"Al principi, Déu riu". Amb aquesta pícara referència al mite de la Creació, s'assenta el tauler i pren rumb un viatge fragmentari conduït per Rafael Argullol, com a continuación simbòlica dels seus volums precedents, Visió des del fons del mar i Poema. 

Danza Humana és una representació, entre les infinites possibles, de l’assumpció de la maduresa de l’esperit per part de l’individu. Les paraules d'Argullol, que es balancegen entre un interior deconstruït i un exterior contingent, esdevenen un suau onatge pels sentits, són una carícia per l'ànima. No parlem en absolut d'una obra monolítica i inflexible que elogia la contemplació des d'una ataràxia imposada, sinó d’una obra regida per una escriptura serpentejant.

El relat, articulat a la manera de decàleg (llibre de la veritat, llibre de la restitució, llibre del despreniment, llibre de l’enigma, llibre de la jovialitat, llibre de la divinitat, llibre de l’antagonisme, llibre de l’afinitat, llibre de la llum i llibre de la llibertat) i al mateix temps dividit en subepisodis breus, oscil.la, sense que el lector se n'adoni, entre la concreció subjectiva de la consciència i la universalitat objectiva de la Història.

D'aquesta dicotomia, ho vulguem o no, tots en som hereus, i es tracta de dues constants sovint indiferenciables, com demostra la ploma de l’autor de La raó del mal.

En alguns moments, l'escriptor es disfressa d'assagista, en altres, d'estudiós del cos, com també s'imagina entaulant diàleg amb figures del passat o lamentant en present els efectes de la pandèmia. A partir d'aquesta deambulació per les frondositats de la percepció, Benjamin definia l'aura: la manifestació epifànica d'una llunyania, per més propera que pugui estar. La ficció és una condició sempiterna, assumeix Argullol, i desfila ufanosa pels afluents del nostre ésser.

Argullol, qui interrelaciona secretament cada cantó del text, s'entrega a una forma heterogènia i mutable, i palesa que la personalitat, en contínua dialèctica, sempre opera amb dobles i triples fons. En aquest sentit, Danza Humana és una operació de constant cerca de preguntes i d'interlocutors que les complementin, un dolç parèntesi que interromp l’esmolat ventall de les burocràcies, una erupció volcànica d'idees que porten l’aura d’altres èpoques.

Si Kant adduïa que l'obtenció del coneixement prové d'una mediació entre l’enteniment i la sensibilitat, i que no és possible racionalitzar sense l'experiència, Argullol fa, del seu mètode, una eina essencialment tàctil. Escriu a mà, sense ornaments i amb generositat, com el pintor que tria el material més indicat per emmarcar les seves sensacions.

El nostre ésser és un pabelló espectral que es disemina, que no es deixa capturar quan se l'intenta retenir. Argullol, atent a la condició líquida de l'ésser, rebutja les sentències dogmàtiques, i demostra que la saviesa personal brolla de manera diversa, prescindint de fixacions. Els capítols dedicats a la negació de les categories; de filòsof, de poeta o de narrador, són extraordinaris en la seva senzillesa i modestos en la seva expressió. La mirada expansiva d’Argullol gravita en l’aire, ens xiuxiueja, ens besa la pell i s'adhereix a la vida.

El llibre dibuixa pòrtics cap a múltiples territoris, i el lector es belluga entre ells com un transeünt discret. La Danza humana no és la disecció d’una quotidianitat abúlica, sinó l’apel·lació al guariment, a una existència qualificada i exenta de trivialitats.

S’exerceix una humil crida cap a un lector conscient, un receptor que comprengui el text com un company útil i invisible, a partir del qual, o pugui bussejar entre els alvèols de la memòria o bé teixir vincles entre fenòmens comuns a tot període.

Danza Humana es configura llavors com un monument erigit sobre una èpica íntima, i alhora, com un canal orientat cap als diversos traçats del pensament occidental. El llibre es banya en un compendi de reflexions que s’amunteguen serenes, i que es retroalimenten entre si tot generant meandres dissemblants.

Pel nostre gaudi, es transmeten a través d'una lloable mostra d'empatia i erudició, i cada ocurrència està bressolada per un lliure procés de depuració estilística. Els deu manaments que constitueixen l’obra estan consagrats al trencadís de la identitat, terme que, a dia d'avui, lamenta més que mai la seva indeterminació.