[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 11 de novembre 2020
Temps de lectura 6 minuts

"Odi al futbol modern". Una frase molt recurrent que s'escolta molt en els nostres dies i que segurament sigui conseqüència de l'arribada de nous grups inversors que estan entrant al grup del futbol. Deixant de banda si la seva arribada és positiva o negativa (allà cadascú), hi ha dues grans empreses que s'estan fent un lloc entre l'elit del futbol mundial i estan aportant nous models de negoci dins de l'esport de primer nivell: Red Bull i el City Football Group

El Manchester City, la joia de la corona del City Football Group. (EFE)

Tot i això, els dos models són ben diferents: la manera d'invertir, la política de fitxatges, el desenvolupament juvenil i adult dels futbolistes... Dos casos en els que s'ha d'entrar a fons per veure ben bé què hi ha darrera d'aquesta primera imatge freda d'una multinacional com a propietària de diversos clubs. 

Red Bull: el somni de Mateschitz

“Red Bull et dóna ales”. A la vida qui sap si això serà real, però en el cas del futbol segurament no hi ha millor manera de definir què representa per a les joves promeses jugar en un dels equips propietat de la marca. La multinacional austríaca té quatre equips a les seves mans (RB Leipzig, RB Salzburg, New York Red Bulls i RB Bragantino) i les sinergies són constants. Un llarg camí de 15 anys i que ha anat evolucionant poc a poc fins assolir l'estatus mundial d'avui en dia. 

Tot va començar el 2005 a Àustria. El propietari de la multinacional de begudes energètiques Red Bull, Dietrich Mateschitz, va entrar al món del futbol l’any 2005, quan va comprar l’històric SV Austria Salzburg (fundat el 1933). En aquell moment, el club havia estat dues vegades campió d’Àustria i havia estat finalista de la UEFA la temporada 1993/94, en un partit que perdria contra l’Inter de Milà.

En aquella època, Red Bull era coneguda principalment per patrocinar esports de risc i també esports de motor com ara la Fórmula 1, on el 2005 introduiria el primer equip oficial amb el nom de la marca; el 2006 compraria la històrica escuderia Minardi per convertir-la en la seva filial, amb el nom de Toro Rosso

David Coulthard, pilot de Red Bull, promocionant el GP del Japó del 2007. (EFE)

Tot i això, Mateschitz començava a obsessionar-ser amb tenir èxit al futbol i va entrar a la Major League Soccer (MLS), amb la compra el 9 de març dle 2006 del MetroStars, el club de soccer de Nova York, que era membre fundador de la competició. La multinacional va seguir amb l'aposta, així que el 2007 Mateschitz va fundar el RB Brasil, un club de la localitat de Campinas (pròxima a Sao Paulo), i el 2008 es va fundar l'RB Ghana tot creant una nova acadèmia a Àfrica. 

La incursió ja era totalment innegable. El Salzburg començava a donar-se a conèixer a nivell europeu i ben aviatel New York Red Bulls guanyaria fama amb el fitxatge de Thierry Henry, el juliol del 2010. No obstant això, l'impacte era limitat ja que no tenia cap equip a l'elit de cap de les grans 5 lligues europees (La Liga, Ligue 1, Premier League, Bundesliga i Serie A). La solució estava en el passat.

Beckenbauer i el renéixer del futbol a Leipzig

Segons Shark Gutiérrez, especialista amb més de 10 anys d'experiència sobre futbol alemany i creador del podcast BundesShark , l'expansió de la marca "comença el 2006 sobretot a partir del mundial d'Alemanya". Com explica Gutiérrez, Mateschitz "va estar provant amb diferents equips de la zona de l'oest com per exemple el Fortuna Düsseldorf, el Sankt Pauli o el 1860 München" sense cap mena d'èxit. 

Tot i això, no és fins una figura tant important en la història com Franz Beckenbauer que l'aconsella: "Ves a Leipzig, que és una ciutat que té tradició futbolera, però que els seus equips ara mateix no estan en una situació molt brillant", afegeix Gutiérrez. 

D'aquesta manera, el 19 de maig del 2009 Red Bull compra la plaça del SSV MarkSträndt, un club que es trobava fallida, a l'Oberliga Nordost Süd (5a divisió alemanya). Es creava el RassenBallsport Leipzig (no podia anomenar-se Red Bull per que la DFB no permetia patrocinis als noms dels clubs). L'austríac també compra els terrenys de l'antic estadi olímpic de Leipzig, edifica sobre ells i crea el nou estadi, que passarà a dir-se Red Bull Arena. 

El RB Leipzig de la 2009/10. (RB Leipzig)

En només 10 temporades, el progrés ha estat meteòric. La primera temporada van guanyar la lliga i la temporada 2012/13 van ser campions de Regionalliga Nordost, que els donava accés al fútbol professional. Posteriorment, la 2013/14 guanyen la 3. Liga i la 2015/16 pugen a la Bundesliga. A més, a la seva primera temporada a la primera divisió van acabar segons classificant-se en l'any del seu debut per a la Champions League. Els dos últims anys ha acabat tercer, posició en la què es troba actualment a la Bundesliga. Fins i tot l'any passat, de la mà de Nagelsmann, l'equip va arribar a ser semifinalista de la UEFA Champions League contra el PSG.

Els jugadors del RB Leipzig després d'eliminar a l'Atlético als 1/4 de la Champions 19/20. (EFE)

Tot i això, la DFB (Associació Alemanya de Fútbol) va posar diverses traves a l'equip per poder establir-se dins de l'elit. A Alemanya existeix la llei 50+1, en la què s'estableix un model societari (creat a partir dels anys 2000) en la què cap soci pot tenir més del 51% de la propietat del club. Tot i això, hi ha dues excepcions acceptades: el Wolfsburg i el Bayer Leverkusen, "clubs nascuts de les empreses" Volkswagen y Bayer respectivament.

El Leipzig per poder jugar, sabent que el 99% de la propietat és de Red Bull, va posar a diversos empresaris i accionistes com a socis per poder complir la norma fent "aquesta martingala" com apunta Gutiérrez. Una situació que es repeteix al TSG Hoffenheim 1899. Tot i això, la DFB també ha exigit al RB Leipzig l'establiment d'equips filials, tenir una economia sanejada i l'establiment d'una espècie de centre formatiu. 

La regla del 50+1 a Alemanya (La Pizarra de la Bundes)

La creació de la marca RB amb Ralf Ragnick

Un dels elements claus del ràpid creixement de l'equip és, com indica Gutiérrez, es la contractació de gent "potent a nivell formatiu" i l'exemple més clar és l'arribada de Ralf Ragnick a direcció esportiva de Salzburg i Leipzig al 2012. L'entrenador alemany havia guanyat una copa i havia arribat a semifinals de la Champions League al 2011, havia aconseguit pujar el TSG Hoffenheim 1899 fins a la primera divisió... Tot plegat, ho va fer "amb una fòrmula que el mateix Leipzig copiaria", assegura Gutiérrez.

Ralf Ragnick, figura clau de la factoria Red Bull. (Pinterest)

Ragnick és l'encarregat definitu de "transmetre el que volia com a marca Red Bull", declara Gutiérrez. Què és el que vol transmetre? Doncs bàsicament apostar pel talent jove a tots els seus equips, fitxant grans projectes de menors de 25 anys i per un cost no superior (generalment) dels 20-25 milions d'euros. 

"Té un procés formatiu que, realment, no és molt llarg perquè s'aposta des de molt aviat per la joventut". Sens dubte, Àustria és un bon camp de proves per aquests nous talents, ja que "és una porta d'entrada a competicions europees" on pràcticament participen cada any, afirma Gutiérrez. Només de l'actual plantilla actual del RB Leipzig, 7 jugadors han passat pel RB Salzburg i un altre, Tyler Adams, prové del New York Red Bulls. Les sinergies internes per acabar al club referència d'Alemanya són constants. Inclús l'entrenador del RB Salzburg, Jesse Marsch, va dirigir al NY Red Bulls i va ser asistent de Ragnick a Leipzig.

Com apunta Gutiérrez, si la inversió "surt bé serà ben retribuïda" i, per tant, amb aquest model de fitxatges i amb aquest plans de desenvolupament de jugadores joves es pot aconseguir "un punt de rendibilitat econòmica i no només esportiva". Els casos més clars són el de Timo Werner, comprat a l'Stuttgart per 14M€ i venut al Chelsea per 53M€; o el de Naby Keita, comprat al Salzburg per 29M€ i venut al Liverpool per 60M€. Segons Gutiérrez, "el Leipzig és la plataforma de llançament i desenvolupament per jugadors joves".

Timo Werner, jugador del Chelsea, ha abandonat el RB Leipzig aquest passat estiu. (EFE)

Un model ben diferent al del City Football Group, que pot portar jugadors més fets (com el Kun Agüero, David Silva o Kevin de Bruyne en el seu dia) i atraure a joves promeses pagant grans quantitats de diners (Rubén Días, Nathan Aké). També, és diferent del model de l'altre modern com és el PSG que, tot i anar canviant cap a la realització de fitxatges més conservadors com el d'Ander Herrera o Sarabia, ha pogut comprar cracks mundials com Neymar o Killian Mbappé. 

