La Licorera del Poblenou, de nit, amb decoració nadalenca
La Licorera del Poblenou, de nit, amb decoració nadalenca
La Licorera del Poblenou, de nit, amb decoració nadalenca
Per Pablo Mora
Publicat el 13 de desembre 2022
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8 del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

La decoració nadalenca ja omple l'aparador d'una de les botigues més emblemàtiques del Poblenou, la Licorera, una casa fundada el 1932. En arribar de nit, el llum que surt del local, per uns distintius vitralls, il·lumina la vorera. Es tracta d'un establiment antic, sense reformar, que "conserva tot l'encant" segons explica al Diari de Barcelona Júlia Cahué, la neta que ara regenta el local. Ella i el seu germà Domènec són la tercera generació de la Licorera. 

En entrar, unes antigues campanes reboten contra la porta i la Júlia ràpidament fa cap, darrere un taulell que "porta allà noranta anys". Una vegada al centre de la botiga es pot apreciar que les ampolles, col·locades en estanteries de fusta de barca fetes a mà, simulen un estadi de futbol, com diu la Júlia. On ella és "la portera" i, nosaltres, "els jugadors". És la mateixa fusta que van fer servir, a mà, els avis de l'actual regent durant la Segona República. Amb només els primers detalls, no hi ha cap dubte, la Licorera té molt de mèrit. 


La Licorera conserva un aspecte tradicional i clàssic, gràcies a no haver reformat el local durant dècades. 

Tres generacions al barri 

El 1932, la Julia i el Tino, els avis, van ser els primers davant de l'establiment. Nou dècades després, la Licoreria ha sobreviscut a tots els canvis de marea. Va obrir en un moment que fins i tot queda lluny per a la Júlia, quan els "senyors es feien més 'carajillos', fins i tot abans d'anar a treballar." Amb el licor es regalaven discs de música, els taps de les ampolles eren de plom i les etiquetes eren pintades a mà. Costa de creure, però algunes ampolles allà exposades en són la prova. 


Algunes ampolles de la Licorera tenen més de cent vint anys. 

Sense reformes des de llavors, la Júlia diu que li agradaria modernitzar la botiga, però té sentiments oposats. L'encant ancià de la Licorera es perdria i l'actual cap del negoci no està disposada a tocar un establiment emblemàtic. "Hi ha cellers divins, preciosos, però amb una reforma li trauríem el carisma i l'esperit", comenta. Com ha passat amb els vitralls de l'entrada, a la nostra esquena mentre conversem, que van trencar-se i no són originals. 

Ara, la Júlia i el seu germà continuen vetllant per l'esperit d'una botiga de barri de les d'abans. La campana de la porta tornar a sonar mentre parlem i un repartidor d'Amazon entra a la Licorera. No du una ampolla de cava o vi, sinó un paquet per a la Nerea, una veïna, que la Júlia guarda amb molt goig. En marxar el repartidor, la Júlia riu: "Veus, això és una botiga de barri."

La Licorera és un emblema quasi centenari del barri. Ha estat premiada amb la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona, i el té el premi Sant Martí del barri del Poblenou. Durant noranta anys a l'encreuament de rambla del Poblenou amb Taulat —que abans era Passeig del Triomf, com recorda la Júlia—  hi han viscut tres generacions de licoreres. "Jo estic molt orgullosa de la meva botiga, no és 'els premis', és 'saber que fas les coses ben fetes'". L''actitud de la Júlia, encomanada pels seus predecessors, dota l'establiment d'una gran personalitat. 

Una fita de supervivència 

Una de les preguntes que pot suggerir un local com la Licorera és: com s'ho han fet? La fortalesa dels ara Cahué ha perdurat en el temps per dos grans fets diferenciadors. El producte que venen, atemporal i sense data de caducitat, ha estat una de les claus per la longevitat del negoci, segons la Júlia. L'altra qüestió fonamental: ser propietaris de la botiga. 

Els avis eren de lloguer, és clar, però en algun moment, diu, es va haver de comprar la finca sencera. D'horitzontal a vertical. "Hem sortit endavant gràcies a això, a que no hem tingut lloguers". Al Poblenou, un barri en expansió i popularitat creixent, "s'han posat uns preus desorbitats". La Júlia ha conegut de primera mà com altres locals emblemàtics, del Poblenou i tota Barcelona, han aconseguit sobreviure a tota mena d'adversitat, amb una excepció: els lloguers. Ni guerres ni la Covid, el que ofega els resistents fins a la seva desaparició són els lloguers. 

Tot i haver evitat el principal problema dels locals històrics, la Júlia recorda les pitjors etapes de la Licorera. Durant la Guerra Civil, només quatre anys després d'obrir-laels avis de la Júlia "ho van passar molt malament". "La gent llavors no tenia per menjar, molt menys per beure", explica l'actual regent.

Van ser moments crítics per a la Licorera, però anys després es va capgirar la truita. Va arribar "el cotó", "la bombolla", "les flors i violes"; totes tres són expressions que la Júlia utilitza per parlar de la bona situació econòmica de la postguerra i la democràcia. 

Més recentment, el 2020, la pandèmia de la Covid "va fer molt de mal". Van haver de tancar durant moltes hores en les quals no rebien ni un sol client. Definitivament, haurien entrat en crisi, però la Júlia dona gràcies a un fet: "Les ampolles no es fan malbé"; i, per altra banda, són propietaris de l'establiment. "Ho vam passar molt malament", diu la Júlia, que veia com la gent arrasava els supermercats per acumular provisions, però no entraven a la Licorera. 

El lloro de la 36

Un trapella que s'ha convertit en gegantó del Poblenou, el lloro de la 36, té una gran història darrera. Va arribar de la Guinea Equatorial (llavors espanyola) de polissó en un vaixell de troncs, el 1957. La mare de la Júlia el va rebre com un obsequi i no va tardar a portar-lo a la botiga. El trapella color plata no era gaire afectuós, però si tenia el do de la paraula. "Borratxos" o "torrats" eren les més repetides en el seu repertori. "Deies tres paraules i ell deixava les dues bones i es quedava amb la dolenta". Ella va conèixer el lloro de ben petita i recorda amb estimació la seva història. 


El lloro de la 36, un emblema del barri, en la seva gàbia a la Licorera. 

El seu nom, el lloro de la 36, neix dels problemes que el brètol va acumular amb l'autoritat. Davant del Taulat 91, la Licorera, s'hi aturava el tramvia 36 i el 52; i en escoltar el xiulet del cap de parada, el lloro va memoritzar-lo de tal manera que enganyava fins i tot el tramviaire. La distopia del lloro va ser finalment neutralitzada, després d'un regnat de caos pel pobre tramviaire, quan Trànsit va demanar que mantinguessin al trapella a l'interior del local. "'Tino, Julia, traieu el lloro si us plau, que pot formar un accident'. És clar, els meus avis es van espantar", explica la Júlia.

L'última "trapellada" que recorda la regent va tenir com a víctima un agent de trànsit. "El pobre home es tornava boig" en sentir algú que xiulava com ell, alterant el trànsit. Una vegada més, l'emblemàtic lloro de la Licorera va donar problemes, a la Júlia i la seva família, quan els agents es van adonar d'on provenia el segon xiulet. 

El lloro de la 36 va continuar donant guerra fins al 1992, quan en "un dia molt trist" va deixar a la família amb més de 50 anys. Una mort prematura, diu la Júlia, si tenim en compte que els exemplars com ell poden viure fins a cent anys. Però el seu record no ha abandonat el barri. Avui en dia, com presumeix la Júlia, l'han fet gegantó del Poblenou amb el 'Bernat' i la 'Maria'. Per distingir la seva mítica tasca al barri, la figura que li ha dedicat la Colla de Gegants del Poblenou duu la gorra de tramviaire i el famós xiulet. 

Per si aquest homenatge no fos suficient, qui passi pel carrer Taulat pot fer una visita al brètol plomat, que roman en la seva gàbia per rebre els clients. I de pas conèixer la història d'un local emblemàtic, un dels resistents del Poblenou. 

 

 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —