“Somniava a suïcidar-me / (tancat al ventre de la nit / calenta, o en el fred matí) / però per sota treballava / un quest sinuós, i em portava / vers aquí, vers ara i vers tu, / i vers aquest vers que recull / (si bé se'n va com les cistelles / de les Danaides) una vella / experiència”.

Amb aquests versos del “Poema inacabat” de Gabriel Ferrater comença la lectura de Posseït, el nou llibre d’Albert Roig publicat per L’Altra Editorial que ens convida a passejar-nos per la biografia dels grans poetes catalans del segle XX. No només Ferrater, sinó també Blai Bonet, Miquel Bauçà, Joan Vinyoli, J.V. Foix… Un llistat molt potent per a un llibre que encara ho és més.

Ja només l’estructura és excel·lent. Els versos dels poetes s'entrellacen amb cartes i retalls de les seves vides: com es coneixen, què en diuen els uns dels altres, com entenien la poesia: “és un terror, pànic, és angoixa, és màgia, patetisme, és enfrontar-se amb Déu i amb la mort”, en paraules de Salvador Espriu. És palès que la divisió del volum s’ha fet tenint cura de cada detall, i això s’agraeix. El conjunt és rítmic, harmoniós: cada coma al lloc que li pertoca, no falta ni sobra res.

M’ha semblat especialment interessant el capítol dedicat a Miquel Bauçà, que inclou la correspondència que va mantenir amb Núria Masip. Les cartes revelen detalls del transcórrer dels dies del mallorquí, i plasmen aquesta idea del poeta com a ésser solitari que sembla no acabar d’encaixar a la societat. I que beu ginebra per a oblidar-se’n. “El meu problema principal és que necessito escriure a algú, perquè em trobo sol”, diu Bauçà a la primera carta que envia a la noia. 

És també remarcable la reproducció de les cartes inèdites que Blai Bonet va remetre al mateix Roig quan va morir la seva mare l’abril de 1988: “És atroç, l’atrocitat del fonament, Albert. Tanta imaginació que tinc, tant de cinema que he vist, i jo, d’això, no en sabia res, Albert, res, nano, res”. M’hauria agradat poder llegir les respostes del destinatari, també. 

El que diferencia a Posseït, però, és que aconsegueix interessar no només als coneixedors de l’univers d’aquests poetes, sinó a tothom que s’apropi a les seves fascinants planes. Venen ganes de llegir i rellegir l’obra dels autors que desfilen pel seu interior, de fer anotacions als marges dels seus poemes, d’investigar-los i d’estimar-los. Tot això, gràcies a l’exquisit bany de melangia amb què Roig vesteix les seves paraules.