diguis: hi vull anar. Era el primer que hi volia anar, que veia que necessitava ajuda. 

"La natació m'havia destruït, pero em feia sentir bé"

Notes els resultats aviat? Què senties que havia canviat?
La manera d'enfocar la vida, la visió de com tu veus la natació. Tot una mica. En un moment, la natació no havia de tocar-la, no volia llençar-me a la piscina perquè em podia fer mal, et remou tots els pensaments. Em van dir que havia de començar a nedar a poc a poc per tornar a sentir-me bé, perquè, al cap i a la fi, la natació m'havia destruït, però em feia sentir bé. Havíem d'esperar el moment just i clau perquè no em fes més mal, però que a poc a poc comencés a agafar-li el gustillo a quelcom que feia sentir-me bé.

(...)
Al principi, la natació mai es va tocar. Però després, a poc a poc, quan ell ho va veure necessari, vam començar a introduir-la en el meu dia a dia, a parlar d'ella, i intentar anar a nedar una mica Còrdova quan a mi em vingués de gust, encara que fossin 10 minuts. Però era necessari.

Quan tornes a Barcelona, decideixes mantenir l'ajuda psicològica?
No, perquè no ho vaig veure necessari. Quan em reincorporo, em sentia amb ganes, amb força. Decideixo tornar a Barcelona i no fora per la connexió i la rapidesa en cas de necessitar fer teràpia. Vaig tenir alguna trucada típica de control amb el psicòleg, res de teràpia. Des de llavors no he tingut cap recaiguda. He parlat amb gent que ha passat per una situació similar a la meva i segueixen amb medicació després de tants anys, em sorprèn que jo hagi estat només un any. La mediació la vaig deixar jo, ni em van dir quan havia de deixar-la. Vaig decidir jo tallar d'arrel: no vull prendre-la més. Ja em sentia totalment recuperat.

Et va fer molt de mal no classificar-te per a les Olimpíades de 2012?
Em vaig quedar a les portes. Vaig passar un virus gàstric setmanes abans que em va deixar bastant fotut. Vaig entrenar com un autèntic senglar, i em vaig quedar a les portes. La federació, després de tot el que havia passat i superat, va decidir no portar-me a uns Jocs Olímpics quan crec que era mereixedor d'una segona acreditació olímpica. No puc dir que tingui rancor, perquè no vaig complir uns criteris, però sempre hi ha un dret d'admissió i d'exclusió. Després de tot, crec que era un premi, de reconeixement a l'esforç i que podien continuar confiant en mi. 

El 2016 et retires definitivament. Per què?
No em vaig retirar perquè hagués arribat al topall en el meu rendiment. Tenia molt de marge de millora encara i actualment continuo fent esport, faig crossfit cada dia i em trobo superbé físicament. Em vaig retirar perquè el suport que tenia no era el necessari i tampoc tenia ganes de seguir. Havia fet tot el que se m'havia permès. Em trobo molt millor físicament ara que abans.

Dius que no vas sentir el suport de la federació. A què et refereixes?
Necessitava una sèrie de coses i no se m'escoltava. No estic demanant favoritisme ni exclusivitat, sinó entrenar en altres condicions, fer un grup només de velocitat. Jo tenia una edat en què ja cada vegada els entrenaments havien de ser més determinants i més enfocats a la velocitat. És cert que tampoc tenia moltes ganes després de com m'havia sentit tractat per la federació, de no haver-me portat als Jocs Olímpics ni al Mundial. No tenia moltes ganes d'estar vinculat a la federació. Vaig prendre la decisió d'estar-hi en contacte només quan anés a un gran premi o a una concentració. Això va anar en contra meva.

Font: EFE

Creus que continua havent-hi molt tabú sobre la salut mental a l'esport?
Continua sent un tema molt verd a tractar i tabú. Em dona la sensació que les federacions no volen que els esportistes parlin de depressió i crec que s'ha de poder parlar-ne obertament. És un gest de valentia. Sabem i veiem que hi ha cabuda perquè un esportista tingui depressió. És un tema que hem de començar a normalitzar, parlar-ho obertament. Vaig tenir dos intents de suïcidi, i ho parlo i ho reconec. És una cosa molt freda de parlar, però actualment ho tinc superat i em sento superorgullós.

"Vaig tenir dos intents de suïcidi, i ho parlo i ho reconec"

Al principi et costava parlar-ho?
Clar. No és plat de bon gust per a ningú, perquè et fa una certa vergonya. A poc a poc, ho exterioritzes per primera vegada, t'escoltes parlar-ho i dius: doncs tampoc és tan greu. 

Aquesta transformació mental l'has fet tu sol.
Ve una mica donat per la situació. Tu comences a parlar d'un desamor quan l'has superat, perquè parlar-ne no et fa mal. Doncs el mateix amb el suïcidi o la depressió. Quan ho has superat és quan comences a exterioritzar-ho perquè escoltar-te dir-ho no et fa mal.

Creus que hagués estat necessari que t'haguessin ofert l'eina d'un psicòleg abans?
Sí, totalment. Vam enxampar el bitxo, la depressió, in extremis. A última hora i de forma molt accentuada. Si m'ho haguessin ofert abans o detectat mesos abans, el resultat hagués estat molt millor del que va ser i podríem haver passat per altres situacions.

Creus que és responsabilitat del club o de la federació. Qui ha de fer el pas?
Si jo estic representant a una federació i veuen que no he tornat als entrenaments i no tenen notícies de mi, que aquesta persona no dona senyals de vida i no demana anar a un centre d'alt rendiment després dels bons resultats que ha tingut, i comencen a arribar notícies no gaire favorables, has de ser reactiu i prendre una decisió: posar-te en contacte amb l'esportista, que no tens 100 esportistes en aquesta situació, igual en tens un o dos. I segur que hi ha persones suficients que treballin en qualsevol departament que et poden trucar.

(...)
"És Rafa Muñoz, una persona que parlava molt malament de la federació, no ens interessa". Sempre havia escoltat que parlaven malament de mi, que deien que era un gandul. Per sobre d'això està la humanitat, empatitzar, preocupar-te per un esportista que t'està traient medalles a nivell internacional, que gairebé sempre surt als diaris. Va ser desinterès.

Tens constància que ara s'estigui més damunt dels esportistes?
Crec que sí. S'està desviant una partida econòmica a la salut mental, però ens queda molt a aprendre. Continua havent-hi casos de grans esportistes que estan a l'elit mundial amb problemes de salut mental. I no és una moda com posar-se una arracada a l'orella. Cada vegada serà més freqüent, perquè ho normalitzarem més i sortirà més a la llum.