No són pas les úniques, però hi ha dues periodistes que són l’exemple més conegut de com les dones hagueren d’arriscar per a començar a fer-se un lloc en les redaccions dels diaris. Són dues estatunidenques, Nellie Bly i Marta Gelhorn. Els Estats Units, no ho oblidem, és el bressol del periodisme contemporani més avançat i més competitiu.

Quasi mig segle les separen. El 1888, Nellie Bly es va atrevir amb el repte que va proposar el diari de Josep Pulitzer, el New York World: quin reporter seria capaç de superar el rècord figurat de la novel·la La Volta al món en 80 dies, de la cèlebre novel·la de Jules Verne. Ella la va fer en 72 dies.

Elisabeth Jane Cochran, nom civil de la periodista, va recórrer 40.100 quilòmetres entre el 14 de novembre de 1888 i el 26 de gener de 1899 en els diversos mitjans de transport de l’època, entre el que no hi havia l’aviació. Setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons. Tenia 24 anys.

A penes hi havia redactores als diaris i la manera d’entrar-hi era fent allò que els redactors encara no havien gosat fer. Abans d’aquesta veritable aventura, Nellie Bly s’havia fet ingressar en un dels sòrdids centres psiquiàtrics de l’època, fent-se passar per una persona trastornada, per donar testimoni periodístic de la vida que hi tenien les internes. Precedent d’una modalitat de camuflatge periodístic, no sempre ben vista ni ben portada.

Nellie Bly no va deixar d’exercir el periodisme intrèpid i innovador que n’ha fet una llegenda. Va fer un parèntesi en casar-se amb un milionari, però en tornar a la feina va promoure el vot de les dones i va cobrir el front oriental europeu de la Primera Guerra Mundial.

Marta Gelhorn tenia 28 anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. Sense cap experiència prèvia, va presentar-se davant de les autoritats republicanes amb una carta de presentació de la revista Collier’s. La primera crònica que hi publicà sobre els bombardeigs feixistes sobre Madrid, “Only de shells whine” (“Sólo gimen los obuses”, en la traducció el castellà), ha estat citada i reproduïda en les principals antologies. Va estar casada uns anys amb Ernest Hemingway, però no va deixar de córrer món darrere els temes més punyents. Encara el 1977 va tornar a Espanya, a veure què passava després de morir Franco.

Hi va haver altres reporteres intrèpides entre els enviats estrangers ala Guerra Civil, com la també estatunidenca Wirginia Cowles, dos anys més jove que Gelhorn i autora al The New York Times Magazine del celebrat reportatge “Spain’s life goes on amid grim desolation” (“La vida en España continúa entre la tristesa y la desolación”, en la traducció al castellà).

La més recordada de les periodistes vingudes a cobrir la guerra és l’alemanya Gerda Taro, companya de l’hongarès Andrei Friedmann, més conegut pel pseudònim Robert Capa que ella li va crear. Gerda Taro va morir a la batalla de Brunete, esclafada accidentalment per un tanc republicà, i la seva pèrdua va causar gran sensació arreu. Estava a punt de fer 27 anys.

També en els diaris de Barcelona, el reporterisme de l’atreviment fou la via que triaren algunes dones joves per excel·lir en un periodisme que en el primer terç del segle XX va fer el gran canvi. En parlarem en la pròxima petita història, cinquena i darrera d’aquesta breu sèrie sobre les primeres dones periodistes.