Ramon Usall Santa (Barcelona, 1977) és professor i autor de nombrosos llibres on parla de política, història i futbol, i també és exdiputat de la CUP. El passat 13 d'octubre va publicar la versió en castellà de Futbolítica. Una vuelta al mundo a través de clubes políticamente singulares, editat per Altamarea, on ha pogut fer una simbiosi de les tres disciplines.

Amb l'excusa del llibre i el seu recent nomenament com a vocal de la nova Comissió de Control i Transparència del FC Barcelona, aprofitem per parlar amb ell sobre futbol i política, la Superlliga i l'actualitat del Barça, entre altres temes.

Per què vas voler escriure aquest llibre?
Tres de les passions vitals que em defineixen són: la història, el futbol i la política. Des de fa gairebé dues dècades, he anat rebuscant la relació que s'estableix entre aquests tres conceptes. Hi ha una negació molt sistemàtica de la relació existent entre l'esport, i el futbol en concret, i la política, que a mi em sembla que és tot el contrari de la realitat. Moltes vegades, aquesta negació es feia per tal d'amagar uns vincles entre el futbol i la política que són més que evidents i que quan els amagues és quan són veritablement perniciosos. Futbolítica és la síntesi entre dos conceptes que molta gent diu que són com l'aigua i l'oli. És la voluntat de combinar-los i d'oferir una panoràmica arreu del món.

Quina és la novetat principal d’aquesta nova edició en castellà?
Aquesta edició no és exactament igual a la que es va publicar en català. Una de les novetats que introdueix aquesta versió castellana és fer una volta al món a partir de clubs políticament singulars que ens porten a demostrar que des del mateix origen del futbol, futbol i política arreu del món havien anat de la mà. Per tant, és absurd negar aquesta realitat, i cal assumir-la amb naturalitat.

Hi ha alguna història recent que t’hagi sorprès, que no hagis pogut incloure al llibre?
Sempre hi ha limitacions d'espai, i amb Altamarea vam decidir excloure les històries més conegudes. Quan a la gent li parles de clubs políticament singulars li venen al cap St. Pauli o Rayo Vallecano. Volíem presentar algunes històries força menys conegudes. Com per exemple, el passat republicà del Madrid, que va arribar a tenir de president a Antonio Ortega, un republicà i comunista i executat pel franquisme... Però sobretot presentar històries arreu del món de llocs que a priori no coneixem tant, i que demostren que arreu del món futbol i política estan vinculats. Tendim a pensar que això és una singularitat del Barça, el vincle polític i històric del qual és més que evident. Revisar la història del futbol arreu del món ens porta a comprovar que això és més freqüent del que pensem.

Aquest vincle dels clubs amb la política és més freqüent del que pensem?
Gairebé et diria que tots els clubs del món han sigut, com a mínim en algun moment de la seva història, políticament singulars. Tant de bo hi puguin haver oportunitats per explicar noves històries futbolítiques. Però la tria aquí s'ha fet buscant un equilibri geogràfic i presentant, que aquesta és la novetat de l'edició en castellà, un viatge que comença, igual que el futbol, a les illes britàniques i que ens acaba portant fins a Amèrica, passant per tots els racons del planeta.

"Tots els clubs del món han sigut, com a mínim en algun moment de la seva història, políticament singulars."

Publicacions com aquesta o com les de Toni Padilla, Danae Boronat, la revista Panenka… estan dignificant el periodisme esportiu?
Ajuda molt a veure què hi ha mirades diferents de l'esport. Nosaltres estàvem acostumats al fet que a l'hora de parlar de futbol, l'important era el resultat, la crònica immediata del que succeïa. Sense restar mèrit a aquesta activitat, perquè és el que busca la gran part del públic. Però crec que l'esport és molt ric a l'hora d'explicar històries que tenen a veure amb la societat, amb la política, amb la condició humana... amb aspectes que no s'havien tractat fins ara. Aquesta mirada que s'ha afegit l'enriqueix molt i el dignifica. 

