Rubén Serrano és periodista especialitzat en temes LGTBI+, gènere, VIH, cinema i televisió. Escriu a El Diario, El Salto, i també col·labora a Ràdio Primavera Sound, entre d'altres mitjans. Ha treballat a mitjans com EFE, Cadena SER o Playground. Des de les seves xarxes-trinxera, el jove activista combat LGTBIfòbia diària publicant articles de divulgació i ens convida a pensar i reflexionar sobre les violències diàries que ens envolten, de les quals molts cops no en som ni conscients. També va ser l’impulsor del moviment #MeQueer a Espanya, que es va convertir, de fet, en el desencadenant del seu primer llibre, No estamos tan bien (Temas de Hoy, 2020), un recull de testimonis LGTBI+ que expliquen les seves experiències i les violències que han patit. Es tracta d'una narració periodística i amb veu pròpia on l'autor s'implica personalment.

Serrano és un d'aquests fars de Twitter que no alimenta l'odi i que ens ajuda a ser més llestes i més sensibles. Hem contactat amb ell a propòsit del seu últim llibre per parlar de violències, de privilegis i opressions i de precarietat o ciberactivisme.

Què va suposar per tu el #MeQueer? T'imaginaves tot el que es va generar a Espanya?

Per mi va ser una gran sorpresa. Jo recordo posar el tuit i literalment veure que, a les dues o tres hores, era trending topic. Recordo estar a casa al·lucinant, en plan què ha passat. Vaig començar a llegir i a incentivar la gent que compartís coses i experiències. Va ser com una abraçada col·lectiva, es va crear un espai segur en un lloc a priori tan poc segur com una xarxa social i, especialment, com Twitter. Moltíssimes persones van començar a denunciar les violències quotidianes i sistemàtiques que ens passen per formart part del col·lectiu LGTBI+. Veure com el tsunami va esclatar va ser una forma d’obrir els ulls. Ens les callem, però són ferides que tenim molt endins. 

Com a periodista que t'has obert molt sobre l'homofòbia i altres temes sensibles, has patit les conseqüències de l'autoexposició?

Ostres! Justament mentre escrivia el llibre, vaig començar a llegir Expuesta, d'Olivia Sudjic, on es planteja molt si està exposant massa la seva vida. Sí que és veritat que a nivell de xarxes he rebut més amor que odi. L’odi ve d’algun tuit que acaba en algun grup de WhatsApp. Vaig haver de desaparèixer durant un temps de la por, però no he tingut cap amenaça més directa: les dones a les xarxes socials s’exposen a una violència brutal. Jo, malgrat ser gai, tinc una barrera de protecció precisament pel fet de ser home. 

"Les dones a les xarxes socials s’exposen a una violència brutal. Jo, malgrat ser gai, tinc una barrera de protecció precisament pel fet de ser home"

Penses que el ciberactivisme és suficient, o ens cal trepitjar més carrer? Creus que les xarxes poden resultar alienants i individualistes, en certa manera?

Tinc com dues parts molt confrontades: una part pensa que no és tot ciberactivisme. M’ho he qüestionat molt, però també penso que no sé si l’activisme és només el fet d'estar al carrer. Per una banda, el ciberactivisme és útil perquè té poder: pot posar temes a l’agenda. És molt evident el poder del moviment feminista a les xarxes, des del #Meetoo a la força imparable de l’Argentina. No crec que sigui tan alienant, però sí que necessita també acció social i política. 

En moltes ocasions es diu que el moviment LGTBQ+ és un moviment capitanejat encara per la "G" (és a dir, homes blancs gais). T'has sentit algun cop sobrerepresentant? Com que havies de cedir espais o que estaves ocupant llocs que no et pertocaven (a xerrades, col·loquis...)?

És el que més m’ha preocupat fent el llibre. No volia ocupar massa espai, jo no soc el portaveu de tota aquesta gent i en certs casos penso que he de callar: quan parlen les veus migrants, les dones intersex, les persones trans. Sí que és cert que per mi no tindria cap sentit fer un llibre del #MeQueer, ja que tan sols n’he tret dos testimonis i només calia fer un scroll per veure que la veu dominant eren homes blancs gais cis.

"No volia ocupar massa espai, jo no soc el portaveu de tota aquesta gent i en certs casos penso que he de callar"

De seguida, el que em va preocupar i el que vaig posar sobre la taula era: "On són la resta?". Això és l’orgull LGTBI, però aquí està clar que hi ha un homo-patriarcat, adaptat de l’hetero-patriarcat. Volia que parlessin dones lesbianes, persones bi, persones trans, persones queer, persones no binàries. Espanya és diversa i volia que hi hagués veus racialitzades, migrants i no migrants, persones refugiades, persones amb diversitat funcional, etc. Volia que fos el més coral, múltiple i divers possible. A la introducció dic que soc conscient que parteixo de la meva posició d’home gai, blanc cis, de classe obrera, amb estudis i que viu a Barcelona. Entenc que estic, en certa manera, a la part de privilegi de les sigles LGTBI+ i vull que quedi clar això, de la mateixa manera que he estat conscient sempre que era el "maricon gordo" de la classe. 

Sobre l'assetjament a xarxes, veus Twitter com molt més hostil que Instagram, per exemple? Quins tipus de missatges d'odi has hagut de suportar?

Crec que Instagram és un lloc una mica més amable perquè només estàs compartint moments: fotos i vídeos curts. A Twitter parles i exposes les teves idees més o menys obertament i sorgeix tota la merda. L'exposició és molt més clara. Quan VOX va anunciar que volia que es fessin públiques les llistes de les persones que donaven xerrades de diversitat a les aules, jo vaig publicar un tuit sobre el tema que va acabar en algun grup de WhatsApp de gent d’ultradreta. Ja no només comentaris, sinó fins i tot algun DM de “Maricon de mierda, vais a ver como vais a ir para atrás en seguida”. És un odi que està molt latent, però soc conscient que ha estat molt puntual. Crec que l’assetjament de les dones trans a les xarxes, per exemple, és molt més constant, amb veus com les de Lucia Echevarría, dia a dia, assenyalant amb el dit. Ho he patit, però si ho comparo sé que no és per tant. Hi ha gent que va davant meu. 

"Escriure ara mateix un altre llibre o un article suposa treballar a les nou de la nit quan he acabat totes les meves feines, esgotat mentalment, o els caps de setmana"

Expliques una mica la teva experiència també, va ser difícil per tu escriure’n? O més aviat va ser terapèutic? 

Va ser un procés també de mirar-me al mirall. Hi ha entrevistes que em van ajudar a acceptar que jo també tenia a dins una ferida molt gran. Vaig explicar una experiència que em feia falta explicar. Les persones LGTBI+ vivim violències quotidianes, violències de les quals no ens hem de fer responsables nosaltres sinó els nostres agressors. Aquestes violències ens les callem, perquè ens han fet molt de mal. Des de petit s'activen als nens els insults com bollera, mariconazo... No saps què signifiquen però saps que estan malament. 

Compartir el que hem passat totes aquestes persones a mi també em feia falta: dir que vaig tenir dos agressors, que he estat víctima d’assetjament escolar i no ho vaig explicar a ningú perquè em feia por dir-ho. 

Suposo que si et passa a tu personalment sempre és més difícil reconèixer-te com a víctima.

Si. També forma part d’un discurs que desactiva la gravetat de la situació i fa que s’activi la culpa. Per exemple, ara em ve al cap I May Destroy You: la víctima d’una violació carrega amb la culpa i creu que no és tan greu, i sí que n’hi ha per tant. Les persones que ens agredeixen han de carregar amb la responsabilitat del mal que ens han fet. Ells potser ens insulten o ens diuen alguna cosa i se’n van de festa, mentre jo me’n vaig a casa plorant amb el nas trencat. 

"He estat víctima d’assetjament escolar i no ho vaig explicar a ningú perquè em feia por dir-ho"

Com vas trobar els testimonis del teu llibre? 

