Sara Lovera López, una de les referents del periodisme feminista a Mèxic, ha dedicat la seva vida a donar veu a les dones des de les trinxeres de la comunicació. Guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme el 2015, Lovera ha estat testimoni i artífex de l'evolució del feminisme en els mitjans durant més de cinc dècades.

Recentment, l’han nomenat editora de gènere a l'Organització Editorial Mexicana, on supervisa la cobertura de temes d'igualtat en 46 marques editorials. També és fundadora del suplement "Doble Jornada" i cofundadora de CIMAC, l’Associació de Comunicació i Informació de la Dona A.C.

En aquesta entrevista amb el Diari de Barcelona comparteix la seva visió sobre el paper del periodisme en la lluita feminista i els desafiaments que encara persisteixen en un món on la violència contra les dones continua sent la tràgica i innegable realitat.

Quan va trobar la vocació de periodista?
Vaig decidir que seria periodista quan tenia 14 anys. M’agradaven molt els llibres, però a casa només en teníem uns 50. A més, els guardàvem en una vitrina i per llegir-los, el pare ens feia posar guants per no embrutir-los. En aquella època era catequista de la primera comunió i un dia vaig tornar unes nenes, ja que els seus pares no podien venir-les a buscar. En entrar a casa seva, el primer que vaig veure va ser una llibreria oberta, plena de llibres. Era fantàstica. En preguntar de qui eren aquells llibres, una d’elles em va contestar que eren del seu pare, que era periodista. Aquell dia vaig decidir que seria periodista.

Tot i que també va estudiar treball social…
Sí, i em va servir per completar la meva formació de periodista; calia anar-se'n lluny a investigar coses, ficar-se en el que no t'importa o fer els estudis socioeconòmics de les famílies. Gràcies a la carrera, vaig entendre el sistema polític mexicà, la qual cosa va ser molt útil a la meva vida professional. La principal dificultat era el volum de feina. Vaig acabar estudiant 24 assignatures simultàniament, amb 24 exàmens cada semestre. En aquella època, vaig aprendre a dormir poc, una habilitat que també em va preparar per a la vida de periodista.

En aquestes primeres passes de la seva carrera, tenia un referent o un mentor?
Sí, l’Adelina Zendejas. L’Adelina era una gran periodista, defensora dels drets de les dones i va escriure la primera columna de dones: Ellas y la vida. Els primers dies que treballava al diari ens vam topar pel passadís i em va preguntar: “Vens a escriure només dels homes?” I jo vaig contestar: “I això amb què es menja?”. A partir d’aquell moment vam ser amigues els pròxims 30 anys. També va ser la meva mentora feminista: em va ajudar a entendre la història de les dones mexicanes i per què demanaven el divorci en el segle XIX. Jo crec que aquí es va formar la meva identitat de periodista, quan descobreixes allò que t'interessa explicar de la realitat.

Amb quines dificultats es va trobar a en iniciar en el món del periodisme ara fa 56 anys?
No va ser fàcil, vaig tenir diverses dificultats quan vam començar. En primer lloc, com que no havia anat a la universitat, vaig arribar a la redacció sense coneixements previs. Un inconvenient també era que a les redaccions no hi hagués dones. En un diari de 30 o 40 redactors, només hi havia dues dones. Però El Día, el diari on vaig començar, tenia un avantatge: era un mitjà cooperatiu que havia nascut d'una conferència socialista i, per decret, hi havia igualtat entre homes i dones. De tota manera, el paternalisme i la discriminació seguien presents, ja que es creia que les dones no podíem informar esdeveniments polítics o policials. En canvi, érem destinades a cobrir informació tova, com cultura i societat.

Creu que la situació de les dones periodistes avui dia és millor?
Diria que és diferent. Les periodistes, abans que periodistes, som dones i actualment continuem estant discriminades. A tot el món, les dones patim violència de gènere, molts cops d’homes en contra de les dones. Però sí que considero que la condició de les dones ha canviat al llarg d’aquests 56 anys. A la meva època hi havia un 17% de dones en la universitat i ara és gairebé del 50%. Aquest avenç ha ajudat que la figura de la dona evolucioni cap a un paper més participatiu.

Quins canvis ha observat?
Han evolucionat, han fet coses fantàstiques. Al meu país, les periodistes probablement estan reportant, cobrint, investigant els assumptes socials d'una manera espectacular. Elles són les primeres que han alçat la veu per exposar la violència contra les dones, a més de la violència estructural que existeix a Mèxic. Estem parlant de 90 assassinats en mitjana cada dia a mans del narcotràfic, el crim organitzat, la policia o l'exèrcit. Aquests últims deu anys, la cobertura de les dones sobre aquests problemes socials ha sigut espectacular. No obstant això, les periodistes seguim patim de la discriminació que pateixen totes les dones en la vida quotidiana.

Per què és important el periodisme de gènere?
En les antigues societats nòmades, les persones no establien relacions de propietat ni vincles formals entre elles. Ningú era propietat de ningú. Les relacions es construïen a partir dels afectes, sentiments, gustos amorosos i vincles eròtics. Amb el temps, però, aquests vincles van començar a veure's afectats per interessos econòmics i socials. Desfer-nos d'aquests aprenentatges per fer periodisme és molt complicat, ja que estem inevitablement afectats per certs biaixos.