El City Football Group: 10 equips

El maig del 2013 va nàixer el City Football Group per administrar els diversos clubs que són propietat o en el que té accions la família reial dels Emirats Àrabs. Actualment, el City Football Group és format per 3 clubs propis principals (Manchester City, New York City i Melbourne City) i 7 altres clubs (Yokohama F. Marinos, Montevideo City Torque, Girona FC, Sichuan Jiuniu, Mumbai City FC, Lommel SK i Troyes).

Sens dubte, el gran club del grup del grup inversor és el Manchester City, que des del 2008 presideix el Xeic Mansour (germà del president d'Emirats Àrabs). Des d'aquell moment, és va fer un model de negoci de grans fitxatges amb l'arribada de Robinho, Sergio Agüero, Samir Nasri, David Silva, Edin Dzeko, Carlos Tévez, Yaya Touré... A la temporada 2011/12, el club es va proclamar campió de la Premier League, amb un gol a l'últim minut del Kun Agüero a l'Etihad Stadium, que posava el 3-2 definitiu al Queens Park Rangers. 

Celebració del Kun Agüero després de marcar el 3-2 contra el QPR. (EFE)

Del 2008 al 2016, el Manchester City va guanyar dues Premier League (11/12 i 13/14), una FA Cup (10/11), dues copes angleses (13/14 i 15/16) i una Community Shield (12/13). 

Un canvi de paradigma amb Guardiola

L'arribada de Pep Guardiola l'estiu del 2016 va suposar un canvi important de paradigma en la filosofia del club. Albert Quera, membre del Podcast Team Barça i youtuber especialitzat en el FC Barcelona i el Manchester City, assegura que s'ha començat a invertir diners "sobretot en el joves".

"L'efecte Guardiola al Manchester City sí que ha influït bastant en el tema de cantera. No només hem vist debutar jugadors com Eric Garcia i Adrià Bernabé, sinó també Phil Foden, Harwood-Bellis a la defensa, Abdellab a la davantera, Nmecha...", comenta Quera.

Tot i això, costa que els joves s'estableixin al primer equip "pel perfil de plantilla que té el Manchester City", explica. Segons ell, per fer-ho "cal tenir paciència com va tenir Phil Foden al seu dia o com no la va tenir Jadon Sancho, que va exigir uns aspectes que amb la seva edat que pel perfil del club i pel perfil de jugador que era" no van ser acceptats i va marxar al Borussia Dortmund. 

Jadon Sancho, jugador del Borussia Dortmund format a la cantera del City. (EFE)

Quera també assegura que "potser haurien de tenir en compte que haurien de fitxar una superestrella". Al final, com "el gran objectiu és la Champions League" algún fitxatge "com volien fer amb Messi aquest any" podria ser una de les bones opcions del City, assegura. 

Nova York com a exponent de la rivalitat de filosofies

Des de març del 2015, a Nova York existeix una rivalitat entre el New York Red Bulls i el New York City FC. D'aquesta manera, és l'únic lloc al món on la factoria Red Bull i el City Football Group competeixen en una mateixa lliga domèstica. 

Segons Pablo Gayán, periodista de Movistar i fundador del canal de YouTube Esto es MLS, el New York Red Bulls està considerat "un dels gegants, vingut abaix com són Los Ángeles Galaxy"; i el New York City FC "és el germà petit", tot i què ara mateix està millor que l'històric. 

En quant al model d'inversió, el New York City va començar "a cop de talonari", però Gayán assegura que "ha canviat molt perquè, des de la marxa de Villa, no s'ha suplit la vacant d'estrella". A més, segons ell no s'ha suplit perquè l'equip "s'ha adaptat a la filosofia que ve portant des de fa uns anys la pròpia MLS": apostant pel talent jove. Un model amb el qual els New York Red Bulls ja estaven perfectament adaptats. 

A més, assegura que el City s'està convertint més en un exportador de talent cap a Europa i cap a l'equip gran com és el Manchester, però la majoria de talent jove europeu no viatja cap als Estats Units. D'altra banda, també s'estan produïnt sinergies com la de Patrick Vieira, que va completar la seva carrera al City, va entrenar el New York City B i acabà dirigint el New York City de David Villa. 

Models legítims?

Cadascú pot tenir una opinió sobre la legitimitat d'aquests nous inversors, però és innegable que tots dos han estat models d'èxit a nivell esportiu en els últims anys. Ho seguiran sent. Sens dubte, han vingut per quedar-se. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —