Relic comença amb una trucada: la Kay (Emily Mortimer) és avisada que la seva mare, l’Edna (Robyn Nevin), ha desaparegut. En rebre la notícia, decideix tornar a l’antiga casa familiar juntament amb la seva filla, la Sam (Bella Heathcote), i esperar allà mentre la policia s’encarrega del cas; no obstant això, ben aviat arriben: l’Edna torna sana i estàlvia, sense donar-li gaire importància a la seva desaparició. Malgrat el missatge tranquil·litzador dels metges i les autoritats, la Kay creu que allò no ha estat més que el principi d'alguna cosa més preocupant, i sospita que la seva mare pot estar desenvolupant una demència senil.

Un dels punts forts de Relic, un debut excepcional i una de les millors pel·lícules de terror dels darrers anys, és com parteix d’un material que habitualment associem amb el drama, com les malalties neurodegeneratives o les relacions entre mares i filles, per extreure’n allò que resulta més inquietant, o directament esfereïdor. Avui dia resulta més difícil del que ens agradaria trobar pel·lícules que tractin aspectes de la nostra vida quotidiana susceptibles de suscitar-nos terror, en comptes de limitar-se a referenciar la història i la tradició del mateix gènere.

La manera en què Natalie Erika James, la directora i coguionista de Relic, transforma gradualment aquest punt de partida en aparença dramàtic en un autèntic malson és molt orgànica, agosarada i sorprèn per la seva literalitat: a diferència d’una pel·lícula críptica i ambigua com El faro, per posar un exemple recent, aquí és fàcil de copsar quin és el tema que es vol tractar. Una senzillesa que no treu gens d’impacte a les imatges que aquí se’ns presenten.

L’espai físic com a protagonista

La veritable protagonista de Relic, però, és la mateixa casa i els enigmàtics sorolls que la recorren, especialment durant la nit. En un moment de la pel·lícula, l’Edna explica a la seva néta que, des que va morir el seu marit, la seva llar li sembla “poc familiar i, per alguna raó, més gran”. Sensació que bé pot ser producte d’una demència incipient… o potser d’alguna altra cosa. El concepte psicoanalític del sinistre (unheimliche), allò que ens resulta familiar i alhora desconegut, troba un exemple paradigmàtic en la casa encantada, un espai suposadament segur que ha sigut envaït per entitats estranyes amb una motivació desconeguda.

No obstant això, al llarg dels anys, aquest arquetip s’ha anat transformant i ha adquirit una dimensió més genuïnament sinistra, on és la mateixa casa com a espai físic la que canvia davant dels nostres ulls, tornant-se de cop en un lloc desconegut, imprevisible i, en conseqüència, perillós.

Jugar amb l’incertesa

L’exemple més cèlebre de l’horror recent el podem trobar a la novel·la House of leaves, de Mark Z. Danielewski, on una família descobreix un armari dins casa seva que no consta als plànols originals. Ben aviat, aquesta nova habitació es revela com una porta d’entrada a un espai interior aparentment infinit, en el qual si un s’endinsa, corre perill de no tornar mai més.

L’aspecte més radical i, a la vegada, més aconseguit del llibre és com recrea aquesta sensació quasi agorafòbica de trobar-se en un lloc sense límits a partir del seu mateix format, que imita un text acadèmic on les notes a peu de pàgina s’encarreguen d’obrir constantment noves línies de lectura en la mateixa pàgina, o de trencar les nostres expectatives sobre com s’ha de llegir un text.

D’altra banda, no és d’estranyar que un mitjà eminentment espacial com el videojoc hagi adaptat aquest trop literari en diverses ocasions: a P.T., una demo que suposadament havia de ser un nou títol de la franquícia Silent Hill creat en col·laboració per Hideo Kojima i Guillermo del Toro, l’únic espai a recórrer és el passadís d’una casa; ja que, quan creuem la porta del final, ens tornem a trobar un altre cop a l’inici. Cada repetició d’aquest recorregut va acompanyada de subtils canvis en l’entorn, de manera que l'única manera d’avançar és descobrint les diferències i analitzant-les a la recerca d’una possible explicació.

La sensació d’angoixa i d’impotència que aquest bucle, que sembla extret directament d’un malson inacabable, va produir en molts jugadors i jugadores és resultat directe de l’absència de regles que donin a la partida un horitzó d’expectatives estable: mai no sabem què pot canviar ni sota quins criteris, però estem segurs que pot passar qualsevol cosa.

Resulta evident, llavors, que, sigui quina sigui l’explicació darrere els enigmàtics successos de Relic,  en reflecteixen perfectament l’experiència d’enfrontar-se a malalties tan terribles com poden ser la demència o l’Alzheimer. La pel·lícula no només ens posa en la pell de la Kay i la Sam per fer-nos sentir la inquietud que els produeix no reconèixer la pròpia mare i àvia de sempre, sinó que també ens fa veure el món a través dels ulls de l’Edna, com un espai que ha perdut la seva familiaritat per transformar-se en un laberint fosc i ple de sorolls.

Aquest apropament empàtic separa Relic d’altres propostes del gènere que localitzen l’amenaça en una força externa o un enemic a combatre; en comptes d’això, Natalie Erika James situa la font del terror en l’espai íntim de la família, de la llar i de les vivències d’una persona amb una malaltia neurodegenerativa.

En aquest sentit, és inevitable no pensar en l’obra artística més extrema i eficaç que s’ha fet fins ara sobre aquest tema: l’àlbum Everywhere At The End Of Time, de The Caretaker, sis hores i mitja de so (el terme música resulta insuficient) dividides en sis parts, les quals són representatives d’un estadi diferent de l’Alzheimer.

El que comença inicialment com una col·lecció de peces de música de ball de la dècada dels vint i dels trenta, soroll de vinil inclòs, es transforma gradualment en un collage de sons cada cop menys reconeixibles i més inquietants. Tant Everywhere At The End Of Time com Relic són dues mostres de com l’exploració artística del sinistre ens pot ajudar a comprendre la percepció del món que pot tenir una persona que pateix demència o Alzheimer.

Al cap i a la fi, la memòria s’assembla a una casa en més d’un sentit: és un espai que habitem i en el qual ens podem protegir d’un exterior amenaçant, però que també envelleix i que pot quedar abandonat, a la mercè dels seus propis fantasmes.