(...)
L'important és començar a preguntar-nos com es va originar aquesta discriminació i evitar reafirmar els rols que alimenten la discriminació. El periodisme de gènere no és solament parlar de les dones: és parlar dels homes, les dones i la seva relació. Mirar la complexitat i provar d'explicar l’actualitat sense prejudicis, malgrat que segueixen existint. Per exemple, moltes dones encara cobren un 30% menys que els homes i continuem sent coartades per la família tradicional. Qüestionar aquests reglaments amb especialistes, feministes i filòsofes és fer periodisme de gènere o feminista.

Hi hauria alguna manera d'erradicar la violència en contra de les dones?
Hauríem de fer una revolució de debò. Canviar els indicatius del que és ser home i ser dona, així com totes les relacions socials, econòmiques i la manera com està estructurada la governabilitat. Resumint, hauríem d'acabar amb la jerarquització del poder, que és el caldo de cultiu de la violència contra les dones, però també dels homes. Tots els conflictes en els últims 300 anys s’han resolt per la via de la guerra, de l'apropiació i de l'extensió del poder. Si lluitem per acabar amb aquesta estructura, desapareixerà o es reduirà molt la violència contra les dones. Ha de ser una revolució cultural, on els mitjans de comunicació i els periodistes d'avui, d'ahir i del futur són fonamentals. En conclusió, tot es resol amb el poder.

Quin impacte pot tenir en la societat mexicana una victòria de Donald Trump a les eleccions?
És terrible. Ell ho té molt clar: no vol els 23 milions de mexicans que vivim als Estats Units. Crec que enduriria les relacions comercials i acabaria el que van començar: la militarització de la frontera. A més a més, enviaria un missatge encoratjador als partits de la dreta i la ultradreta arreu del món. Tot i això, tenim la petita esperança que guanyi la Kamala. Amb ella es podrà dialogar, però tampoc ho resoldrà, ja que cap president dels Estats Units ens ha tractat bé. És més, quant a la immigració, històricament hem tingut més problemes amb el partit demòcrata. És l'imperi que està damunt nostre, no el podem evitar.

Quin nivell de risc té ser periodista a Mèxic?
Ahir llegint les notícies, vaig veure que va haver-hi tres assassinats paral·lels només a Guanajuato. Ja han matat 75 periodistes en els últims sis anys, de les quals 7 eren dones. La major part de les agressions a periodistes són en zones locals, on persisteix el cabdillisme i els interessos particulars. Els escenaris més freqüents són petites ciutats o municipis, on es molesta a l'home fort, el president municipal o un comerciant cometent il·legalitats, criminals de poca volada. Individus que mantenen la proximitat amb el poder limitat. Aquest context és el més perillós.

Coneix algun exemple proper d’aquestes pràctiques?
Sí, el cas de Regina Martínez. Era una periodista que va denunciar al govern de Veracruz per violacions de drets humans i abusos d’autoritat. La van assassinar perquè no es volia que sortís a la llum i és molt homenatjada a Mèxic per la seva valentia. El govern no va investigar qui havia comès el crim i els va garantir la impunitat. Quan algú critica públicament a un alcalde, un policia local o un gran comerciant, ja passes a estar en una llista negra. És molt complicat ser periodista, però crec que un antídot per a evitar l'agressivitat, és el professionalisme: investigar bé, tenir la informació verificada, disposar de diverses fonts.

Quin dels reportatges que ha fet l’ha afectat més?
Els temes que més m’han marcat tenen a veure amb la vida dels treballadors i les treballadores, sobretot un reportatge de les costureres a la Ciutat de Mèxic. El fet tràgic va ser quan va caure una bola de tela i va matar tres treballadores. Quan investigava les seves condicions laborals, vaig veure que, el 1985, treballaven més de 10 hores de jornada amb càstigs dignes del segle XVIII. Les posaven assegudes entre els fils de les màquines de cosir, que si es movien, el fil les decapitava. Era un càstig terrible. Tampoc cobraven un salari, sinó que els pagaven per peça. Vaig estar lluitant amb elles durant tres anys. A les sis del matí em reunia amb elles i els vaig ensenyar a redactar cartes i textos per a denunciar la seva situació a la premsa. El més impactant era que s’estava explotant a treballadores, davant teu, en edificis que era impossible saber que dins hi havia un taller.

Com es combina la tasca de periodista amb la d'activista?
Molt bona pregunta! És vital informar-se de la realitat, documentar-se, preguntar, disposar de diverses fonts d'informació, com documents, llibres o personatges entrevistats. Cal contrastar el teu punt de vista amb la realitat i els fets investigats. És cert que a l’hora d’investigar ja es comença amb un biaix determinat, però el que ha de fer el periodista és demostrar amb proves el que està dient. La recerca periodística és el que marca la diferència entre els continguts superficials de les xarxes socials i el periodisme professional.