[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 29 d’abril 2020

Com es deuen sentir enguany les que havien de ser coprotagonistes d’aquest dia tan especial?

Fa calor aquí a dins. Segons els meus càlculs, ja fa un parell de dies que ens haurien d’haver tallat i posat maques i també assignat un bon embolcall -si em deixessin triar, crec que escolliria una xarxa de ràfia que té més glamur i contamina menys que un full de cel·lofana.- De fet, ja ens haurien d’haver posat  ben apretadetes dins un gran cubell d’aigua per aguantar el trajecte fins a la ciutat per arribar-hi ben fresques, eixerides i sobretot, vermelles.

Però aquí no passa absolutament res. Sabent el pes que recau sobre les nostres punxes i pètals, ja fa dies que somiem en veure passar a milers i milers de persones passejant Rambla amunt, Rambla avall, esperant que alguna parella s’encapritxi de nosaltres a primera hora del matí. Això només podria significar que som més maques que les altres, i, tot i que estimo molt a les meves companyes, he de reconèixer que em fa il·lusió ser triada per damunt d’elles i que la gent pagui més diners per emportar-se’m a casa.

Ara, falten només pocs dies perquè arribi aquella data assenyalada amb el color de la sang del drac als calendaris de totes les cases d’arreu on es parla català. I, en canvi, aquí de moment l’únic que veiem és passejar a alguns dels treballadors de l’hivernacle, molts menys dels que acostumen, amb cara de preocupació. No tinc ni idea de què està passant però el 23 d’abril s’acosta i jo només vull sortir d’aquí i veure Barcelona -que segons diuen els rumors és la ciutat més gran de totes i on més companyes es reparteixen- contenta i plena de gent.

“I com saps tot això?”, us preguntareu. Doncs un dia algú es va deixar la porta oberta d’aquesta cúpula de plàstic i va entrar volant un pètal ben pansidet que ja gairebé havia perdut tot el color. Va anar a parar just al meu costat. Segons em va explicar, formava part d’una rosa que una noia havia reglat a la seva parella, i aquesta, quan ja havien passat uns dies des del “millor dia de l’any”, en veure que els pètals s’estaven començant a posar lletjos, va anar arrabassant-los un per un  i els va ficar dins una llibre de segona mà. Segons li vaig sentir explicar a sa mare, l’havia comprat per tan sols dos euros a una paradeta de segona mà sis Sant Jordis endarrere, quan no tenia ningú que n’hi regalés.

En aquell moment, moltes de les meves companyes van acabar d’obrir-se per escoltar la història del que havia de ser el seu destí. Ella també havia estat cultivada a un d’aquests hivernacles del Maresme i l’havien transportada cap a la gran ciutat just el dia abans de la festa. Quan va sortir del camió, es va trobar al taulell d’una floristeria. L’endemà, quan la noia, la Laia, va pagar 10  euros per ella,  va descobrir que es trobava just al davant de la Sagrada Família.

“Em va posar dins una bossa de tela” -em va explicar el pètal- “on compartia espai amb un llibre embolicat al qual li havia tret la faixa que l’anunciava com un gran èxit en vendes i un pintallavis del mateix color que jo. La Laia va decidir anar en metro fins al seu destí, la Plaça Universitat, i dins del vagó em vaig trobar amb altres companyes, però no crec que a elles les haguessin cuidat tant com a mi. Eren poc més de les nou del matí i ja estaven pansides. A la sortida de la Ronda de Sant Antoni, es va trobar amb la seva parella, la Marta, amb qui, després d’intercanviar-se petons i abraçades, es van intercanviar també els llibres i les roses. Totes dues van plorar en llegir en silenci el que s’havien escrit a les primeres pàgines de les novel·les, que incloïa en tots dos casos els verbs llegir i estimar.”

“Aquest serà el quart Sant Jordi que passaran juntes. El primer va ser el primer dia que es van besar al portal de la casa de la Marta, quan ja s’havia post el sol. El segon, ja van decidir que si mai tinguessin un fill, es diria Jordi. I el de l’any passat va ser l’últim on vivien separades, perquè enguany els llibres que es regalaran, sí és que se’n regalen, reposaran al mateix prestatge en un pis minúscul al barri de Sants”.

“Tot això ho sé”-continua el pètal- “perquè durant les tres hores que van passejar agafades de la mà pels carrers de la ciutat, remenant entre novel·les i contes i antologies, rememoraven amb precisió els records d’aquestes jornades de finals d’abril. Una sempre li comprava un conte a la seva fillola, l’altra aprofitava per completar sagues de llibres que no havia pogut acabar de llegir amb edicions barates d’alguna llibreria de segona mà. Com que treia el cap per la bossa de la Marta, no hi havia cap associació que els hi oferís flors a molt bon preu. Tot i això, la Laia va decidir comprar-ne un parell de més barates per sa mare i sa  germana, a qui el seu ex acabava de deixar, a un carreró del Barri Gòtic pel qual no passaven gaires curiosos.”

Segons m’explica el pètal, pel que ha pogut veure durant el seu trajecte per damunt del mar, no hi ha ningú als carrers i tampoc a les llibreries ni a les floristeries, que estan tancades. I alguna cosa seriosa ha de passar, perquè em sembla molt estrany que la gent renunciï a nosaltres i als llibres i a tot el que comporta aquest dia feliç.

***

Ara que són les sis del matí del 23 d’abril noto com algú m’agafa amb uns guants, i clic, em talla al final de la tija i, amb cura, em posa dins un cubell amb aigua. Sento com de sobte em transporten fins a una furgoneta, i pam, es tanquen les portes. S’encén el motor. Quan em desperto em trobo reposant sobre d’una taula de vidre i una senyora m’emoblica amb la xarxa de ràfia amb la qual sempre havia somiat -soc una rosa cara!-, em ruixa amb aigua  i em dona a un repartidor que porta guants de làtex que maquillen la meva olor.                   

Quan la Marta va corrents a obrir la porta del seu petit pis, encara en pijama, em somriu.

— El més vist —
— El més vist —