(...)
Alhora, culturitza l'esport perquè nosaltres havíem establert un abisme entre el qual era l'àmbit intel·lectual i l'esportiu. Semblava que personatges com Vázquez Montalban eren rara avis. Si un era escriptor o intel·lectual, gairebé havia de justificar-te que li agradés el futbol. Aquestes mirades com les que comentes, o la de l'Esportiu mateix, que és qui em va brindar la possibilitat de començar a explicar per primera vegada aquestes històries, fan una aproximació diferent de l'esport que és molt més social.

A Futbolítica, Usall presenta històries d'arreu i que demostren que arreu del món futbol i política estan vinculats

Creus que el futbol és tan polític i social com abans?
Crec que ho continua sent. El dia que la UEFA decideix fer una campanya contra el racisme, per molt que hi hagi gent que digui que això no és política, això és un acte polític de primera magnitud. El futbol continua sent polític entre altres coses perquè les seves principals competicions utilitzen com a referència les estructures estatals, que són de caràcter polític. Els clubs continuen representant a barris, ciutats, comunitats o nacions. És cert que igual que succeeix en molts àmbits de la vida, Europa no viu als anys 30. Tant de bo, perquè el pitjor que va passar en aquell moment no volem que torni.

Què va passar aleshores?
Als anys 30 estem parlant d'una politització extrema del futbol, perquè totes les ideologies que s'estan enfrontant a escala europea entenen que la pràctica esportiva és important a l'hora de difondre els seus principis i perquè pràcticament tota activitat esportiva veu reflectida aquesta confrontació.

Per sort ja no estem en aquesta situació.
Però això continua existint. Quan el Real Madrid manté la condició de Reial i té una corona borbònica i una bandera espanyola al seu escut. Quan el Barça continua mantenint la senyera al seu escut... Estem parlant d'actes de naturalesa política que cal assumir amb tota normalitat. Al final, confrontar nacions per l'hegemonia futbolística mundial o europea, o confrontar clubs que representen territoris diferents, té una naturalesa política. I no passa res. Perquè a la vida fins i tot anar a comprar a un supermercat té naturalesa política i no per això deixarem de realitzar-ho. Cal assumir que aquesta relació existeix.

No creus que la Superlliga pot despolititzar el futbol i allunyar-lo de les seves arrels?
Diferenciaria dos aspectes. És veritat que a l'evolució que el futbol ha pres els darrers temps hi ha un element que l'allunya dels seus orígens, que és la seva mercantilització. Però és que la mercantilització del futbol també és un acte de naturalesa política, que reflecteix que un determinat model de construir la societat, el model capitalista a ultrança, on tot està mercantilitzat, també es tradueix a l'esport. És veritat que això ha comportat que molts clubs que tenien unes arrels molt concretes hagin volgut convertir-se en clubs de caràcter global.

Com ara quin?
Sempre poso l'exemple del Manchester City: un club que neix a finals del segle XIX com un club parroquial vinculat a una parròquia anglicana d'una de les barriades més populars d'aquell Manchester obrer i industrial, que el que vol és allunyar els joves de les bandes que comencen a dominar algunes barriades de la ciutat, de l'alcohol... Resulta que aquest club que tenia aquestes arrels marcadament polítiques, s'ha convertit en un club finançat pels petrodòlars i que vol esdevenir en un club global, que de fet ha comprat nombrosos clubs arreu del planeta que li serveixen de mecanisme d'expansió de la seva marca i de formació dels seus jugadors. Insisteixo, era política la decisió de construir un club parroquial per allunyar el jovent dels mals del Manchester industrial de l'època. I també és política la decisió de ser adquirit pels petrodòlars de Qatar, i que aquest club es globalitzi.

"Quan amagues els vincles entre el futbol i la política és quan són veritablement perniciosos."

Per tant perden la seva essència, no?
És veritat que aquesta mercantilització fa que alguns clubs perdin les seves essències. El City havia passat a la història per ser el gran club de la ciutat de Manchester, per tenir aquesta ciutat més simpaties fins i tot que el United. Avui s'ha convertit en un club global que va arribar a jugar molts partits sense un sol jugador ja no de Manchester, sinó ni tan sols anglès. Aquesta mercantilització allunya el futbol de les seves arrels perquè els clubs naixien per representar un territori, una determinada comunitat. Però això no vol dir que perdi naturalesa política, tan sols la canvia.

