Lluny de casa, el fred et fa companyia constant. I, quan això passa, un sempre necessita l'escalfor de la llar per recuperar el somriure. Això és el que li passa al Barça amb el Palau.  Després d’encadenar dues derrotes consecutives com a visitant -al WiZink a l’Eurolliga i a València a lliga-, el Palau sempre brinda l’oportunitat de recuperar el camí de la victòria. 

A pista, l’absència de Laprovittola i de Jokubaitis per lesió es feia notar des de l’escalfament. I totes les mirades es dirigien als germans Hernangomez. Willy, de blaugrana i Juancho, de verdiblanc. A la tercera graderia es brindava una altra rivalitat. La de qui feia més soroll i qui alçava més amunt la bufanda. L’afició del Panathinaikos, ubicada al costat dels Dracs, feia ressonar el Palau amb càntics adversaris. Els Dracs sempre responien a cop de bombo i d’afonia. Abans de començar el matx, els germans s’abraçaven i intercanviaven alguna paraula mentre la vociferació s’apoderava del soroll ambient. 

Roger Grimau sortia amb el següent quintet inicial: Satoransky, Kalinic, Abrines, Vesely i Oscar da Silva. El txec era l’encarregat de guanyar el salt inicial i fer el primer llançament, palmejat per Da Silva per manar al marcador. El conjunt grec responia amb un triple que donava una pista de quina era la intenció de l’afició rival: celebrar cada cistella com si l’àrbitre certifiqués el final del partit i la victòria dels grecs. 

El Barça es mostrava pràcticament estèril des de la línea de 3. Prova d’això era l’únic triple aconseguit per Kalinic en 10 minuts. El Panathinaikos, en canvi, gaudia de la comoditat lliurada pel Barça des del tir exterior. Tres triples i un 2+1 a falta de 5 segons escurçaven la diferència a 1 punt. Amb més ofici que joc, els de Grimau marxaven per la mínima al segon quart. 

Amb els segons 10 minuts en joc, la poca eficiència dels grecs des del tir lliure opacava el mal joc dels blaugranes. Això sí, una bona jugada tècnica era suficient per contagiar la confiança: esmaixada d’Abrines, tap de Willy i 2+1 de Paulí en poc més de 30 segons. Tot seguit, Paulí tornava a sumar de 3. El gironí brillava sobre el parquet i el bon joc agafava color blaugrana. La imprecisió s’acoloria de blanc i verd.

Un triple rebot ofensiu en la mateixa jugada era la mostra de la connexió del Barça al partit. Jabary Parker, amb la potència i la fúria d’un soldat a un amfiteatre romà, comandava la batalla amb 6 punts consecutius i enfonsava els grecs fins als 11 punts. Era el moment ideal perquè els Dracs es desfessin cantant Un dia de partit. 

El Barça gaudia d’un +13 a pista quan l’àrbitre assenyalava una falta tècnica a Roger Grimau, fruit de les seves constants protestes. L’afició esclatava contra la decisió arbitral i deixava els càntics grecs en un pur xiuxiueig. A partir d’aquí, els darrers 2 minuts se saldaven amb més xivarri que efectivitat i el marcador marxava amb un 45-33 al descans. 

Els 15 minuts de descans semblaven no haver existit. La segona meitat començava de la mateixa manera que acabava la primera: els grecs es mostraven imprecisos en les passades i el soldat Parker seguia sumant punts a les seves estadístiques. Els crits victoriosos de l’afició rival s’anaven apagant a mesura que el nord-americà continuava el recital de taps i esmaixades. El Barça gaudia d’una diferència de 20 punts i les poques cistelles dels l'equip d’Ergin Ataman només eren celebrades pels més optimistes. 

Pilotes al 22 i a gaudir. Aquesta era la sensació dels aficionats i de la resta de companys. Parker sorprenia de qualsevol manera. Tal era la confiança, que si el tir no era encertat, trobava tres tirs lliures de sota la màniga. Acte seguit, Grimau el treia de pista. Una ovació a l’alçada dels més grans. Al Palau es gaudia d’una festa que marxava 71-47 als deu minuts finals. 

L’últim quart era d’allò més similar a un tràmit inútil i innecessari. L’afició grega de ben segur que no disposava de cap motiu per quedar-s’hi. La blaugrana, desitjava que el rellotge no corrés i la festa s’allargués fins a mitjanit. El protagonisme s’allunyava de la pista i posava el focus a la graderia. Les banderes i els càntics semblaven ser la prioritat per a l’afició blaugrana. Mentrestant, el percentatge d’encert del Barça queia en picat i el Panathinaikos s’aprofitava de l’adormiment dels blaugranes. 

Igual de fàcil és sumar-se a la festa com anar-se'n. 14 punts separaven als dos equips i els càntics poc a poc es difuminaven fins a ser xiulets. El càntic per excel·lència sempre està reservat per als moments importants. Els Dracs tornaven a corejar l’Un dia de partit i la resta de mortals presents a la graderia responien a ple pulmó.  

Aquesta vegada, però, la màgia del càntic semblava no ser gaire efectiva. La sensació era que si el partit durava 2 minuts més, la remuntada grega passava a ser una realitat. El parcial era de 3 a 21. El rellotge que abans tothom desitjava que no corrés, ara havia d’esprintar. Els darrers 10 minuts dels blaugrana era l’antítesi total del que havia estat el segon i el tercer quart. La confiança, la precisió i la fermesa esdevenien adormiment, vaguetat i inestabilitat. El partit finalitzava 80-72 i l’afició abandonava ràpidament els seus seients, conscient que la festa potser estava lluny del Palau. 

El conjunt de Roger Grimau suma el seu cinquè triomf a l’Eurolliga en sis partits i fa del Palau un fortí d’on escalfar-se quan l’hivern s’acosta i el fred apreta.