Càmera
Per Laura Rodríguez Blanco , Víctor Sanz Guerrero i Helena Puigdevall
Publicat el 01 d’agost 2022


La seguretat és una de les qüestions prioritàries en qualsevol govern. Les decisions del Ministeri de Defensa, del Departament d’Interior o de la regidoria de Seguretat i Prevenció ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona sovint són controvertides i qüestionades per part de la població, que veu amb recel l’afectació que poden tenir sobre la llibertat individual i col·lectiva de la ciutadania. Moltes d’aquestes decisions es presenten com reformes per garantir la seguretat.

Malgrat això, el concepte de seguretat és força difús i sovint les institucions són reticents a parlar-ne. De fet, ni el cos de Mossos d’Esquadra ni la regidoria de Seguretat i Prevenció ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona han contestat les preguntes d’aquest mitjà.

La definició de “seguretat”

Josep Ibáñez, profesor titular del Departament de Dret a la UPF, explica que “en l’àmbit de les relacions internacionals, la seguretat s’ha entès de maneres molt diferents al llarg de la història. Durant la segona meitat del S.XX, la concepció predominant estava vinculada a la definició que l’Estat feia de la seguretat, segons la qual allò que s’havia de protegir era la integritat territorial de l’Estat”. Aquesta concepció estava lligada al context històric del moment: “En el marc de la Guerra Freda, els Estats entenien la seguretat d’una manera essencialment politicomilitar, i la forma de respondre a les amenaces externes era amb un cursa d’armaments”. 

La concepció entorn a què és la seguretat comença a canviar a partir dels anys 80, quan des de l’ONU i diversos centres de recerca “es comença a plantejar que la seguretat té diferents components, diferents dimensions”, tal i com explica el professor Ibáñez.  Les noves comprensions afirmen que la seguretat “no és quelcom referit a l’Estat, sinó quelcom que és construït”, donant especial importància a les construccions socials. 

Aquesta forma d’entendre la seguretat lliga amb la d’Alex Vitale, autor del llibre “La fi del control policial”. En declaracions a aquest mitjà, Vitale afirma que, al seu parer, el concepte de seguretat s’ha restringit a un àmbit molt limitat, majoritàriament relacionat amb la criminalitat urbana i deixant de banda aspectes com la seguretat habitacional, la seguretat alimentària, la seguretat financera o la seguretat mediambiental.
 


El control social lligat al garantiment de la seguretat

Partint de la base que el paradigma imperant identifica la seguretat principalment amb l'ordre públic, podem entendre millor perquè en els últims anys hem assistit a un augment del control policial i l'ús de la tecnologia per a garantir aquesta ‘seguretat’. No obstant això, experiències recents posen en dubte que aquest model de gestió realment protegeixi la població.

Un cas paradigmàtic seria el dels Estats Units, on l'increment de la presència policial no ha aconseguit crear un major sentiment de seguretat. De fet, l'historial de violència policial contra la població racializada ha provocat l'organització d'un moviment que advoca per l'abolició dels cossos policials.

D'acord amb Alex Vitale, el fet que els recursos punitius i de control es plantegin com l'única o principal manera de gestionar les qüestions de seguretat “té el seu origen en el fet que aquests sistemes de seguretat no qüestionen els règims de desigualtat i explotació que, de fet, donen lloc a les inseguretats que preocupen la població”.

Tal com explica el sociòleg estatunidenc, “sovint s'opera sota el mite que la policia existeix per a protegir a tots per igual, però, no obstant això, està arrelada en profundes desigualtats. Per això, certs grups socials són considerades sistemàticament com una amenaça per a l'ordre”. Paradoxalment, aquests col·lectius solen ser els més vulnerables: immigrants, minories racials, persones sense habitatge, drogodependents o treballadores sexuals.


Càmera de videovigilància a Via Laietana. Laura Rodríguez

Una altra eina a la qual es recorre amb més freqüència és la videovigilància. Malgrat que no existeix un recompte exacte, l'empresa de seguretat Continox estima que a l'Estat espanyol hi ha una càmera de videovigilància per cada 52 habitants. Avui en dia, qualsevol persona pot contractar la instal·lació de videovigilància per al seu domicili. De fet, la seguretat privada s'ha convertit en un negoci que, d'acord amb Seguritecnia, va facturar 4.855 milions d'euros l’any 2019.


Rètol d’advertència a La Rambla. Laura Rodríguez

Les càmeres de reconeixement facial són el següent esglaó de la videovigilància. Alex Vitale subratlla que “les empreses i les elits polítiques i econòmiques volen proporcionar un ordre social que els beneficiï de la forma més barata i eficient possible”. Per això, cada vegada s'incorporen càmeres de vigilància més sofisticades i s’apliquen els últims avenços tecnològics.

L'Ajuntament de Barcelona va prendre la decisió d'instal·lar 13 càmeres de videovigilància amb capacitat de reconeixement facial en el centre de la ciutat. Encara que des del consistori es va assegurar que aquesta funció no seria utilitzada, les càmeres estan instal·lades i no hi ha cap garantia formal (més enllà de declaracions) que no s’utilitzi  aquesta funció en un futur. 

Irídia és una associació que treballa per a promoure i defensar els drets humans, especialment aquells referents a l'àmbit polític i els que afecten la població civil. Entre altres línies de treball, com la violència institucional o les migracions, a Irídia aborden el dret a la protesta. Sònia Olivella Saluts, advocada i coordinadora de litigi estratègic a Irídia, defineix com a “preocupant” la instal·lació d'aquestes càmeres.
 


D'altra banda, Olivella recalca la necessitat de qüestionar “com s'utilitzen i des d'on”. Des d’Irídia, destaca la doble vessant del debat sobre la videovigilància: “D'una banda, permet un control sobre l'ús de la força i les accions de la policia o funcionaris de presons, però d'altra banda, sabem que cada vegada que s'implementa nova tecnologia per a controlar, sempre s'acaba usant més per a reprimir a la població quant a dissidència que pels propis agents de les institucions”.


La Unió Europea va presentar el 2021 una nova legislació referent a la Intel·ligència Artificial. Aquesta prohibeix explícitament el reconeixement facial en zones públiques, amb algunes excepcions. Sobre aquest tema, el portaveu i Director General de Comunicació del Parlament Europeu, Jaume Duch, recalca que existeix “una contradicció permanent entre la llibertada i la seguretat”. 


En el cas d'Espanya, no es compta amb una legislació pròpia i, per tant, preval l'establerta per Europa. En diversos casos s'han intentat tirar endavant iniciatives que incorporaven reconeixement facial, que mai van poder veure la llum a causa d'aquesta normativa europea.

Seguretat amb perspectiva feminista interseccional

Un col·lectiu que lluita per fomentar l’urbanisme amb perspectiva feminista interseccional i no aposta per la videovigilància com a solució a la inseguretat és el Col·lectiu Punt 6. L’arquitecta Marta Fonseca, integrant del col·lectiu, ha explicat en declaracions al nostre mitjà que “fa molt temps que només es tenen en compte algunes qüestions de la seguretat, i no totes”.


El Col·lectiu Punt 6 s’ocupa de treballar l’urbanisme amb l’objectiu de posar la vida quotidiana de les persones al centre de les decisions de transformació dels espais on vivim. Una de les variables que treballen i analitzen és la seguretat.

En aquesta mateixa línia, el col·lectiu “no limita la definició de seguretat només als delictes que estan tipificats, sinó que també inclou la percepció d’inseguretat de les dones” i, per això, abarquen tot el que condiciona aquesta percepció. Les característiques condicionants s’han obtingut a través de les 44 marxes exploratòries realitzades entre 2017 i 2019 arreu de Catalunya, amb la veu de més de 450 dones.

Els resultats d’aquestes marxes són “els sis principis de seguretat de les dones, que aborden aspectes físics però també socials i relacionals de tot el que condiciona un recorregut insegur”. D’aquesta manera, amplien el focus a la vida quotidiana per analitzar, no només les activitats relacionades amb el treball remunerat que les dones desenvolupen a la ciutat, sinó també en totes les tasques de cures que tenen a veure amb el treball reproductiu i que també passen a l’espai públic.

 

“Un racó, la falta d’il·luminació, les façanes de les plantes baixes tancades i la seva vitalitat, l’apropiació d’un espai per part d’un grup determinat (moltes vegades homes de determinada forma) fan canviar les teves decisions diàries, així com les teves rutes. Totes podem dir perquè no agafem un carrer o un altre”.

Fonseca incideix en la presa de decisions personals que afecten la vida de les dones a llarg termini. “Les aspiracions personals es veuen modificades i condicionades per l’espai on vivim: agafar una feina determinada segons la zona, decidir anar a la universitat o decidir sortir a la nit”. “Hem crescut en una estructura que parla de manera diferent a homes i dones de quina és la seva posició a l’espai públic”.


En línia amb aquesta perspectiva, el Sindicat d’Habitatge del Poblenou va organitzar una trobada destinada a dones i identitats dissidents per tal que cadascú aportés el seu punt de vista sobre les zones segures i insegures del barri del Poblenou, i  d’aquesta manera, analitzar-les. Cadascuna amb un mapa del barri marcava la seva percepció dels diferents espais.


Participants de la trobada determinant les zones segures i insegures. Laura Rodríguez

Per obtenir una idea col·lectiva, es va elaborar un mapa comú i general amb les zones insegures (marcades en vermell) i les zones segures (marcades en lila). Com es pot observar, les zones més insegures són les que estan en obres, les que compten amb un gran nombre d’oficines i poques plantes baixes amb vitalitat, precisament perquè són també les més solitàries.

Per altra banda, les zones més segures s’ubiquen bàsicament totes en un mateix espai: la zona del Poblenou amb més habitatge i que manté les característiques i trets d’un barri.

Alternatives al model hegemònic de seguretat

Segons Alex Vitale calen “alternatives que s’adaptin al problema específic per substituir el que ha estat fent la policia”. Vitale afirma que “quan es treballa amb les comunitats i hi ha oportunitats de posar sobre la taula solucions, l’activitat policial queda sempre al final de la llista, la gent no ho vol. Les persones escullen la policia quan els dius: pots tenir la policia o pots no tenir res”. D’aquesta manera, el sociòleg Vitale efectua l’anàlisi de l’abolicionisme a partir de la participació de la comunitat.

Vitale pren com a exemple la guerra contra les drogues en el cas de Portugal. “No és perfecte, però han retirat en gran mesura a la policia de la gestió de les drogues. Ho han plantejat com un problema de salut i els resultats han estat molt bons. S’ha demostrat  que és necessari un tractament de drogues a la carta, amb estratègies de reducció de danys, programes de desenvolupament econòmic específics, esforços d’apropament entre iguals, etc.”.

D’altra banda, l’arquitecta Fonseca destaca que es poden fer moltes accions referents a l’urbanisme. “A vegades parlem amb dones usuàries del transport públic. En aquest aspecte, es podria millorar el temps d’espera a l’andana del metro o tren, afegint informació addicional sobre incidències, el temps d’espera exacte, per poder decidir si baixar abans, pujar o esperar a l’andana”.

A més, segons Fonseca, una altra iniciativa podria ser canviar la localització de les parades d’autobús. “Cal replantejar on ubicar una parada d’autobús, potser en un entorn que té una determinada vitalitat, i no en un descampat o a la sortida d’un poble. A més, a la nit, podria parar a més a prop de casa teva i no a una parada com a tal, per beneficiar-te amb un itinerari més curt”.

Una altra alternativa òptima encarada a les zones sense cobertura o amb menys vitalitat, “s’hauria de disposar d’una xarxa de wifi públic, efectiu a totes hores i accessible a tothom, a qualsevol lloc públic. A vegades utilitzem estratègies tornant a casa, parlant amb algú, o fent veure que ho fem, per sentir-nos acompanyades”.

Aquestes formes d’acompanyament són estratègies que ajuden a sentir-se  més segur, segons l’arquitecta. “Són estratègies que es poden implementar des de les institucions, que han de treballar en aquesta perspectiva de gènere interseccional per poder incloure una altra forma d’atendre la seguretat”.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —