- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Clàudia Pérez i Garriga
Com és la gent normal?
"L’art és la vida sense les parts avorrides": parlem amb Ernest Riera, el traductor de 'Gent Normal' de Sally Rooney
Per Redacció
Publicat el 26 de juliol 2020

El més semblant a una ressenya que havia fet fins avui era explicar a les meves amigues quin llibre estava llegint quan arribava del metro i el portava encara a la mà perquè no m’havia donat temps a guardar-lo una altra vegada a la bossa de tela. M’esforçaré per no fer gaires spoilers, tot i que penso que l’acte llegir una ressenya porta implícita la necessitat de voler saber alguna cosa d’una novel·la abans de llegir-la, així que, si aquí hi trobeu alguna cosa que no volíeu saber, faré veure que ha estat culpa vostra.

Voler distreure’s al transport públic, desvelar secrets sense voler o carregar les culpes que ens pertanyen a algú altre és quelcom que fem totes, la gent del carrer, la gent normal. Però, què és la gent normal? O, sobretot, com és? Aquesta és la pregunta que encapçala aquest article i que no m’he pogut treure del cap des que vaig acabar de llegir Gent normal, de Sally Rooney (Edicions del Periscopi, 2019). És probablement el títol més comentat dels últims mesos i se l’ha descrit arreu del continent com “la gran novel·la millenial”. 

Com sempre em passa amb tot llibre excessivament comentat i recomanat, vaig dubtar si llegir-lo o no. Tot i així, alguna cosa del seu resum em va fer pensar que aquesta història parlaria de mi, que al final crec que és el que totes busquem a l’art, i vaig decidir comprar-lo en una llibreria petita del barri de Sants perquè des que es va acabar el confinament m’he prohibit comprar més a Amazon i Fnac. En fi. Me’l vaig començar amb por que les expectatives perjudiquessin la meva lectura i vaig acabar havent de dosificar el nombre de pàgines que devorava al dia per fer-lo durar una mica més.

A grans trets, Gent normal ens presenta les vides del Connell i la Marianne, dos companys d’institut amb realitats i personalitats molt diferents. El dia que descobreixen la connexió imparable que tenen, el seu món es transforma de cap a peus o, si més no, es redueix molt. Tant, que sembla que ja només hi caben ells dos. Al principi de la novel·la, quan aquest vincle es va forjant, la lectura es fa tremendament dolça i addictiva. A vegades sentia que m’agafava com una mena de fiblada al pit de tanta tendresa que desprenia el text. I no exagero.

Ernest Riera, traductor de la novel·la al català, coincideix amb mi a l’hora de triar una part preferida de l’obra: “El començament, la trobada entre el Connell i la Marianne, em va agradar moltíssim”. Riera destaca el què diuen els protagonistes però sobretot el què pensen en aquests primers paràgrafs, que Rooney descriu amb tota mena de detalls. De fet, aquesta és una altra de les grans característiques de la seva escriptura, “la precisió i la manca de floritures que té”, tal com diu el traductor. És impossible que no sapiguem alguna cosa que passa pel cap del Connell o la Marianne i, si no ho sabem, és perquè l’autora ho ha volgut així amb la intenció de fer-nos trencar el cap i, alhora, de gaudir més de la lectura.


Jo no sé com és la gent normal, ni si ho sóc, ni tampoc si ho vull ser, però, de moment, em conformo amb poder seguir llegint llibres que em facin preguntar-m'ho 


Comentant el llibre amb algunes amigues que també l’han llegit m’he adonat que el fet que el diàleg no tingui guions ens ha impressionat a totes —una fórmula que ja va posar en pràctica a la seva primera novel·la, Conversaciones entre amigos, que va ser un fenomen literari l'any 2017. Per Riera, això fa el text “molt més directe”, però per mi, si bé és cert que augmenta la capacitat de sorpresa durant la lectura, és una característica que pot confondre el lector fins que no s’hi acostuma. El que sí he de reconèixer és que la combinació de diàleg amb narració és impecable, justament equilibrada i molt adient per una novel·la com Gent normal. 

Suposo que era tant previsible com lògic que el meu cervell connectés el llibre amb “La gent normal”, la versió de Manel de “Common People” de Pulp. No només pel títol o perquè la cançó també parli d’una noia de classe alta i un noi de classe treballadora, sinó perquè transmet una idea molt clara de com és la gent normal i del que sent algú que vol ser com la gent normal. La protagonista del tema de Manel diu que vol “viure com viuen els altres” i “fer les coses que fa la gent normal”, que, segons la lletra, bàsicament és anar al mercat, compartir pis i buscar feina. 

La Marianne i el Connell tenen el mateix objectiu: simplement poder ser com són els altres. Però tots dos tenen enormes dificultats per aconseguir-ho. Ernest Riera, però, apunta que tothom hauria de llegir la novel·la perquè el que s’hi trobarà, precisament, és gent normal. “Gent que intenta tenir una relació o una vida que respon a diverses coses, des de les expectatives que tenen els altres sobre ells fins a les que tenen ells sobre ells mateixos”.

Tot i que a estones he odiat i volgut convidar a una cervesa alhora tant al Connell com a la Marianne, també m’hi he sentit identificada moltes vegades. Enganxar-te a algú, tenir problemes per comunicar-te amb la gent que t’envolta, sentir-te especial per coses que passen a tothom o comprendre que no tothom que passa per la teva vida ha de convertir-se en un amic per sempre són coses que, sense saber què és, estic segura que passen a la gent normal.

O, com a mínim, a la gent de la meva edat. El sexe, l’amor o l’amistat són tres dels grans temes que vertebren les vides de qualsevol jove de vint-i-pocs anys i això no es pot reflectir millor al text. La primera vegada que el va llegir, Riera va pensar que es tractava d’un “llibre molt contemporani, molt lligat amb les coses que estan passant i amb la manera de ser de la gent d’ara, la gent jove.” És un retrat portat a l’extrem d’una generació que viu “esperant una solució que s’emporti tanta por”, com diu la cançó de Manel. 

Tampoc vull que sembli que la lectura ha estat tot flors i violes perquè no tot m’ha fascinat. El tractament de la maternitat, per exemple, és massa desequilibrat, pel meu gust. De fet, Riera comentava que li hauria agradat que hi hagués hagut alguna cosa més al darrere del personatge de la mare de la Marianne, perquè “en canvi amb la mare del Connell és molt més fàcil d’identificar-s’hi”. D’altra banda, no tinc clar si la divisió dels capítols és la més adequada. Sobre això, el traductor gironí apunta que és una manera que té l’autora de mantenir la tensió i el misteri i que al final, en una novel·la sempre ens perdrem coses, igual que a la vida. “L’art és la vida sense les parts avorrides”, diu Riera.

M’agradaria comentar el final però he començat aquesta ressenya dient que volia intentar no fer masses spoilers i fer-ho seria tirar per terra la imatge de persona amb les coses clares que pretenc donar. És un eslògan bastant típic, però l’hauríeu de llegir perquè no us deixarà indiferents. Hi trobareu escenes fastigosament romàntiques, converses pulcrament realistes, personatges als qui voldreu abraçar o fotre un mastegot i, fins i tot, un aire joycià en una història que l’autora ha ubicat en una Irlanda que el lector es va fent seva pàgina rere pàgina. 

“De gent normal no n’ha existit mai perquè no hi ha ningú que sigui normal”, em deia Ernest Riera. Jo no sé com és la gent normal, ni si ho sóc, ni tampoc si ho vull ser, però, de moment, em conformo amb poder seguir llegint llibres que em facin preguntar-m'ho. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —