Livia (Alida Valli), una bella dama d'una família aristocràtica italiana, viu un romanç intens amb el tinent Franz Mahler (Farley Granger), oficial de l'exèrcit austríac, al bell mig de la guerra de la independència italiana contra Àustria. Aquesta és la sinopsi de Senso, la primera pel·lícula en color de Luchino Visconti. Una adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Camillo Boito i un excel·lent melodrama històric de la Venècia de 1866, que es va estrenar al Festival de la Serenísima el 1954.

El director italià tenia al cap a Ingrid Bergman i Marlon Brando pels papers protagonistes, però no va ser així. Bergman estava llavors casada amb Rossellini, qui no li permetia treballar per a altres directors. Els productors de la pel·lícula no estaven convençuts sobre Brando, que no tenia tant prestigi com Farley Granger. A més, Brando va rebutjar l'oferta quan es va assabentar que Bergman no participaria en el film.

El periodista cinematogràfic Eduardo de Vicente va explicar al seu col·loqui habitual, previ a la projecció, que Visconti és una figura molt idiosincràtica: aristòcrata, comunista i homosexual al segle XX. Aquests trets biogràfics tenen una importància cabdal per entendre el seu cinema: ell exposa la vida que coneix, l’aristocràtica, amb una sensibilitat especial, però amb un prisma revolucionari.

A Senso podem observar aquesta perspectiva d’esquerres en la forma d’explicar l’estupidesa de la guerra amb un clar caràcter antimilitarista, a l’estil de Paths of Glory de Kubrick. Aquest film va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, ja que molts crítics el van considerar com una traïció al neorealisme italià.

Per què l’has de veure? Per moltes raons. La més important? L’estètica. Un vestuari d’època sublim i uns decorats amb espais intensament barrocs. Visconti ha estat reconegut unànimement per ser el mestre de la posada en escena amb una bellesa incomparable i indescriptible. Un aspecte que s’ha convertit en el seu signe d'identitat, que el distingueix d’altres directors del seu temps.

La segona raó són les grans interpretacions d’Alida Valli i Farley Granger. Ella representa la dona casada i trista, que només pensa deixar-ho tot per ser feliç amb el seu amant. Ell és, en canvi, un militar faldiller amb una capacitat de fingir la seva passió i treure rèdit emocional –també econòmic– del seu idil·li. Papers oposats, molt ben construïts i amb uns antecedents vitals que els fan realment versemblants.

La tercera és el context històric, explicat amb claredat i detalls rics. Jo almenys no tenia ni idea que Venècia havia format part d’Àustria en el passat ni tampoc del conflicte armat amb Itàlia. Les escenes de batalla del tercer acte són breus, però extraordinàries. Visconti utilitza aquest drama privat per introduir-nos la venjança i la decadència humana com a temes principals.

Aquest declivi humà es convertirà en un dels leitmotivs que acompanya al director italià fins als seus últims treballs. Senso és una obra notable plena d'ingredients que la fan única: l’elegància visual, els colors, l’estètica, les circumstàncies històriques, les interpretacions i els conflictes vitals.