En Carles és el típic home que, no fa gaires anys, t’apareixia al Tinder fent escalada. D’uns 30 o 35 anys, casat en una relació oberta i amb molta capacitat per lligar i establir relacions sexoafectives amb noies força més joves que ell. Té un caràcter seductor i aparentment desafiant amb les dones i creu que el sexe és una qüestió de “control i poder”, cosa que es transmet en les seves pràctiques. Està molt familiaritzat amb el discurs feminista, tot i que no sembla gaire conscient de la seva masculinitat fràgil. Des de fa un temps, en Carles té un problema amb el sexe i per això ha decidit visitar una terapeuta poc convencional.

És cert que la consulta d’una psicòloga no és l’ambientació més original per a una obra de teatre, tenint en compte peces com Toc-toc, Fem teràpia i Sota teràpia. Precisament, com en aquesta última o com en El mètode Grönholm, la Teràpia (òpera prima d'Adrià Pagès i dirigida per Mireia Sánchez) parteix d’una tàctica extremadament alternativa —i gairebé es podria definir com a violenta— per acabar desemmascarant tota la foscor i les vileses d’un home qualsevol. La diferència, però, és que, en aquest cas, en Carles representa tots els homes.

Tots els homes (cis) que, diu la peça, ens obstinem a recalcar el constructe de la nostra masculinitat per no perdre’l, especialment a través d’una sexualitat potencialment dominant i violenta. Tots els homes que, com diu el personatge de la terapeuta —interpretada per Júlia Vinolo—, “són tots el mateix, encara que siguin tots fascinants en la seva individualitat”.

Teràpia no és en cap cas una obra amable i lleugereta per riure's de la masculinitat pròpia des de la tranquil·litat de saber que després es podrà tornar a casa amb la panxa tipa de rialles i la consciència tranquil·la. És un text que incomoda i que, fins i tot, pot enfadar, però que aconsegueix el que pretén: remoure. Com a homes cis, és més probable que ens identifiquem amb en Carles fins i tot quan pugui representar un perfil o arquetip diferent del nostre.

El text i la interpretació de Sergio Amador —amb una veu molt radiofònica— ens poden produir riure, fàstic i empatia en diferents moments i aconsegueixen copsar una gran quantitat de comportaments en què ens podem reconèixer: presumir de conquestes o, quan sense voler fem mal a l’altra persona durant les relacions sexuals, demanar un “perdó” excessiu per por de ser assenyalats com a agressors. Amb tot, és un personatge profund i complet i inclou un gir final inesperat que constitueix el clímax de l’obra. 

Els dubtes són més presents quan ens fixem en la Sandra, la terapeuta. A priori dissenyada com una mena de científica boja que aconsegueix resultats excel·lents amb mètodes brutals (com el doctor House), el seu misteri constant i la dèria per amagar les seves vertaderes motivacions la converteixen en un personatge potent, però molt difús. El seu dibuix es construeix per les línies d’un antagonista de còmic com el Joker, però, a Teràpia, es contraposa amb el quadre hiperrealista que suposa el Carles.

La Sandra es queda a mig camí entre ser una mera eina per fer de mirall del seu pacient (com ho era la Siri a ElGé) i estar al nivell del seu interlocutor. Això és problemàtic en tant que, si el Carles és una representació de tots els homes, per contraposició i mantenint la lògica més o menys binària de l’obra, ella es pot convertir en ambaixadora de totes les dones.

Si a això li sumem les mentides, la manipulació i els aires de "dominatrix" de la Sandra —que en realitat responen a les necessitats terapèutiques del Carles—, així com que l’única mica de veritat que acabem veient del seu interior sigui el rancor cap als homes —encara que els vulgui ajudar—, corre el perill de ser contraproduent. Es converteix així en un personatge més pla del que voldria i reduït a un complement castigador, un element moralitzant que infantilitza la culpa de l’individu, alhora que la multiplica en comptes d'enfrontar-la i sanar-la. Això sí, és innegable que la Sandra es converteix en la nèmesi i malson de qualsevol home.

De tota manera, l’obra manté la tensió des del principi pel debat dialèctic entre ambdós personatges i per l’impacte del tema que ocupa. És cert que presenta algun problema de so i el ritme és massa monòton per la sobrietat que transmet fins i tot en moments que haurien de ser de màxima tensió, però cal tenir en compte que és una obra que encara està en el seu procés de construcció. La lideren quatre professionals que es troben en l’inici de les seves carreres i que s’han llançat a representar una obra atrevida i que, tot i que tracta un tema que coneixem, va més enllà del que la majoria de les peces solen fer, i sense por a les crostes que pugui aixecar.