El fet que clubs com Barça i Madrid, rivals històrics, ara col·laborin per fer la Superlliga; o que el United sigui governat per uns nord-americans, els Glazer, i el City pels petrodòlars; o que rivalitats com el Juventus-Torino ja no siguin el mateix, com afirmes al llibre… Això és una mostra que els clubs i les rivalitats perden la seva identitat?
A l'hora de configurar la identitat sociopolítica d'un club s'ha de distingir entre dues coses. Una, qui ocupa la seva direcció, que en molts casos representa l'elit econòmica actual. Això ho hem de distingir de les aficions. El Rayo Vallecano l'hem associat històricament a un club obrer, d'un barri popular amb una afició humil ancorada a l'esquerra. Però el Rayo Vallecano ha arribat a tenir com a president honorífic Santiago Bernabéu, que era un franquista reconegut, o ha tingut com a presidents al senyor José María Ruiz Mateos o a la senyora Teresa Ribera, que de simpaties polítiques d'esquerra en tenien ben poques. Han tingut tota una sèrie de direccions que han estat enfrontades a bona part de l'afició, que és qui diu reivindicar la identitat sociopolítica del club. Les aficions són moltes vegades qui mantenen aquesta essència.

Aleshores, com es va proclamar els dies posteriors a l’anunci de la Superlliga, el futbol és dels fans? O és dels poderosos?
Quan s'anuncia la Superlliga, és la pressió de bona part de les aficions angleses qui acaba fent modificar la posició d'uns clubs on no hi ha democràcia interna, els quals són propietat de qui ha posat els diners per comprar-los. Tot i això, aquesta dimensió social dels seus aficionats acaba modificant la posició inicial dels clubs. La direcció dels clubs avancen en aquesta lògica mercantilista extrema, on allò interessant és convertir en diners la pràctica esportiva. Amb una lògica extrema del capitalisme. Però per l'altra, veig una certa reivindicació per part de les aficions d'aquesta essència del futbol i d'aquesta identitat sociopolítica que ha definit alguns d'aquests clubs.

Creus que la Superlliga acabarà tenint cabuda entre els aficionats?
La meva visió del futbol és molt romàntica. A mi m'agrada més el futbol del passat que no l'actual, on sembla que els diners ho poden comprar tot. La Superlliga comet dos errors gravíssims que són plantejar la desaparició del mèrit esportiu i la justificació exclusivament econòmica del projecte, on perquè un posi diners tingui dret automàticament a ocupar una plaça a la millor competició en l'àmbit continental. Aquest model no té sentit perquè suposa la mercantilització extrema i el trasllat del model nord-americà de l'esport com a show business a l'àmbit europeu. Això és contrari a la lògica de l'esport. Que la UEFA es presenti en aquesta batalla com a garant del futbol al servei de la gent em sembla un exercici de cinisme. Qui ha iniciat aquesta lògica mercantilista ha sigut la mateixa UEFA. A mi la idea de la Superlliga com un pla competitiu entre els equips que més mèrits han fet a escala continental no em semblaria una mala idea.

"Mentre existeixi aquest afany de guanyar a qualsevol preu que una bona part dels aficionats conserven, els petrodòlars tindran el terreny abonat per fer dels diners una drecera ràpida per aconseguir èxits esportius."

En contrast, amb la compra del Newcastle, molts aficionats de l’equip van sortir a celebrar que el seu equip passava a ser propietat d’un xeic acusat de donar el vistiplau de l’assassinat de Jamal Khashoggi. Fins i tot el van ovacionar en el seu primer partit des de la compra.
Hi ha una lògica perversa en això. La distinció entre aficionats i propietaris segueix igual. Però és cert que entre la majoria dels aficionats el que val és la victòria. Sense pensar si el mitjà que acaba permetent l'obtenció d'aquella victòria és un mitjà lícit o ètic. En el cas del Newcastle, la gent celebra que un equip, que fins i tot havia arribat a guanyar campionats a l'inici de la Premier, hagi passat anys difícils i ara arribin els petrodòlars i els permetin competir al màxim nivell. Aquí triomfa aquesta lògica mercantilista on, mentre puguem guanyar, ens és igual com ho aconseguim. És una lògica perversa, que a més a més és la que utilitzen aquests grans magnats i estats per netejar la seva imatge. Al final aquí hi ha un caràcter geopolític molt important amb aquestes operacions.