Tenia clar que volia que fos el més divers polític. Vaig arribar a obsessionar-me molt amb això, i crec que vaig fer bé. Tenia uns noms clars, tal vegada perquè coneixia la seva història, com per exemple Guillem Montoro, perquè a nivell simbòlic és molt potent. Tenia clar que volia parlar amb ell igual que també tenia clar que volia parlar amb la Sònia, qui va patir assetjament a la policia de Mallorca pel fet de ser lesbiana. La resta han estat fruit d'una cerca: associacions, xerrades, fixar-me en documentals; també cercar a Grindr o Instagram. 

El frau i la decepció son una constant entre els pares en tots els testimonis, fins i tot aquells que no havien demostrat cap mena d’homofòbia abans. 

Si hi ha aquest sentiment de frau és perquè ens adoctrinen en l’heterosexualitat des que naixem.  Des que naixem, si ets un xic et vesteixen de blau, si ets una xica et vesteixen de rosa; i quan tinguem set o vuit anys, si ets una xica et preguntaran quin xic t’agrada i si ets un xic et preguntaran quina xica de classe t’agrada. I potser ni ets xica, ni t’agraden els xics, i allí estàs: no estàs triant, és que no hi ha cap llibertat de decisió. Apareix el frau perquè penses "no soc el que volien els meus pares", "no soc la dona que esperaven". 

Tens gent de moltes confessions diferents: família musulmana, família evangèlica, famílies catòliques... Mentre alguns atribueixen la intolerància a la religió, d’altres la desvinculen i creuen que l’homofòbia és sistèmica. 

Jo penso que el que consideren les víctimes és molt legítim i jo no soc qui per qüestionar-ho ni per discutir-ho, però crec que és sistemàtic. A més de ser sistemàtica, pot tenir una vessant religiosa, com també la pot tenir cultural o econòmica (les persones trans tenen un 80 % d’atur a Espanya) i va mutant en les diferents capes que li ofereix un sistema com l’actual (cis-heterosexual capitalista).

Com va ser el fet d'abordar històries que havien passat fa més de 50 anys, durant el franquisme, per exemple?

El que més em flipava és que això va passar poc més de fa 50 anys a Espanya i que encara pot passar ara. Potser no acabes a la presó per ser gai, trans o lesbiana, però sí que passa a altres països del món: a Polònia, per exemple, o Rússia. Sobretot, el que em va colpir era això de “hem estat a la presó i hem patit les teràpies”, però el que deien en el fons no era tan diferent a les persones de 30 anys: l’essència de la violència és la mateixa. 

Molts cops s'associa la figura de l'escriptor amb molt de glamour i brilli-brilli. Ha estat així en el teu cas?

Escriure, penso, és un privilegi i un luxe que jo no em puc permetre. Escriure ara mateix un altre llibre o un article suposa escriure a les nou de la nit quan he acabat totes les meves feines, esgotat mentalment, o els caps de setmana, que se suposa que són per descansar. Quan em pregunten si penso en escriure un altre llibre, dic que no ho sé, quan tingui més estabilitat vital i econòmica potser. Ara mateix no soc capaç de seure a escriure a les nou del vespre. 

Alguns cops també t'has mostrat crític amb les condicions salarials que ofereixen els mitjans com a periodista freelance? L'autoexplotació a xarxes (com un pas més de la teva feina) et crea conflictes? 

Sento que estic treballant 12 hores de 18 al dia. Pensar i comunicar el tuit, el post de Facebook o Instagram. També hi ha aquesta idea que la tracto molt amb el psicòleg: la idea que he d’estar present en el periodisme. És com un mantra. Que la gent no s’oblidi de tu, crear una marca personal, és el que t’han dit a la facultat i tota la vida. Jo encara m’estic plantejant si això és el que vull: tinc 28 anys, no vull estar pendent d’una pantalla tota la vida i és una sensació tampoc desitjable, no descanses. Jo no visc per treballar.