[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 08 de setembre 2020

Dilluns, 31 d’agost. Tot va començar com s’enceten les coses importants, amb un missatge a un grup de WhatsApp: “M’he fet la prova, he donat positiu.” A la Marta, de seguida van passar-li pel cap les imatges de la visita a l’àvia el dia anterior o l’estona a la piscina que havia compartit al matí amb cinc nens de tres anys, fent de cangur. Els plans del futur més immediats que havia planificat -guanyar uns diners fent de cangur i quedar amb les amigues per aprofitar els últims dies d’estiu- s’acabaven d’estruncar per complet. Tant ella com l’Elna, la seva germana petita, havien anat a entrenar al Club de Patinatge de Girona dos dies abans, on havien estat en contacte directe amb la noia infectada. I sense mascaretes, que la pràctica d’esport permet aquestes llicències. La Carme, la seva entrenadora, acabava de decretar 15 dies de quarantena per a totes les noies del club.

I llavors va entrar en escena la Teresa, la seva mare. A primera hora de tarda les va acompanyar als serveis mèdics de Girona. Són una família de mestres i per tant gaudeixen del sistema MUFACE, mútua privada per a funcionaris. Però, un cop van ser allà, es van negar a fer-los els tests: “Sí, sí, portem tot el matí barallant-nos amb les mútues perquè no se’n volen fer càrrec, no volen pagar les PCRs”, els va confessar una metgessa amiga de la Teresa.

Amb l’angúnia al coll, van decidir anar al CAP Güell, a Girona, que és on la noia infectada havia obtingut els resultats de la seva prova. Però, per segona vegada, els van negar la possibilitat d’efectuar el test, perquè les germanes, essent de MUFACE, encara no tenen Seguretat Social. La Teresa, preocupada, va oferir-se a pagar els tests per la privada i, així, poder tenir els resultats el més aviat possible. Però la Marta, indignada, s’hi va negar: els demanaven 115€ per cap, és a dir, un total de 230 euros per saber si eren o no portadores del virus.

Així doncs, les germanes van tornar a casa, aïllant-se de la resta de la família, tocant el piano i mirant per la finestra. La Carme, al seu torn, seguia preocupada per les seves alumnes i va contactar amb el CAP Montilivi perquè gestionés el possible brot que s’havia originat al club de patinatge, aportant una llista amb els noms de totes les noies. La resposta del CAP Montilivi va ser, l’endemà, derivar cada noia al CAP que li fos assignat per empadronament.

Dimarts, 1 de setembre. Arrencava setembre i, amb ell, un nou cicle. Però no per a tothom. L’Elna i la Marta seguien tancades a l’habitació de casa seva, esperant una PCR teòricament imprescindible. Van fer més trucades (als serveis mèdics, als diferents CAPs, a la mútua…), sense èxit. Van acabar decidint que potser el millor era pagar la prova, tal com havia fet una altra afectada del mateix equip de patinatge. Van agafar hora per internet, a les 13:30h de l’endemà.

Va ser aleshores quan des del CAP Montilivi, on havia trucat la Carme el dia abans, van començar a derivar les vint-i-quatre patinadores possiblement contagiades als respectius CAPs. Naturals de Quart, a les germanes els pertocava recórrer al CAP d’aquest municipi. “Si al final del dia no us han trucat de Quart, truqueu-hi vosaltres”, els va dir la gestora del cas del CAP Montilivi.


"Finalment, la PCR va arribar com tantes coses a la vida. Una metgessa amiga de la família va intervenir i va avalar la versió de les germanes"


Veient que aviat seria hora punta i que el CAP de Quart tancaria, la gran de les germanes va telefonar-hi a les 14:45h. La resposta: “és el centre qui us contactarà i, a més, el sistema no us reconeix, segurament perquè vosaltres residiu a Girona i no a Quart i per tant no us toca aquest CAP”. No, les germanes no eren al sistema, perquè mai no s’havien donat d’alta de la Seguretat Social (feien ús de la mútua com a filles de funcionaris), però sí que eren empadronades a Quart.

Finalment, la PCR va arribar com tantes coses a la vida. Una metgessa amiga de la família va intervenir i va avalar la versió de les germanes. Sí, vivien en aquell municipi.

I en aquell precís instant, la petita de les germanes va rebre una trucada del CAP de Cassà, un dels tants CAPs on havien telefonat el dia abans, citant-les l’endemà per fer la tan esperada PCR. Les germanes van optar per rebutjar el tracte de favor que els havien ofert a Quart i, en canvi, van esperar-se unes hores més per fer-se les proves.

Dimecres, 2 de setembre. A primera hora del matí, i després d’una llarga travessa per tots els CAPs de la comarca, les germanes quartenques van poder respirar més tranquiles un cop feta la prova. La sensació incòmoda que els va deixar el bastonet al nas les va acompanyar durant 48 hores, fins que, com tantes coses, tot plegat es va acabar amb un missatge a un grup de WhatsApp: “Ens hem fet la prova, hem donat negatiu.”

 

 


De les vint-i-quatre noies de l’equip que podien haver-se infectat en aquell entrenament les proves PCR van concloure que tan sols una d’elles s’havia contagiat.

Els noms de les protagonistes d’aquesta història han estat canviats amb el propòsit de protegir la seva privadesa.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —