collage reviste sinfantils
Publicat el 15 de juny 2022

Segur que tots i totes recordeu quan éreu petits passar tardes senceres, normalment d’estiu, mirant les vostres revistes preferides: sols, amb els vostres germans, cosins, avis, pares, amics… Dir Cavall Fort a qualsevol jove criat a Catalunya —i no tan joves! Que la revista ja té més de 60 anys— produeix una sensació de nostàlgia i felicitat difícil de descriure. Què se n’ha fet d’aquelles publicacions?

Spoiler: encara n’existeixen unes quantes. Algunes d’ara són força recents, però també n’hi ha d’altres que compten amb diverses dècades d’història. La preferida d’aquesta autora era el TiroLiro. I vosaltres, amb quina us quedeu?

El 'Petit Sàpiens', per als més saberuts
El Petit Sàpiens neix el juny del 2016 amb quatre números a l’any i el 2018 passa a ser mensual. Àlex Novials, director de la revista, explica al Diari de Barcelona que “la idea neix perquè el Sàpiens és una revista amb una llarga història i un gran conjunt de fans acèrrims i vam pensar de traslladar aquella fórmula, d’explicar la història de manera divulgativa, per als infants”.

El punt més fort de la publicació és, segons el seu director, que intenten mostrar la diversitat i parlar de diferents èpoques, llocs, cultures… per tal d’evitar una visió eurocèntrica. “Volem ser una màquina del temps per a la imaginació”, afirma Novials, per a qui és molt important que els infants tinguin una bona relació amb la lectura. “Cal donar-los eines perquè construeixin la seva visió del món i reflexionin ells mateixos. És molt difícil ser un ciutadà crític si no has agafat el gust per la lectura”, defensa contundent.

La 'Piu-piu', per als més menuts
La Piu-piu és la revista per als més petits de la casa. Va adreçada a nens des dels zero fins als cinc anys i està pensada per a una lectura acompanyada i compartida amb un adult. Montse Ginesta, la seva directora, és conscient que els nens tan menuts necessiten "un intermediari” en la lectura. “Potser amb aquesta revista no aconseguim fer grans lectors, és cert”, lamenta Ginesta al DdB, però “és important que els nens tinguin contacte amb el paper des de petits, perquè així és més probable que de grans llegeixin, ja que els és familiar i els resulta tot més natural”.

El 'Camacuc', a la valenciana
El Camacuc és de les més veteranes de la llista: s’edita des del 1984, i té el tret diferencial de ser del País Valencià, on de fet és l’única revista per a infants en català/valencià. El seu editor, Joan Escrivà, explica al DdB que aposten “pels mateixos objectius que des del principi: fer una revista en català per normalitzar-hi la llengua, que tots els autors siguin catalans i fomentar la lectura entre els xiquets”.

Per Escrivà, el seu fet diferencial rau en els continguts que publiquen: “Només treballem amb material original per a la revista, no comprem res per traduir-ho i a més comptem només amb autors propis i de la terra”. L’editor destaca que la lectura “fomenta les capacitats cognitives, et dona més vocabulari, et fa una persona més empàtica, oberta, creativa…”. I remarca la concentració de fer-ho en paper: “En una pantalla et poden arribar notificacions, pots obrir una altra app. Amb un llibre no tens escapatòria”, conclou rient.

La 'Namaka', per a famílies sense tabús
La Namaka neix l’estiu del 2017 i tal com comenta al DdB l'editora, Sara Molina, la seva característica més única és que tracten temes “una mica tabús, controvertits, com la diversitat dels cossos. I hi incloem el tema de la sexualitat i el consentiment, aprendre a estimar el nostre cos. També el medi ambient i el canvi climàtic, la pau i el pacifisme arran del conflicte d’Ucraïna…”.

Per això, està pensada per a una lectura compartida, perquè l’adult expliqui aquests temes als infants. “Volem estirar el fil per parlar d’alguns temes que costen”, afegeix Molina. Per tal de tractar-ho amb cura, compten amb associacions, entitats i experts en cada tema "per transmetre bé un missatge tan potent".

El 'TiroLiro', per als més lectors
El TiroLiro és una altra de les que ja han passat per unes quantes generacions. Va néixer el 1994 i és una traducció de la versió francesa. Més que una revista, és un petit conte perquè el puguin llegir els nens sols i inclou també jocs i pòsters.

El 'Cocoter', per als més curiosos
El Cocoter, en canvi, és la més nova. S’edita des de finals del 2018 i  cada número s’enfoca en un sol tema. Maria Bertran, l'editora, el defineix com un “monogràfic de coneixement, amb articles senzills pensats per als petits lectors”.

En la línia del que comentaven des del Camacuc, Bertran defensa al DdB que amb una revista en paper "estàs obligat a enfocar-te en allò que tens davant”. Al Cocoter, les il·lustracions juguen un paper fonamental i l’editora reivindica: “En digital això és molt més complicat d’aconseguir”.

El 'Cavall Fort' i 'El Tatano', per als més clàssics
La més històrica que encara es publica havia d’anar al final. Cavall Fort s'estrena el 1961, fa justament 61 anys, i El Tatano, el seu germà petit, el 1990. Quina és la clau d’aquest èxit i supervivència? Segons descriu al DdB Mònica Estruch, coordinadora del Cavall Fort, és perquè es tracta d’una "revista àgil. És una de les que té més varietat de formats, perquè incloem còmic, divulgació, articles més curts i més llargs, dos dossiers a l’any amb temes molt aprofundits…” A més, té una periodicitat molt bona: surt cada quinze dies.

També és important el públic al qual s’adrecen, ja que poden arribar a molts tipus de lectors. Però en general arriben a famílies "amb una consciència educativa molt concreta. Si fas la subscripció, se suposa que ja tens un interès a impulsar la lectura amb el teu fill, net, fillol…”, afegeix Estruch. Al final, es tracta de “cuidar i enfortir la relació dins la família, poder comentar entre tots la revista i tenir un vincle més”, indica la coordinadora.

Animen la canalla a abandonar el món digital

El Cavall Fort, el Tatano i el Camacuc són les úniques que han hagut de viure l’impàs d’una societat analògica a la completa digitalització actual. Tot i això, no s’han preocupat gaire de fer un salt cap a la versió electrònica i es mantenen molt fidels als seus inicis, potenciant la seva versió en paper i amb unes webs més informatives que no pas didàctiques. De fet, cap publicació ofereix una versió interactiva de la seva revista, ni tan sols les més noves.

Estruch, la coordinadora de Cavall Fort, se centra en l’experiència lectora, que li sembla "molt diferent en digital que sobre una tauleta o un mòbil”. “El paper te’l pots endur a tot arreu”, afirma. A més, destaca que el paper té un format més agradable i més gran. "No cal ampliar ni moure’t per fer un recorregut, ja el fa l’infant sol visualment”.

Escrivà, l’editor del Camacuc, té una visió força crítica cap al món digital: “Hi ha qui es tira les mans al cap, perquè les pantalles es relacionen amb la falta de concentració, trastorn de dèficit d’atenció, s’avorreixen de seguida… de totes aquestes tecnologies cal fer-ne un ús responsable”, assevera.

La majoria d’aquestes revistes compten amb un equip pedagògic al darrere. De fet, Escrivà és llicenciat en magisteri, i per això són molt conscients que cal mantenir algunes eines d’entreteniment tradicionals. En són exemples les revistes, les joguines i jocs de taula, com també els trencaclosques.


El 'Camacuc' edita també còmics amb valors, sobre temes com el feminisme, l'assetjament escolar o la diversitat sexual

Des de Camacuc estableixen una clara diferència respecte de les pantalles: “En un tens interacció constant, llum, color… té els seus avantatges, però també dificulta l’atenció”, defensa Escrivà. “Voler convertir la lectura en una acció digital per mi és un error”, continua l’editor. De fet, explica que els han arribat diverses ofertes de fer el Camacuc digital, però no volen contribuir “a què un xiquet estigui ni cinc minuts més davant d’una pantalla”.

El paper de les que han arribat noves

La resta de les revistes van aterrar en plena era digital i de fet els seus lectors són segurament l’anomenada generació T, de tàctil. Totes elles busquen diferenciar-se del contingut digital i fomentar la lectura sense pantalles. Novials, de Petit Sàpiens, explicava que van “a contracorrent. Està clar, però és la nostra tasca”.

Remarca que tenen “molta informació i molt cuidada, feta perquè els resulti atractiva”. A més, Novials i també Bertran, de Cocoter, fan èmfasi en els beneficis de la lectura sostinguda: “L’audiovisual té molt d'impacte perquè és poc exigent a nivell cognitiu, però posar tot l’accent en un contingut fàcil no fa ciutadans crítics”, reivindica Novials.

Molina, de Namaka, afegeix que el paper no només es pot llegir: "Es pot olorar, pintar, guixar, estripar… té moltes possibilitats! Les nostres revistes fomenten la lectura, però també i, sobretot, la creativitat”, conclou.

 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —