[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 26 de juliol 2020

Al cap de dues setmanes d’haver entrat a la “nova normalitat”, el 4 de juliol, la Generalitat decretava el confinament perimetral de la comarca del Segrià per intentar contenir els rebrots que havien sorgit a la comarca. Des de llavors, les decisions per fer front a la pandèmia han estat constants i no han estat exemptes de la intervenció judicial. Ara mateix deixen un panorama amb Lleida i set municipis més del Baix Segrià amb confinats perimetralment i amb la recomanació de no sortir de casa si no és imprescindible la resta de la comarca i també per la Noguera.

Tot això s’ha decidit des del Procicat, que ha instaurat una delegació al Segrià per fer front a la situació. Una de les persones que forma part d’aquest Procicat Segrià és Ramon Farré, delegat de la Generalitat a la demarcació de Lleida, que juntament amb les altres institucions és un dels encarregats de treballar per prendre les decisions necessàries per afrontar la pandèmia.

Com llegiu les xifres dels darrers dies, amb una tendència a la baixa dels nous positius?
La primera cosa és que s’ha de dir amb un virus d’aquest comportament tan desconegut és que s’ha de ser extraordinàriament prudent. Dit això, pel que fa a les Terres de Lleida i el Segrià es comença a veure que les mesures adoptades porten una certa estabilització en el nombre de casos i apunten una possibilitat de començar una certa davallada, però sempre amb una prudència extrema, perquè les tendències s’han de confirmar. A més també se sap que la pressió sobre el sistema sanitari segueix sent molt alta perquè ara veiem als hospitals infeccions iniciades fa set o 10 dies.

Així, creieu que aquestes mesures es podran aixecar en els terminis establerts o s’hauran de prorrogar?
També hem de ser prudents amb això. El que sí que es pot avançar és que les mesures han produït resultats comprovables i també han provocat una certa conscienciació que això no s’havia acabat. Aquestes mesures han augmentat la consciència que cal anar molt en compte i també han contribuït en la davallada de casos.

Aquest ambient de relaxació i els propis rebrots podrien tenir a veure amb el fet que la desescalada –la fase 2 i la 3- a Lleida es va fer molt ràpid?
Jo no li sé veure. Jo crec que ha tingut molt més impacte una opinió general o dels mitjans que la fase 3 fos més o menys llarga. També s’han de veure les decisions en el moment en què es prenen. Potser llavors podríem haver fet una altra cosa, però en aquell moment la decisió semblava molt raonable i en aquest moment també s’han pres bones decisions veient l’augment de casos, tot i que costin de prendre-les.

Les decisions que s’han pres, amb els entrebancs judicials poden haver generat confusió a la població?
La confusió sempre és difícil d’establir. El fet que primer s’hagi decretat un confinament perimetral i després un altre de més estricte a Lleida i als set pobles del Baix Segrià, potser no era fàcil de fer entendre. Quan prens dues o tres decisions seguides això pot dur a no tenir un coneixement exacte del que s’està fent. Però d’altra banda, hi ha hagut un missatge constant que evitava qualsevol confusió: mascaretes, neteja de mans i distància social. Aquest ha estat un missatge inalterat durant aquestes setmanes.

La setmana passada va entrar en vigor la recomanació de no sortir de casa al Segrià i a la Noguera, però el confinament perimetral del Segrià es va acabar diumenge i, per tant, es pot sortir. Com conjuguen aquests dos aspectes?
A la zona on hi havia més casos es van prendre mesures més estrictes: un confinament perimetral reforçat, que no s’havia fet inicialment. Per això, ja no es va renovar el confinament perimetral de la comarca. A més, a l’afegir-hi la Noguera aquest perímetre havia de caure, perquè establir límits entre dos territoris que estan en la mateixa situació no té cap sentit.

En altres zones de l’Estat amb rebrots s’ha optat per tornar a la Fase 2. Per què aquí no s’adopta aquest sistema de fases, que ja és conegut?
Les fases eren enteses per sortir del confinament absolut i anar obrint cap a una certa normalitat. Anar al revés no és tan entenedor, perquè abans anaves d’un punt A a un punt B, però ara parteixes d’un punt B i no saps on vas. Les fases no queden ben definides. És força més entenedor i interessant fer accions segons l’estadi concret de la pandèmia i si canvia la situació que canviïn les situacions.

S’ha posat molt  d’èmfasi en el discurs de “distància, mans i mascareta”, però la majoria de brots han sorgir en l’àmbit laboral. Com es poden controlar aquestes distàncies, sobretot en l’àmbit agrícola?
S’ha de tenir en compte una cosa fonamental. Una persona està en entorn laboral vuit hores i la resta del dia no està en aquest entorn. Per tant, no es pot atribuir una eventual contaminació per Covid en l’ambient laboral o no laboral. El que és clar és que en l’àmbit laboral és fàcil establir mesures de prevenció. Això no vol dir que s’hagi d’atribuir culpa a l’entorn laboral, ja que han pres mesures molt estrictes per evitar riscos, sobretot a la fruita. Ha estat molt profitós fer proves en aquests àmbits ja que s’han trobat molts asimptomàtics i això és clau per contenir la pandèmia.

Com es pot diferenciar l’àmbit laboral del que no ho és en casos com el dels temporers, que la majoria conviuen amb els companys de feina?
En aquest cas costa molt diferenciar-ho, perquè no es pot saber quan s’ha fet la infecció. De totes maneres, no tothom qui treballa al camp és temporer tal com ho entenem. No es tan senzill atribuir a una categoria determinada la gent que treballa en centrals fructícoles. S’ha de matisar, ja que es pot pecar de no fer una anàlisi prou fina, tot i que sí que es veritat que hi ha molts treballadors que viuen en albergs o a la mateixa empresa amb els seus companys.

Aquesta crisi ha obert el debat de les condicions de vida dels temporers. Quin paper hi juga la Generalitat en l’acollida d’aquests treballadors?
La situació més complicada és la dels que no poden treballar perquè no tenen la seva situació regularitzada i no poden tenir permís de treball. El que ha fet l’ajuntament de Lleida és habilitar dos pavellons per aixoplugar aquestes persones i altres que ho necessitin i garantir-los, si cal, atenció sanitària. Els serveis socials són competència municipal, només a Lleida, o del Consell Comarcal. El que ha fet la Generalitat és reforçar un conveni de col·laboració, que existeix des de fa temps, amb aquestes institucions perquè els ajuntaments puguin atendre aquestes persones amb ajuts públics de la pròpia Generalitat. Per tant, la Generalitat no se’n desinteressa, però la competència d’atenció social és municipal i la Generalitat té l’obligació d’ajudar els municipis.

Però veure gent dormit als carrers de Lleida ha estat una imatge recurrent en els últims anys. De qui és responsabilitat no tenir una solució per acollir aquestes persones any rere any?
Cada any té algunes peculiaritats. Aquest any es va fer una certa crida perquè es temia que no hi hagués prou gent per treballar al camp. L’ajuntament de Lleida habilita pavellons per acollir aquestes persones i en aquests darrers deu o dotze anys s’han construït albergs, però és evident que no n’hi ha hagut prou. La idea que tenim és recuperar la idea d’impulsar projectes per generar més espais d’acollida de gent, però això és una feina que implica temps. És un procés llarg que caldrà veure si els ajuntaments estaran en disposició d’engegar-lo, entre d’altres coses perquè ara la prioritat és atendre la situació sanitària.

Canviant de tema, creu que a l’Hospital Arnau de Vilanova hi falten recursos, com alguns sectors reclamen i això pot haver influït en aquestes mesures tan estrictes?
És una pregunta més adequada pel Departament de Salut que no per la Delegació del govern, però jo crec que el dimensionament de l’Hospital és l’adequat per una situació de normalitat. La pandèmia ha provocat un estrès del sistema, és indubtable, però això no ho preveia ningú. No és que hi hagués pocs efectius, el problema és que la pandèmia genera unes necessitats de recursos molt grans i que no eren previsibles.

L’economia del territori quedarà molt tocada. Quines previsions hi ha per ajudar a aquesta recuperació?
Caldran ajudes de la Generalitat, de l’Estat i també de la Unió Europea. En el cas de la Generalitat, s’han explicat abastament i s’han dut a terme des del principi. A més, en el cas del Segrià i les seves zones més afectades es destinaran ajudes als sectors més afectats, com restauració, turisme i hostaleria per intentar ajudar a pal·liar la patacada. Però els recursos de la Generalitat són limitats, perquè no recapta impostos. Aquí hi entra l’estat i són necessàries les seves ajudes, perquè com a recaptador dels impostos fonamentals és el màxim responsables.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —