- entrevistes -
Rebecca Marder i Nadia Tereszkiewicz a l'Hotel Casa Fuster
Rebecca Marder i Nadia Tereszkiewicz a l'Hotel Casa Fuster
Per Rafa L. Recuenco i Marta Magdalena García
Publicat el 02 de maig 2023

Mi crimen (Mon crime en el seu títol original) és la nova pel·lícula del cineasta francès François Ozon. Ha estat el film d’inauguració del BCN Film Fest i la seva estrena a sales del país serà el 5 de maig. La història està ambientada a la París de 1935.

Madeleine Verdier (Nadia Tereszkiewicz), una actriu arruïnada, és acusada de l’assassinat d’un famós productor teatral. Amb ajuda de la seva millor amiga (Rebecca Marder), aconsegueix demostrar la seva innocència. La notorietat del cas li donarà fama i glòria, fins que la veritat surt a la llum.


El Diari de Barcelona s'ha interessat per aquesta història i s'ha desplaçat a l'Hotel Casa Fuster, on hem pogut parlar una estona amb les seves protagonistes: Rebecca Marder (París, 1995) i Nadia Tereszkiewicz (Versalles, 1996).

El passat de Marder, a part de ser una coneguda actriu de ficció, va estar lligada al teatre amb la Comédie-Française, on es va convertir en una de les actrius assalariades (pensionnaire) més joves de la història. Tereszkiewicz va començar la seva carrera d’actriu el 2016 amb The Dancer i després no ha fet més que sumar guardons internacionals com ara el Premi a la Millor Actriu al Festival de Cine de Tokio per Solo los animales i el Premi Cèsar a l’Actriu Més Prometedora per Forever Young.


Mi crimen sembla que tanca una trilogia de pel·lícules que tracten el tema del feminisme, suposo que amb l'objectiu de provocar algun tipus de reacció en el públic. Creieu que la capacitat d'influència del cinema en la societat està canviant? I, en relació amb això, creieu que cada generació entén el cinema de manera diferent?
Rebecca Marder: Sí, és cert que Mi crimen ve a tancar una trilogia de comèdies amb forts papers femenins: 8 mujeres, Potiche i ara Mi crimen. I també és cert que interpretem a dos personatges, dues dones joves, visionàries, que parlen de l'alliberament de la paraula. Aquesta pel·lícula parla de la liberalització de la paraula en els anys 30, que és un període en el qual les dones no tenien dret de vot ni res. Potser el fet que François Ozon hagi ambientat el tema en els anys 30 proporciona la distància necessària perquè la comèdia tingui lloc. I que potser el mateix tema tractat avui en ple 2023 no seria en absolut una comèdia. Estem contentes que la comèdia ens permeti ridiculitzar aquestes figures d'homes blancs i dominants en una societat patriarcal. Així que, per descomptat, el cinema serveix a aquest propòsit.

Com?
R.M: A través del riure, de la justa democratització dels temes, el cinema és un art popular. I permet transmetre un gran nombre de missatges, ara que la gent va menys al cinema, però encara així. Però és cert que la pel·lícula és feminista. I al mateix temps és una comèdia, està adaptada d'una obra de teatre que ja existia els anys 30. Era molt més misògina, però François la va adaptar. I François ha injectat molt MeToo i temes que són realment actuals.

Nadia Tereszkiewicz: Estic d'acord amb la Rebecca. Crec que el cinema ens permet utilitzar la ficció per parlar de l'actualitat, i ens va sorprendre molt que les pel·lícules estiguessin d'acord amb els esdeveniments actuals. Ens va sorprendre molt la ressonància amb els esdeveniments actuals. I utilitzar la ficció per a qüestionar l'actualitat. Tinc la impressió que no hi ha cap lliçó a donar. Qüestiona les relacions de poder, però estic orgullosa i feliç de formar part d'una generació així. Tinc la impressió que les coses estan canviant.

En quin sentit?
N.T: Cada vegada hi ha més dones que són directores, destructores, productores poloneses i actrius, els papers són forts i complexos. Les pel·lícules de François eren bells papers femenins i tinc la impressió que aquí estem defensant un parell d'amics, dos amics que celebren l'emancipació femenina. I el fet que les dones estiguin prenent el poder. I m'alegro que a través del cinema transmetem aquest tipus de valors.

R.M: Al cap i a la fi, com a actriu, no penso en política quan faig pel·lícules. Però és interessant parlar d'aquest tema.



Si féssim una pel·lícula rient-nos de la situació actual, en comptes de la dels anys 30, com creieu que l'hauria acollit el públic? D'una banda, és cert que podria asseure malament, però també és veritat que, per exemple, una sàtira podria deixar clarament en evidència aquesta desigualtat.
N.T: De fet, no hauria estat una comèdia.

R.M: Els que vegin la pel·lícula ho descobriran, però en la pel·lícula el personatge de la Madeleine va a judici. Si la gent volgués criticar-ho, dirien "oh, és una mentidera", però avui dia volem creure a les dones. Quan declararant, ella esmenta i s'inventa una vida per a fer-se famosa, quan en realitat no està acusant ningú. Realment gairebé va ser agredida sexualment i al damunt, si ella mateixa és culpable, no està mentint sobre un fals agressor.

N.T: I els anys 30 permeten fer aquesta història lleugera i divertida, mentre que és segur que si el tema s'abordés avui no seria còmic. Si abordéssim el tema avui, seria molt més difícil riure's d'ell perquè és massa recent.

RM: Però és interessant perquè ens mostra que hem avançat molt des dels anys 30. Però podem veure que encara queden coses per fer.

Tal com comentàveu en la roda de premsa, ha estat un rodatge intens en el qual pràcticament no s'aturava el joc. De quina manera ajuda això al treball de l'actriu, què canvia?
R.M: El ritme de treball era una bogeria. És el que enquadra, està en primera línia, té bon ull per als detalls, per al vestuari, ho fa tot. Així que mai tenim temps per esperar a la part tècnica, tothom està a coberta llest per treballar. Per a nosaltres és molt agradable, perquè al final és una mica com en el teatre: no deixes el paper des del matí que arribes al plató fins a la nit; estàs en el joc, mentre que sovint en els rodatges pots fer l’escena durant dos minuts i després esperes 40 minuts, el temps que triga la càmera a canviar, a estar tècnicament al seu lloc. Així que pots perdre la concentració, però estàs concentrat tot el temps i és molt agradable.


Foto: BCN Film Fest

I finalment, també en relació al vostre treball, l'encarnar un duo protagonista, com influeix en la preparació de la pel·lícula i en el treball en el rodatge?
R.M.: Sempre juguem amb un company. El company és molt important, mai juguem soles. Però sent un duo, érem felices.

N.T: En tot cas, i en aquest cas, el fet que estiguem unides i que aquests dos personatges es necessitin, va crear alguna cosa. En qualsevol cas, nosaltres també teníem una complicitat en la vida, així que de sobte es va crear un joc perquè estem les dues enfrontades a tots aquests mascles blancs. Hi havia una cosa bastant divertida a trobar-nos sota la disfressa de la complicitat i tot això. Després, per a preparar-nos, vam fer tantes lectures i assajos en el plató que ens vam conèixer allí. Ja estàvem molt unides al plató, no hi havia molt a actuar.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —