La Sara Diego és una actriu nascuda l'any 1996. Des que era ben petita ja sabia que volia ser actriu, que li encantava expressar, per això als onze anys va apuntar-se a una escola de teatre. Amb 27 anys ha treballat en tots els àmbits de l'actuació: teatre, cinema, televisió o curtmetratges. En el seu últim treball com a Carla, en la sisena temporada de la telesèrie de TV3 Com si fos ahir, explora la maternitat jove i el que comporta patir depressió postpart.

Remuntem-nos uns anys enrere: com va ser entrar a la sèrie Com si fos ahir? Vas notar canvis d’altres treballs previs?
Va ser quan tenia 21 anys, vaig entrar a la segona temporada. Recordo que em van trucar per fer la prova amb diferents parelles, així veien com connectes amb l’altra persona. Vam preparar una escena més còmica i una de més dramàtica. Al cap d’una setmana em van trucar i em vaig morir de l’emoció, recordo cridar amb el meu company de pis i tot. A la televisió havia fet un capítol a Les coses grans i amb setze anys a un cas de KMM (Kubala Moreno i Manchón). Havia participat en moltes pel·lícules indies, però aquest tipus de producte no l’havia fet mai. Al principi estava molt nerviosa, tot roda i avança molt ràpid.

Comentaves la velocitat de la producció: les gravacions segueixen un ritme exigent? Com t'hi adaptes?
En un inici és un ensurt total, jo estava com: “drama”. Has de trobar la fina línia entre portar una proposta preparada, però saber que la poden canviar. És un entrenament total, et dona una sèrie d’habilitats que en altres produccions no trobes.  El guió va per blocs de quatre i cinc capítols que es graven en un dia i te l’envien dues setmanes abans. Una setmana després et diuen el dia que es rodarà i el dia abans se sap l’hora. El teu personatge de vegades també serveix per poder permetre que a altres personatges els hi passin coses o t’ho expliquin. Com a persona i com a actriu he crescut i crec que ara ho veig amb més calma. És important el que fem però al final tampoc. 

"És un entrenament total, et dona una sèrie d’habilitats que en altres produccions no trobes". 

Al principi paties molt?
La primera escena que vaig fer estava supernerviosa i no tenia temps per pensar gaire, llavors apareixien totes les pors. A mesura que avances vas veient que mai estaràs segurA del tot, perquè sempre busquem una mica més, però amb l'experiència vaig poder relativitzar. Sempre hi ha una mica de nervis, com en totes les professions però, m'agrada empoderar-me i dir-me: “Sí, ho puc fer”.

Endinsem-nos en el personatge… Presenta’ns una mica a la Carla, quins trets destacaries?
És una persona que s’ha hagut de fer molt ella mateixa i buscar-se un lloc en el món. No té família i ha hagut de patir molt, per això intenta mostrar-se segura de si mateixa. Al final és com una carcassa per aconseguir sobreviure però també té la seva part més vulnerable,  

Com et prepares per abordar la maternitat de la Carla? I per representar una dona que pateix depressió postpart?  
Va ser súper guai. Jo vivia a Madrid, em van trucar per tornar i vaig pensar: “M’agradaria tornar amb alguna cosa molt potent, embarassada o així” i va passar. No sabia com s’aniria desenvolupant perquè no t’ho diuen, no volen que sobre pensis. Estic molt contenta i agraïda amb la trama que m’han donat, a més m’ha fet plantejar molt més el tema de la maternitat. 

Per interpretar-la he intentat estar jo amb la Carla i posar-me a la seva pell, sentir la culpa. De fet, les dones durant el dia a dia ens sentim així per coses que no hauriem. Tenir l’oportunitat de parlar d’això ha estat molt maco, m’han parat mares al carrer per agrair-me la representació d’aquest tabú. Va ser un repte haver-me de posar-me en el pur drama i estic orgullosa del resultat. 

Creus que és important que aquests temes apareguin a les televisions, en representacions o a gran pantalla? 
Amb les noves directores hem guanyat molt amb el tractament de temes com la depressió i maternitat, abans el cinema era extremadament masclista i a poc a poc anem canviant. Molta gent del meu voltant ho ha passat i és tot un tema: “Has parit un nen i de sobte dius uf”. Et canvia la vida per complet i si a més estàs en un moment que no saps com fer-ho encara et cau més culpa, penses: “Com no pots estimar un nen que has parit?”. És molt dur i cal saber que això pot passar.

Com ha estat l'experiència d'interectuar i rodar tantes escenes amb un bebè (Axel)?
És tranquil·líssim, de vegades adaptem una mica el guió però ho fa tot molt fàcil, és supermono (riu). Jo no tinc fills, però ja tenia experiència amb els meus germans petits, amb qui em porto molts anys. Fa nervis, però ho tenia una mica guanyat.

Pel que fa a la gent del seu voltant, consideres a la Gemma (Àurea Márquez), el Toni (David Vert) i l’Andreu (Marc Cartes) els pilars de la Carla? 
La relació que es crea a la segona temporada amb la Gemma i la Carla la marca molt, acaba sent família. Juntament amb l'Andreu, són uns sogres fantàstics, l’han ajudat molt. Pensa que la seva mare no li fa cas, té un fill i les úniques persones que té son ells. Amb el Toni també hi ha escenes molt maques i xerrades que fan que la Carla estigui molt més tranquil·la.

Parlant de diversos personatges: si poguessis triar ser el personatge que volguessis, haguessis triat la Carla o algun altre? Amb quin creus que encaixaries més?
Ho tinc claríssim, la Naiara. Crec que quadraria molt per la manera de vestir, també. Jo em considero més estil Naiara que Carla, realment. Tot i això, mola molt quan ens posen coses que no ens encaixen gens, té la seva gràcia. Fer alguna interpretació més allunyada de tu és molt enriquidor, és com: “Soc una altra”. 

Consideres que aparèixer a la sèrie Com si fos ahir és una oportunitat per actors/actrius joves que vulguin visibilitzar-se? 
És una oportunitat, sí. És molt difícil tenir feina d'actor i n'estic molt agraïda. A més les telesèries de TV3 són una part crucial de la cultura catalana i m’encanten, per mi és una sort. També cal tenir clar que no per haver fet una sèrie t’agafaran a una altra, però et dones a conèixer i es poden interessar en tu.

"Amb les noves directores hem guanyat molt amb el tractament de temes com la depressió i maternitat, abans el cinema era extremadament masclista i a poc a poc anem canviant"

Amb qui has tingut més feeling és precisament amb aquests actors més joves?
Bé, val a dir que coneixia a molta gent d’abans, com a l’Ángela Cervantes. El Biel Montoro (Manel) és molt bon company, quedàvem per preparar les escenes per videotrucada. Amb l’Àurea i el Cartes va ser molt maco perquè em van fer sentir molt segura, em van acollir. 

Abans de tancar l'entrevista... el final de la temporada ens ha deixat sense paraules, com veus la continuació? T’hi veus participant durant un llarg període de temps més o preferiries optar per altres interpretacions?
Volíeu emocions fortes? Doncs aquí ho teniu, ha estat força impactant. No en sé res de la continuació. M’encantaria continuar, però depèn de la feina que surti, potser sí que en algun moment estaria bé canviar de cicle si portés molts anys. Però cal tenir en compte que una sèrie diària és la feina més fixa que un actor pot tenir. 

Quin creus que és el punt fort i el fluix d’una telesèrie diària? 
Cada cop menys gent veu la televisió, La Riera la veia molta més gent que Com si fos ahir perquè no hi havia Netflix, ara hi ha molta oferta. El punt bo com a espectador, tot i que el producte és el que és, et sents a prop dels personatges perquè els veus diàriament a casa teva. 

S’acaba la temporada però el món no frena… quins projectes tens per davant a curt termini? 
Tot l’any que ve em quedo a Barcelona perquè estaré fent una obra de teatre al Lliure i l’estrenem el 28 de novembre. Em sento molt agraïda de tenir feina, és un privilegi, a més em ve molt de gust aquest canvi de tempo. El teatre és molt bonic, hi ha una immediatesa amb el públic preciosa, la connexió entre aquest i l'intèrpret és maquíssima.