[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 02 de febrer 2021

Ets una noia de quinze anys d’ascendència xinesa, però has nascut i viscut tota la teva vida a Catalunya. Els teus costums i les teves creences són, potser, una mica diferents dels de les teves companyes d’institut, però una de les coses que més t’agrada és mirar sèries per després comentar-les amb les teves amigues. Fins aquí tot bé, però un dia t’adones que a les teves sèries preferides, com poden ser Merlí o Cites, mai has vist un personatge que sigui com tu.

Aquesta és la realitat de les persones racialitzades que viuen a Catalunya. Amb aquest terme, “persona racialitzada” ens referirem d’aquí en endavant a totes les persones no blanques que són, per tant, susceptibles de patir discriminacions i violències per motius racistes. Dins d’aquest terme genèric (racialitzat) hi ha molts perfils diversos, ja que inclou tant persones nascudes aquí, com persones migrants que vénen de molts llocs diferents del món.

Normalització

La Omaira Beltrán, una periodista i comunicadora social, activista de la plataforma UCFR (Unitat contra el feixisme i el racisme), membre de la xarxa BCNAntirumors i fundadora de Llatins per Catalunya, explica al Diari de Barcelona que “el problema és que encara no hem aconseguit introduir els personatges racialitzats amb naturalitat”.

En aquesta mateixa línia, la Desirée Bela-Lobedde, escriptora i activista afro-feminista, assegura al DdB que “cal reflectir totes les identitats que hi ha a la societat catalana, perquè actualment no queden reflectides de cap de les maneres”. A més, l’activista creu que quan surten personatges racialitzats la seva presència sempre “ha d’estar justificada. És a dir, si apareix un noi negre, ha de ser adoptat o, si surt una noia marroquina, hem de fer un debat sobre si es vol posar el hijab o no, però encara no trobem a un home negre fent d’advocat, d’empresari o el que sigui sense que d’alguna manera s’hagi de fer esmena al fet que sigui negre”, diu.

La Denise Duncan, actriu, dramaturga i directora teatral, sap del que parla perquè quan va arribar a Barcelona i buscava feina d’actriu es va trobar que si es presentava a càstings on no s’especificava l’ètnia del personatge li deien: “Si haguéssim volgut una actriu negra, ho hauríem dit”. També es va trobar “amb directors de càsting que em feien la prova, com per fer el tràmit, és a dir, que era evident que no m’agafarien perquè no era el que estaven buscant”.

En situacions com aquesta també s’hi ha trobat en Miquel Àngel Ripeu, que ha sortit en diverses produccions de TV3 com Laberint d’ombres o Lo Cartanyà. “A la meva representant li he dit que em presenti a càstings que no tinguin res a veure amb la meva raça, és a dir, que si busquen un actor de la meva edat i complexió i, no posen obertament que busquen una persona blanca, ella enviï la proposta”, explica al DdB. “Potser en els dos anys que porto amb ella li han dit unes 20 vegades que 'això no era el que buscaven'”, afegeix Ripeu.

Fotograma de Lo Cartanyà. Font : CCMA

No obstant això, Ripeu aclareix que “fa 26 anys que treballo d’actor i afortunadament crec que sóc dels pocs actors de Catalunya que no ha hagut de treballar mai de cambrer. Però això no treu el fet que sempre hagi tingut la sensació que la raça era la característica que definia els personatges que vaig interpretar a la televisió”.  Ripeu creu que això és un gran problema perquè “tenir com a principi el teu físic és terrible, no només com a projecció d’una raça, sinó també com a actor, perquè no tens absolutament res a què agafar-te a l’hora de construir un personatge. Només tens un color de pell i la visió que d’allò tingui la persona que ha escrit el guió”.

L’actriu Vicenta Ndongo (va sortir a Sitges), va ser l’única actriu negra de la seva promoció de l’Institut del Teatre. Malgrat això, “mai m’ha faltat la feina i crec que això no ha tingut a veure amb el color de la meva pell”, explica. “Però no sé si sóc la persona més adequada per parlar perquè fa 20 anys que treballo fora de Barcelona i no conec com és la situació ara”, diu. “Crec que vaig tenir sort de començar quan vaig començar” afegeix. 

Encasellament

El Babou Cham, Ousmane a Ventdelplà, considera que encara que “qualitativament sí que ha crescut el nombre de personatges racialitzats a les sèries, sembla que sempre se’ls presenta des del mateix punt: l’emigrant que acaba d’arribar i tots els problemes que això li comporta”, explica al DdB.

Iolanda Tortajada és professora del Departament dels Estudis de Comunicació de la URV, i participant el 2016 en la recerca La diversitat a la ficció televisiva impulsada per la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual. Assegura que, encara que no ha continuat estudiant el tema en els darrers anys, ha tingut la sensació que “els personatges racialitzats encara desenvolupen rols molt estereotipats, relacionats amb la prostitució, papers de minyones o dones que netegen la casa”. I afegeix que “encara falta que aquests personatges siguin protagonistes i que no estiguin encaixonats en rols de vulnerabilitat o, fins i tot, de delinqüència”.

En certs casos, els actors i actrius també es troben amb un problema d’encasellament perquè sempre els ofereixen els mateixos tipus de papers. “Fins ara tenir els trets físics que tinc m’ha anat bé”, explica la Yasmina Drissi que va interpretar a la Laila a Les de l’hoquei. “Però també a vegades tinc la sensació que em volen com encasellar en aquest mateix tipus de papers”, diu.

Fotograma de Les de l'hoquei. Font: CCMA

Drissi es considera “mestissa” i creu que això ha fet que “no em senti tan condicionada com se senten altres persones en aquest aspecte”. Malgrat això, un cop va tenir una experiència desagradable: “Vaig arribar a un càsting per fer d'una noia musulmana que portava mocador. Llavors el director de càsting em va dir: 'tu ja saps com posar-te’l oi?'. Em vaig quedar molt sorpresa, perquè jo mai he portat mocador, però aquella persona va pressuposar que pels meus trets o els meus orígens jo havia de saber posar-me un mocador”, explica. “En aquell moment no vaig saber reaccionar i no vaig dir res, però la veritat és que em va semblar que no era només una falta de respecte, sinó que allò era racisme”, afegeix.

L'Alaaddine Azzouzi, estudiant de periodisme i col·laborador de La Directa i Crític centrat en temes de migracions, drets humans i desigualtats, emfatitza la representació que es fa de les persones marroquines a les sèries: "Sempre se’ls presenta com a persones musulmanes, quan hi ha marroquins jueus, cristians i ateus”, diu. A més, “sempre trobem la mateixa narrativa: el personatge marroquí ha de ser musulmà i viure amb una família molt opressora de la qual s’ha d’alliberar” explica Azzouzi.

Per altra banda, Beltrán afegeix un altre problema a la llista: “Molts cops es folkloritza la imatge d’aquestes persones d’origen divers o, fins i tot, se’ls estigmatitza”. Ens parla de Merlí, una sèrie que “m’agrada molt i que ha fet famós el català a Amèrica Llatina”, afirma. “Però entre els protagonistes no trobem cap personatge d’origen divers i, en canvi, a un capítol surt el tema de les bandes llatines”. “Hauria sigut completament vàlid que algun dels nois protagonistes, no només la noia negra que apareixia com figurant, hagués estat racialitzat”, afegeix.

Fotograma de Merlí. Font: CCMA

També es queixa de la folklorització en Pedro Aguilera, director de la FAGiC (Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya). Aguilera explica que “quan veiem persones gitanes a la televisió sempre és dintre de tres paradigmes: el folklore, perquè els gitanos som molt rumbers i molt graciosos; la marginalitat o mostrant la part pel tot, és a dir, ensenyant només una part de la comunitat; i volent fer creure a la gent que la comunitat gitana és això, com passa amb cert programa d’una televisió privada”.

“La veritat és que no em ve a la ment cap personatge gitano a les sèries de TV3, el que si recordo és que la Mercè Porras, una actriu gitana, va sortir a Laberint d’ombres, encara que interpretava una dona àrab. Crec que allà vam perdre una oportunitat de veure un paper de gitana interpretat per una dona gitana”, afirma. “La veritat, resulta molt difícil d’explicar com una comunitat que fa segles que viu a Catalunya no té cap representació a la ficció”, afegeix.

Mercè Porras a un fotograma de Laberint d'ombres. Font: CCMA.

Tant Cham com Ripeu han comparat la situació de les persones racialitzades a les ficcions televisives amb el teatre. A Ripeu li sembla trist que al teatre se li permeti fer qualsevol paper, "perquè no es busca tant el naturalisme, perquè això vol dir que encara resulta poc creïble que una persona negra pugui fer qualsevol cosa. Les persones racialitzades que conec treballen a sectors molt diversos i formen part de la societat. Però malgrat això, no veig reflectida aquesta societat a la televisió. Aleshores, quina mena de referents deixo jo al meu fill per quan sigui gran?”, reflexiona.

Cham va interpretar el Manelic, personatge de l’obra Terra Baixa, però es va afegir a la trama una escena on sortien pasteres per explicar la seva arribada. Llavors “jo sento que vaig haver de justificar que el Manelic fos negre i llavors vaig tenir la sensació que havien deixat la feina com a mig fer”, assenyala al DdB.

“També vaig fer d’Hemón, el cosí i promès d’Antígona, i al Teatro de la Abadia de Madrid em va passar una cosa que em va semblar graciosa: els actors que feien dels meus pares eren blancs. Quan va sortir la mare algú va dir 'hòstia, s’han equivocat perquè la mare havia de ser negra'. Però a banda d’aquesta anècdota, el teatre m’ha permès fer molts personatges sense que el fet de ser negre estigués justificat”, relata.

El camí per recórrer

Beltrán explica que, fa anys, va participar en una taula de trobada a la qual van assistir guionistes de TV3 que van assegurar que “era millor esperar que arribés una generació de persones racialitzades que parlessin català perfectament, ja que aquesta cadena és una eina per a la normalització del català”. “Però aquest temps ja ha passat i ja trobem persones que es dediquen a l’actuació d’orígens diversos, que parlen català perfectament”, sosté.

Per una altra banda, Bela-Lobedde està convençuda que no és qüestió que no hi hagi actors i actrius negres. "Sí que n’hi ha i estan perdent possibilitats de feina perquè si no s’especifica precisament al paper que aquell personatge és negre, no els contracten. És qüestió de diversitat i de representació”. El Babou Cham, la Denise Duncan i el Miquel Àngel Ripeu han experimentat aquesta situació en les seves pròpies carns i tenen bastant clar per on s'hauria de començar a treballar per evitar que continui passant.

Cham creu que cal conscienciar sobre el fet que a les sèries s’ha de reflectir la diversitat. "Si fas una sèrie com Merlí, que pretén ser naturalista, resulta estrany que no vegis personatges protagonistes d’altres ètnies i que només surtin com figurants”. Per altra banda, afegeix que "també hem de fomentar que persones d’altres tipus d’ascendència escriguin Per exemple, donant subvencions”.

Fotograma de Merlí. Font: CCMA

Seguint un argument similar, Duncan diu que “és important fer esforços perquè la gent responsable dels càstings i les produccions tinguin raons, sigui legals o econòmiques, per voler posar als seus projectes persones racialitzades. És una cosa que ha de vindre del sistema perquè si no és molt difícil que es desenvolupi un canvi real”, afegeix.

Ripeu creu que s’ha d’anar una passa més enllà i proposa “fer càstings públics, com es feia abans quan jo vaig començar al món del teatre, perquè és l’única forma de trencar i de posar els actors racialitzats a la palestra. Si els professionals de l’ensenyament i la sanitat pública han de passar unes proves, per què no els professionals de la cultura?”, es pregunta. “I això també significa que els directors i productors s’impliquin més en els càstings, perquè està molt bé que una empresa privada que es dedica el teatre esculli els seus actors a dit, però amb un teatre públic, no”, emfatitza.

Les activistes Omaira Beltrán i Desirée Bela-Lobedde asseguren que serien partidàries de posar una mena de quotes racials a les produccions audiovisuals. No obstant això, Bela-Lobedde emfatitza que “les quotes han de ser un mitjà i no una finalitat. És a dir, un mitjà per obrir aquests entorns a persones que d’una altra manera no hi arribarien, no tindrien possibilitats”. Un cop això es normalitzés i la societat entengués que les persones racialitzades poden formar part de qualsevol espai, "les quotes ja no seran necessàries. Però crec que ara ho són”, sentencia.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —