Dones còmiques
Per Helena Oset i Joana Cabratosa
Publicat el 09 de juliol 2021

“Molt de l’humor que fan les dones és com molt de víctimes o molt feminista”. Amb aquestes paraules, Laura Sánchez Vegas - directora de La Chocita del Loro - justificava a La Ser la presència d’una sola monologuista als seus espectacles, on hi actuen 26 homes. Les declaracions, que han estat criticades tant per professionals del sector com pel públic, són una mostra de la desigualtat de gènere que encara es troba a la majoria de programes i espectacles d’humor. 

El públic, però, cada vegada mostra més interès pels continguts fets per dones, i elles es van fent lloc en un sector històricament masculinitzat. Els temes que tracten, així com la seva forma de fer-ho, són el reflex d’allò que més de la meitat de la població estava esperant sentir.

 

Una graella desigual

El Canal #0 de Movistar+ és una de les plataformes que més està triomfant a Espanya actualment. A la seva programació hi trobem diversos programes de to humorístic que, tot i innovar pel que fa al seu contingut i el format, segueixen essent presentats majoritàriament per homes.


La imatge del FesTVal del 2018 és una mostra més de la poca presència femenina als programes d’humor. En ella hi apareixen els principals còmics de Movistar #0, entre ells 17 homes i només dues dones. Actualment, a la graella d’aquest canal trobem cinc programes presentats per homes (La Resistencia, Late Motiv, LocoMundo, Ilustres Ignorantes i Un 0 en historia), mentre que només Nadie al Volante està protagonitzat per una dona, Patricia Conde.

Movistar+ va rebre crítiques per la simbòlica imatge del 2018 i va respondre amb la producció de 'Las que faltaban'. El programa, creat, escrit, dirigit i presentat per dones, només comptava amb la presència d’un home, el Nene. L’emissió, però, no va arribar a durar un any, ja que només se’n van fer dues temporades. La còmica Victoria Martín, que hi formava part, explica així la seva experiència al Diari de Barcelona: “El programa era molt bo a la segona temporada, quan ja es va adaptar tot plegat”. Martín considera que a les còmiques, a diferència dels homes del sector, se'ls exigeix l'excel·lència des del primer programa. “Si no se'ns dona cert temps i rodatge, les coses no poden sortir bé”, afegeix.

 

L’absència o poca presència de còmiques és un factor que es repeteix sovint en els mitjans de comunicació mainstream o tradicionals. A més, en aquests canals també solen estar preestablerts els rols de gènere, tant davant com darrere les càmeres: ells apareixen com a presentadors del seu propi programa i elles com a col·laboradores o ajudants. En canvi, és a les productores i mitjans més nous o alternatius on podem veure com s’està trencant amb aquesta tendència i apostant per nous formats.

 


La directora de cinema Isabel de Ocampo, també exdirectora de la CIMA (Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals) assegura que aquesta desigualtat es deu sobretot a factors econòmics. “Com més diners hi ha en joc, més control i menys novetat hi ha”, declara al DdB. Per a De Ocampo, el problema és que “molts directius no estan en contacte amb el carrer i no saben què demanda el jovent actualment”. A més, afegeix, “als joves els és igual si la noia va maca vestida, volen que els faci riure”. 

Les primeres referents

La poca presència de dones en el món de l’humor està molt relacionada amb una falta de referents còmiques, segons afirmen la majoria d’humoristes a les quals ha entrevistat el DdB. Si es fa una mirada al passat, moltes de les dones que es prenen o prenien com a referents no eren còmiques com a tal, sinó presentadores de televisió o actrius que feien servir un to humorístic en les seves aparicions. 

L’actriu i vedette María de los Ángeles López Segovia, més coneguda com a Lina Morgan, és per a moltes humoristes espanyoles una referent. Nascuda el març de 1937, la polifacètica artista va iniciar-se al món de l’espectacle amb 13 anys i va triomfar després amb pel·lícules com La tonta del bote (1970) i sèries de televisió com Compuesta y sin novio.


Font: EFE

A nivell de Catalunya, existeix força unanimitat en considerar com a referent a Rosa Maria Sardà, actriu de teatre, cinema i televisió. Nascuda l’any 1941 en una família molt vinculada al món de l’espectacle, Sardà va ser premiada pel seu paper en pel·lícules com Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? i va col·laborar amb La trinca, on també treballava la seva parella. 


Font: EFE

Reivindicar a través de l’humor

Ser dona i fer comèdia pot ser una forma de reivindicació en si mateixa. A més a més, moltes opten per denunciar les discriminacions que pateixen en diferents àmbits de la vida quotidiana. Ho explica Ana Joven, guionista de programes com Tu cara me suena i professora de dos postgraus de Guió i Humor de la Universitat Ramon Llull.