És el cas del PSG i del City.
En el cas del PSG no és casual que s'hagi triat París, que era l'única gran capital sense un club de primer nivell europeu. Saben que això té un mercat molt rellevant. I que, fruit de la immigració que arribava a França arran de la colonització del segle XIX, aquesta gent podia tenir una certa identificació amb l'estat de Qatar. Això s'acaba convertint en una operació de blanqueig internacional d'un Estat. Mentrestant, fa que hi hagi molta gent que ho vegi positivament perquè permet multiplicar el nivell competitiu d'un equip. Es trenca aquest principi de "sense ètica no hi ha estètica".

Creus que el futbol acabarà pagant aquesta màniga ampla amb els petrodòlars?
Això acabarà provocant, entre altres problemes, el desencís de molta gent en el futbol. Seria la demostració que els diners tot ho poden. Afortunadament, els diners poden molt, però no ho han pogut encara tot. La prova ho tenim en què el PSG i el City no han guanyat la Champions. Si bé és cert que són clars candidats a guanyar-la. Mentre existeixi aquest afany de guanyar a qualsevol preu que una bona part dels aficionats conserven, aquesta gent tindrà el terreny abonat per fer dels diners una drecera ràpida per aconseguir èxits esportius.

Ramon Usall posant amb l'escut del Barça. Font: Ramon Usall

Seguim parlant de política però ara des de la perspectiva del Barça. La seva significació amb Catalunya s’ha reduït els últims anys? Per exemple, en moments com l’1-O, decidint jugar el partit encara que fos a porta tancada.
Crec que el Barça ha sigut molt tebi l'hora de posicionar-se en un moment on la tensió política que existia en el país era molt alta. On, segurament, feia falta que el Barça estigués al costat d'una voluntat majoritària del catalanisme polític amb el qual el Barça des de l'inici del segle XX tradicionalment s'havia associat. Sí, el Barça va cedir el Camp Nou per fer el Passeig per la Llibertat, va deixar que la Via Catalana passés per l'estadi, i ha realitzat petits gestos, però em semblen fets amb la boca petita. Un exemple és el mateix 1-O.

Per què?
No volem que el partit es jugui, però com el vestuari acaba acordant que es jugarà no fem ni una cosa ni l'altra i juguem a porta tancada. Acaben mantenint una postura excessivament tèbia. També hi va haver una pancarta que evidencia de manera molt clara el que aquí succeeix. Quan el Barça juga la Lliga de Campions amb aquell octubre calent de 2017, decideix sortir amb una pancarta de "Drets, Respecte i Esport" que no entén ningú.

Creus que la junta directiva de Bartomeu volia mantenir una posició més aviat neutra respecte al catalanisme dels últims anys?
És evident que el catalanisme d'ara no és el catalanisme del principi del segle XX. Hi ha hagut un tomb en els objectius polítics del catalanisme, on la independència és un objectiu clar i nítid representat per aquest moviment. El Barça ha volgut en excés nedar i guardar la roba. Del catalanisme desacomplexat que havia practicat Laporta al principi del segle es va passar a una postura excessivament tímida de les directives que el van seguir.

Amb algun objectiu?
Volien mantenir una postura que agradés tothom i això és una cosa que, a causa de la decepció política com la que vivia el nostre país en aquell moment, no es podia realitzar. Aquí sí que el Barça no va ser fidel a la seva història i els seus principis que eren de posició clara al costat de la voluntat del catalanisme polític. La Veu de Catalunya va dir que "d'un club de Catalunya el Barça ha passat a ser el club de Catalunya", i els últims anys no s'ha demostrat.

"Del catalanisme desacomplexat que havia practicat Laporta al principi del segle es va passar a una postura excessivament tímida de les directives que el van seguir"

Ara que la situació econòmica del Barça és complicada i es parla que podria arribar a ser Societat Anònima... Si el Barça fos S.A, deixaria de ser "més que un club"?
Vull creure que això no passarà mai. Entre altres coses, perquè és tret essencial en la definició del Barça. La situació econòmica és certament crítica, però jo crec que se'n pot sortir. I el Barça ha patit moments difícils des del punt de vista econòmic al llarg de la seva història. Els socis i les sòcies no ho permetrem. No contemplo una situació en la qual el Barça es converteixi en S.A i que sigui un club que pugui ser comprat i venut per xeics o magnats o gent amb interessos diversos que poc tenen a veure amb la seva tradició històrica. Segurament deixaria de ser "més que un club", però jo crec que no passarà.

Parlem de la teva nova posició com a vocal de la comissió de Control i Transparència. En què consisteix?
El nom respon poc a la realitat de la seva tasca. Quan un sent "Comissió de Control i Transparència", pensa que és qui vetllarà pel control econòmic del funcionament del club i per la transparència de la seva activitat en aquest sentit. La transparència al futbol d'elit és pràcticament inexistent entre altres coses perquè els agents i jugadors exigeixen contractes de confidencialitat, com ha revelat la due diligence que s'ha fet recentment, amb la qual s'han trobat contractes amb aspectes aberrants. Però amb el canvi dels Estatuts canviarà el nom pel de "Comissió Ètica i de Transparència" i reflectirà una mica més el que és la seva realitat.

En què consisteix, doncs, la Comissió d’Ètica i Transparència?
És una comissió que té com a responsabilitat vetllar pel codi ètic del club, pel qual, com a qualsevol institució, s'han de regir tots els treballadors. Però en el cas del Barça també es vol vincular aquest codi ètic a la defensa dels valors que tradicionalment han definit el club. En l'actualitat uns valors que passen, com es defensa en l'assemblea del dissabte, que hi hagi un canvi estatutari que digui que el Barça és un club compromès amb la defensa dels valors continguts a la Declaració Universal dels Drets Humans. Per tant, és un club que està contra el racisme, contra l'homofòbia, contra el feixisme i que defensa aquesta idea de catalanitat que s'ha defensat al llarg de la seva història.

"La Comissió d'Ètica i Transparència té com a responsabilitat vetllar pel codi ètic del club. Però també es vol vincular a la defensa dels valors que tradicionalment han definit el Barça."

Quines accions podeu fer?
El Barça té un primer nivell de direcció que és la junta directiva. Un segon que són els executius. I després una sèrie de comissions honoràries que es reuneixen de manera periòdica i relativament espaiada en el temps. Segurament la més coneguda des del punt de vista mediàtic és la comissió econòmica, perquè en els últims anys hi ha hagut la queixa que si aquesta existia, com és que ningú ha posat en alerta l'estat del club. La comissió econòmica és nomenada per la junta directiva del club, i té accés a la informació que aquesta mateixa junta li facilita. Seria qui exerciria aquest control econòmic.

Quines més hi ha?
També hi ha una comissió de disciplina que és qui vetlla pel compliment de la normativa que regeix el club per part dels seus socis i empleats, i per tant sanciona qui la incompleix. Després, aquesta comissió ètica que vetlla pel compliment del codi ètic i per la promoció dels valors del club. Però té una activitat limitada per tres aspectes, els econòmics per part de la comissió econòmica, els disciplinaris per part de la comissió de disciplina i allò que està judicialitzat, que no pot ser subjecte d'aquesta comissió.

Què vol dir "allò que està judicialitzat"?
Un exemple és el cas de l3 Ventures, on és evident que el codi ètic del club va ser vulnerat. Perquè hi ha tota una sèrie de contractacions que pretenen malmetre el bon nom de professionals del club, de socis i sòcies, de gent vinculada a l'entorn del Barça... Però és un cas que està judicialitzat. La idea de la junta directiva en aquesta reforma estatutària és reforçar aquest caràcter ètic i de promoció dels valors del club. Això és el que intentarem, però des d'una comissió que s'acaba de constituir i que té aquesta responsabilitat des d'un càrrec honorari i amb unes funcions concretes que és vetllar pel compliment del codi ètic i de la promoció dels valors.

Vas veure l’assemblea de diumenge? Què en penses que s’hagi ajornat?
L'assemblea de compromissaris necessita modernitzar-se. No hi ha ni un sol organisme que organitzi reunions de més de 6 hores de durada perquè no és pràctic. I menys si es comença a les 15:30 i a les 20:45 la gent vol anar a veure el partit del València, perquè al final és el que més interessa. Em sembla que la decisió de suspendre l'assemblea va ser raonable perquè s'està prenent una de les decisions més importants per la història del club com és la construcció de l'Espai Barça. Decidir això de pressa i corrent quan la majoria de participants en l'assemblea tenen ganes de marxar és l'antítesi d'una decisió presa amb criteri i amb fonament.

"L'assemblea de compromissaris necessita modernitzar-se. No hi ha ni un sol organisme que organitzi reunions de més de 6 hores de durada. I menys si es comença a les 15:30 i a les 20:45 la gent vol anar a veure el partit del València"

Quina solució s'hi pot trobar?
El vot electrònic podria ser una bona solució, però també altres mecanismes de presentació i intervenció que fessin la cosa més àgil. Caldria replantejar-se el funcionament de l'assemblea de compromissaris. Buscar formes de fer-la més participativa i alhora més àgil. Perquè la seva durada dissuadeix a bona part dels potencials participants, perquè és una jornada maratoniana i acaba sent un instrument poc pràctic. És cert que estatutàriament el club requereix que les decisions vagin per aquesta assemblea de compromissaris, però potser hauríem de pensar en un funcionament que la faci més racional i moderna.

Com a secretari de la penya Som un Sentiment, què et sembla la proposta de la junta d’eliminar el reconeixement a la Confederació Mundial de Penyes i les seves Federacions Territorials?
Em sembla una bona proposta perquè està feta des de la voluntat de recuperar de part del Barça la relació directa amb el món penyístic, amb les petites penyes que la conformen, amb les federacions que al seu interior hi ha. És cert que la Confederació Mundial de Penyes estructura precisament aquestes federacions. També és cert que aquest món a vegades es mou per vincles que converteixen les pràctiques en una extensió de la voluntat de les juntes. Tornar als orígens d'una relació directa entre penyes i club sense intermediaris em sembla racional i apropiat. Evidentment ens han de llegir el nou reglament de penyes que proposarà la junta directiva si aquesta modificació dels estatus s'aprova. Però no em sembla per fer excessius escarafalls, perquè la voluntat del Barça és sempre la mateixa: continuar mantenint relació amb les seves penyes, i continuar intentant que aquestes promoguin el barcelonisme i el sentiment de pertinença a un club com el Barça.

Avui es juga el clàssic. És el més descafeïnat dels últims anys?
Des del punt de vista del nivell competitiu segurament sí. Trobem un Barça amb certes dificultats, és una evidència. I un Madrid que tampoc està en el seu millor moment. Però també crec que arriba en un moment que pot ser clau a l'hora de donar moral al Barça, pels reptes que li venen en un futur immediat. Després dels últims partits, podem d'afrontar la situació amb moral renovada. Però és cert que el Clàssic va ser fa no molt temps el millor partit que es podia veure al món del futbol.

Ja no és així.
Ara, no ens enganyem, des del punt de vista esportiu i sense tenir en compte les rivalitats que desperta, que estan intactes, no és el millor partit que es pot veure. Esperem que aquesta junta aconsegueixi que quan el Barça salti a un terreny de joc en un Clàssic sigui per tornar a mostrar aquell futbol que va captivar el món no fa pas tant de temps.

Un pronòstic?
Vull ser positiu i tinc confiança, crec que guanyarem tot i que costarà. Posarem un 2-1 per donar emoció, però et signo qualsevol victòria.