A Barcelona, les nits de divendres no acostumen a decebre. Al Palau, de ben segur que la marxa està assegurada. Els quatre partits d’Eurolliga disputats a territori blaugrana havien acabat amb un tick verd al calendari. El darrer enfrontament contra el València demostrava el contrari i la darrera visita a Vitòria deixava molt a desitjar. 

Grimau donava entrava al seu quintet habitual: Satoransky, Kalinic, Oscar da Silva, Vesely i Laprovittola. L’inici era capitanejat pels dos últims. El més baixet i el més alt dels cinc jugadors blaugranes en pista cobrarien protagonisme de seguida. Els primers punts del Barça arribaven en forma de 2+1 del txec. Els tres següents, portaven la signatura de l’argentí després d’una suau finta. El petit torna a assistir el gegant per a que encistellés des de la seva zona preferida, prop del tir lliure.

Vesely tornaria a ser el protagonista en l’acció posterior, després que Touré caiés al terra per un presumpte cop de colze del txec. Mumbrú demanava antiesportiva, i l’acció era revisada a l’Instant Replay. Dos minuts de revisió que deurien semblar eterns a l’elenc arbitral. El Palau es convertia en una olla a pressió. Mentrestant, Grimau demanava tècnica a Touré per flopping. El veredicte final era propi d’una actuació valorada per Risto Mejide. El botó vermell, en aquest cas, era la cara dels aficionats blaugranes, que saltaven fruit de les protestes. Més d’un seguidor semblava tenir un propulsor sota del seient. 

El primer tir lliure errat per Touré se celebrava com un tir sobre la botzina. L’elevada temperatura del Palau en aquell moment, però, era acallada per un triple de Chris Jones.

La compensació de l’antiesportiva anterior, venia en forma de rèplica, amb diferents protagonistes, a l’altra banda de la pista i aquesta vegada a favor. 

El show estava assegurat. Ja no només per la intensitat i la polèmica, sinó per les accions tècniques tan estiloses característiques d’aquest esport. Touré esmaixava un alley oop abans de rebre la falta que suposava un tir adicional. El partit es posava 11-9.

Amb els nervis més rebaixats, la mostra d’autoritat de Willy sota la cistella, la finura de Laprovittola a anella passada, les arrencades de Parker i una defensa incomparable amb la mostrada dies abans a Vitòria, portaven al Barça 9 amunt a les acaballes del primer quart. (25-16).

El segon quart arrencava amb dos errors d’Abrines des de la línia de tres, dos resultats totalment impropis del balear. Malgrat la bona defensa blaugrana amb intercepcions i taps de Nnaji, l’esterilitat ofensiva era abismal. Els números del marcador es mostraven impertèrrits. 

Durant uns instants semblava que les úniques cistelles vàlides eren des de la línia de tres. Les accions semblaven viure en bucle. Algú llançava un triple, la pilota rebotava ben amunt i es produïa una batalla aèria. Si el rebot era ofensiu, ràpidament un company tornava a tirar. Com el resultat era negatiu, es tornava a disputar el rebot. I si era defensiu, el contraatac acabava amb un altre triple. El desenllaç, per suposat, erroni. 

Ambdós conjunts van tardar uns minuts a adonar-se que els punts podien aconseguir-se també des de la pintura. I, quan el tir provenia d’aquella zona, els números del marcador es movien. 
Mentre Brandon Davies recordava al Palau els propulsors de les seves vambes entre esmaixada i esmaixada, la diferència de punts es reduïa. Una última safata de Satoransky salvava les distàncies. El marcador marcava 37-33 al final de la primera meitat. 

La segona meitat iniciava amb un triple de López-Aróstegui més un tir adicional. El basc errava el tir lliure. A la següent jugada, Ojeleye repetia l’acció. CIstella de dos i tir adicional. El tir lliure, tornava a rebotar a l’anella. El València semblava continuar amb el bucle instal·lat. 

Amb el partit empatat a punts, Abrines sempre mostra la facilitat amb la qual fa ressonar el Palau. Tres accions en poc més de cinc segons: recuperació, contraatac i esmaixada. L’embogiment reflectit en la seva cara mentre es penjava de l’anella, es traspassava als aficionats. 

Amb el lema Cultura del Esfuerzo com a bandera, el conjunt taronja es mantenia a una passa del Barça. Els destells tècnics dels blaugranes -com un alley-oop entre Kalinic i Willy- mantenien el lideratge al marcador. Malgrat accions aïllades com aquesta, els de Grimau seguien abusius des del tir exterior. I el resultat era el mateix de l’inici.

Ni els locals aprofitaven les errades dels visitants. Ni els visitants se servien de la imprecisió dels locals. El marcador avançava a parts iguals i el resultat a falta de deu minuts era 54-52. 

Com qui no aprèn de les errades i ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, al Barça tant li era ensopegar-se’n 20. En qüestió de 30 segons, els blaugranes havien llançat tres vegades des del tir exterior. Els tres tirs amb el mateix destí. El percentatge era aterrador. 3 de 21 en triples o, el que és mateix, un 13% d’encert. Per veure-ho des d'una altra perspectiva, el Barça sumava 14 triples seguits fallats. 

Era qüestió de temps que els homes d’Álex Mumbrú aprofitessin la situació. I quan el Barça es veia dos punts abaix (54-56), la solució continuava sent el llançament triple. La graderia no feia més que al·lucinar, i la desesperació era palpable. 

El Barça tornava a posar-se per davant al marcador. Els punts, com no, des de la pintura. L’afició sabia que havia de plasmar aquesta negativitat en el seu suport característic. Era el moment d’aparició dels Dracs per animar els atacs i xiular les defenses. 

A quatre minuts pel final i amb el marcador 62-60 el duel demanava galons. I si hi havia algú capaç de trencar l’estadística del triple, aquest no podia ser un altre que Abrines. Braços oberts i crit esperançador. Un encert era motiu suficient per tornar-ho a provar. Aquesta vegada Kalinic, després d’una transició ofensiva, emulava el balear i allargava la diferència fins els vuit punts. 

La clau del matx radicava en estirar les possessions al màxim i, quan el comptador de la possessió agonitzava, el tir de tres tornava a aparèixer. A un minut pel final i tres punts d’avantatge, el Barça esquivava tots els intents de robatori taronges, i Satoransky, des de la cantonada, intentava rematar el partit. El destí tornava a decidir-se al rebot i Vesely apareixia per rebentar la cistella. 

Restaven 25 segons i el València, lluny de la rendició, anotava tres tirs lliures mentre intentava abraçar-se a l’heroïcitat. Les accions finals se saldaven amb més temps morts que en forma de punts. 

Així com s’havia produït durant pràcticament tot el matx, l’últim intent dels taronges des de la línia de tres per empatar el partit no podia tenir un desenllaç diferent als altres nou errats anteriorment. La botzina ressonava i el marcador mostrava el 74-70 final. 

El conjunt de Roger Grimau guanya però no millora la versió mostrada dies abans contra Baskonia i suma el cinquè triomf consecutiu al Palau a la competició europea. Ara que el Barça s’allunya de la dinàmica perdedora, potser cal mirar en la fluïdesa del joc per convertir les visites lluny de Barcelona en victòries.