Aquest tipus d’humor és una de les claus de l’èxit de podcasts com Estirando el chicle, el programa de Victoria Martín i Carolina Iglesias que s’ha posicionat com el més escoltat de Spotify. Martín assegura que, a l’hora de seleccionar els temes, intenten pensar en allò que a elles els vindria de gust escoltar o allò que els hauria agradat sentir quan eren adolescents. “Nosaltres parlem de tot, triem un tema i després busquem una convidada segons el que volem tractar”, explica.

Entre els temes dels episodis d’Estirando el chicle, apareixen sovint temàtiques relacionades amb el sexe. Sense filtres, amb certa ironia i la participació de les convidades, les dues humoristes expliquen tota mena d’anècdotes i, fins i tot, experiències traumàtiques relacionades amb la sexualitat. Als seus monòlegs, Eva Soriano també fa referència a aquest tema sovint, i ho veu com una forma natural de parlar “d’allò que li succeeix a la meitat de la població”.

Segons Soriano, “a la comèdia hi havia molts homes parlant de dones i de sexe, i ara moltes em vénen a veure perquè necessitaven algú que parlés de les seves coses, sent una d’elles i dient les coses com elles les senten”.

Quan el feminisme està de moda 

En dies assenyalats, com el 8 de març o el 25 de novembre, augmenta exponencialment la representació de les dones als mitjans de comunicació. De la mateixa manera, als programes d’humor s’intenta visibilitzar la lluita per la igualtat de gènere donant més veu a les dones que la resta de l’any.

En declaracions al DdB, Eva Soriano considera positiva l’oportunitat d’haver fet ella el monòleg inicial que sempre presenta Andreu Buenafuente. “Ell no s'hi veia en cor tenint-me a mi allà, i vaig acceptar encantada. No va ser el meu monòleg més graciós, però sí el que més em va tocar”, explica. I és que en aquest cas, afegeix, “no volia fer gràcia”, sinó “recordar que cal treballar per la igualtat cada dia”. 

Quan les empreses i els mitjans de comunicació volen sumar-se a la lluita feminista, però, sovint ho fan de forma superficial. En una notícia de la Sexta, per exemple, el titular era el següent: El alegato feminista de Lorena Castell y Thais Villas sobre la maternidad: "Parece que todas las chicas tienen que ser madres". A priori pot semblar que la cadena vol difondre una reivindicació feminista feta al programa Zapeando, però el cert és que a la mateixa pàgina, una mica més a baix, trobem un altre clip del mateix programa encapçalat per la frase “El sexy descuido de Lorena Castell con su camisa en directo”.

La cosificació, marca de la casa

Fa unes setmanes, Ana Morgade va explicar al podcast Estirando el chicle que quan actuava a l’espectacle Terrat Pack (2012), se la va obligar a portar vestit i talons tot i reclamar un vestuari més semblant al dels seus companys. Andreu Buenafuente, Berto Romero i José Corbacho portaven pantalons, americana i sabates planes.

Aquesta presentació desigual del físic d’ells i elles ha estat una constant en els programes de televisió. Un cos estilitzat, maquillatge abundant i el cabell impecable han estat durant molts anys requisits indispensables per a fer acudits en prime time.  

Part de l’equip de ‘Sé lo que hicistéis’ (Atresmedia Televisión) 

La guionista Ana Joven afirma que els rols que cosifiquen la dona en els programes d’humor “formen part de la televisió rancia, on la dona guapa és per lluir i la lletja fa riure”. Per això, explica Joven, “hi ha un sostre de vidre que fa que les dones còmiques desapareguin de les pantalles molt abans que els homes”.

Cada vegada, però, hi ha més avenços pel que fa a l’aspecte de les còmiques a la televisió. Eva Soriano reconeix que “sí que és cert que a les dones se’ns exigeix molt més físicament, per que fa a maquillatge i pentinat”. No obstant això, la còmica assegura que no és un fet que li molesti, sinó que ho assumeix “com a part de la feina”. A més, la col·laboradora del Late Motiv afirma que mai li han dit com ha d’anar vestida, i que quan no ha estat d’acord amb el vestuari que li assignaven li han permès canviar-lo. 

Un futur més paritari

Les humoristes i treballadores del sector audiovisual espanyol coincideixen en el fet que la manca de dones en la comèdia en l’àmbit espanyol és un reflex de la desigualtat estructural en tots els àmbits de la societat. No obstant això, afirmen, el que està clar és que el públic és qui mana, i cada vegada hi ha més gent que riu veient-les i sentint-les a elles. 

Isabel de Ocampo conclou al DdB que “com més referents hi hagi, més possibilitats hi ha d’inspiració a les noves generacions”. I precisament, des d’un dels màsters d’humor on Ana Joven fa de docent, han començat a veure canvis en aquest sentit.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —