[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 09 d’agost 2020

La imatge roman clara i nítida a la meva ment. La meva iaia Mercedes, davant els fogons d'una cuina amarada de la xafogor de ple estiu, amb la seva bata de flors rosada. Mentre esperava els millors macarrons que he tastat en la meva vida, pensava amb admiració com, aquella dona, era la cosa més elegant i màgica que mai havia vist.

Mercedes va començar a dur la bata als anys 70, uns anys després d'arribar a Barcelona des de la seva aldea de Galícia. Va ser al poc de néixer les seves filles, i, costurera com era, comprava les teles i es cosia les bates a la seva habitació. Va aprendre els patrons a base d'observació, i en feia tant per a ella com per a les seves menudes. Encara avui les conserva i les vesteix -tot i que confessa que avui ja les compra fetes-.

La bata és símbol d'una generació que es troba en vies d'extinció. Una generació de dones treballadores, poderoses dins una societat patriarcal, defineix la fotògrafa Lucía Herrero, que, amb el seu projecte Tribute to la bata, ret homenatge a aquesta figura a través d'una peça de roba que "no deixa de ser un uniforme de treball". En mirar la peça icònica que és la bata, un ja veu a la senyora, aquella senyora que es dedica a tots, que ha estat criada per cuidar.

Tribute 1 (Tribute to la Bata, Lucía Herrero)

Les seves fotografies, amb un aire de les pel·lícules de Quentin Tarantino o els germans Cohen, retraten les dones de Villarmienzo, un petit poble de Castella, en escenaris coneguts però en postures atípiques. És l'Antropologia Fantàstica d'Herrero, un mode de treball que estudia l'ésser humà alhora que s'aproxima a un tema de forma conceptual. No ha fotografiat les dones tal com es troben a la seva casa o el seu poble, sinó que li ha donat una volta: "Vaig escollir una peça de roba al voltant de la qual dibuixar a aquesta senyora amb tot el que implica a nivell sociopolític, econòmic, geogràfic".

Retrat d'una dona

La bata es pot llegir com a símbol de la dona treballadora, la mestressa de casa, i tanmateix com a icona d'una opressió patriarcal dins la llar, amb una certa demonització classista: una dona sense glamour, de l'àmbit rural, que veia les seves parcel·les de llibertat exterior reduïdes a l'hort i la bugaderia. Una dona que mai no s'hauria pogut divorciar, quedar soltera, proclamar la seva homosexualitat o viatjar pel món. 

En aquesta línia, Mar Gallego, autora de "Como vaya yo y lo encuentre. Feminismo andaluz y otras prendas que tú no veías" posa el focus en el component classista de la societat: "Històricament s'ha reduït tot allò que ve de la pobresa, precisament perquè ve de la necessitat, i si demonitzem tot el que ve de la necessitat generem quelcom força macabre, perquè al final és perseguir aquells valors i aquelles estètiques de qui està oprimit". No fem sinó caure en una trampa: la de menystenir-nos a nosaltres mateixes.

De la societat victoriana a l'actualitat

Cal remuntar-se al segle XIX per trobar els que podrien ser els precedents de la bata. Tal com explica l'article de la revista Vogue, existia un estricte protocol per a les dones -almenys, per a les de la classe benestant- que establia un vestit per a quasi cada ocasió. El revolucionari tea dress, que eliminava la cotilla per primer cop, pensat per a les reunions de la tarda a l'hora del te, era una peça de roba íntima que no es podia treure al carrer. Però, tot i pertànyer estrictament a la llar, la seva delicadesa no el feia apte per fregar o sargir la roba, tasques típicament femenines.

 

Tea Dress de Liberty & Co., 1887

Una peça de roba molt més humil, que va néixer gairebé al mateix temps i que si que estava pensada per a les tasques de llar, era el Mother Hubbard. Inicialment, estava destinat als infants, i no va ser fins al 1880 que l'adaptarien les dones, donada la seva practicitat. Era un vestit d'una sola peça, molt ampli i fins als turmells, amb canesú rodó i coll alt, de mànigues llargues. Es va idear a les societats victorianes per alliberar la dona de la cotilla imposada per la moda, i així facilitar el seu moviment. A més, la seva ampla silueta permetia a les dones dur-lo durant l'embaràs.

Qualsevol dona podia dur aquesta peça de roba, ja que estava feta de cotó barat. Als Estats Units, va ser adaptat per les dones de zones rurals i les que emigraven a l'oest, però, com el tea dress, era impensable vestir-lo al carrer. Per la seva silueta ampla, també va ser vinculat amb les propostes reformistes i dels estetes que advocaven per derrocar la cotilla.

Més endavant, el Mother Hubbard va ser imposat pels missioners cristians a la Polinèsia amb la tasca eurocentrista de "civilitzar" els que consideraven salvatges mig despullats. De fet, les dones polinèsies encara el duen avui dia, en la seva forma moderna.

Noies de Tahití en els seus vestist Mother Hubbard entre 1880-1889

Del fet que les dones poguessin ser penalitzades a alguns estats dels Estats Units per dur aquesta mena de vestimenta, se'n llegeix una societat occidental, blanca i burgesa marcada pels binomis de l'espai públic i privat. Aquesta dinàmica s'establí amb el sorgiment de les ciutats modernes al segle XIX i associava les dones a l'àmbit exclusivament privat, mentre que els homes eren els protagonistes de la vida pública i tenien total llibertat de moviment entre ambdues esferes. Per a Gallego, les classes populars tenen més llibertat per transgredir aquests espais: "S'entén el carrer com una extensió de la casa, com una extensió de l'espai privat, i això em permet no generar una divisió entre el que sóc dins la meva llar i el que sóc fora d'ella". En debades Gallego admet que fa cursos en línia des de casa seva en bata, i que ho fa com una "qüestió política": "Em sembla polític no haver d'adoptar una aparença determinada perquè vosaltres entengueu que tinc quelcom important a dir".

Dona fent ganxet a Ardara, Irlanda, el 1927

Arribat els anys 20, sembla que la dona va aconseguir certa alliberació. Als Estats Units, Nell Donnelly Reed va ser una figura clau en la creació dels vestit d'estar per casa, des d'un punt de vista més estètic i no pas tan sobri. El concepte era que les dones es mantinguessin maques mentre feien les tasques de la llar, establint la idea que era possible tenir estil amb uns preus més assequibles. Sens dubte va ser una gran emprenedora, que a través del seu negoci, Donelly Garment Company, va ser de les primeres en concebre el ready-to-wear.

A la dècada dels 50 entrà en joc Claire McCardell i el Popover Dress, dissenyat com a peça de roba de treball per a dones que donaven suport a les tasques militars durant la guerra, tant treballant dins com fora de la llar. Una peça de roba pràctica, pensada per ser duta sobre la roba o sola, de teixit denim, amb una gran butxaca i un guant de forn cosit. A causa del seu baix preu va tenir molt èxit, però no per això perdia elegància.

Popover Dress, de Claire McCardell

Tant els dissenys de Nell Donnelly Reed com els de Claire McCardell van ser paradigmàtics d'un model de vestit que esdevindria l'uniforme icònic de la dona. Tenint en compte, és clar, els rols tradicionals d'una societat masclista i conservadora, on el lloc de la dona era a la llar, i on aquella alliberació  de principis de segle -a tall d'eliminació de la cotilla- ja havia desaparegut. Com afirma Vogue, "la ideologia ultrafemenina es traslladaria de manera conseqüent als House Dresses, concebent una mestressa de casa immaculada i poc realista".

A Espanya, emperò, la tendència va ser una mica diferent. La bata era -i és- més aviat símbol de les dones rurals que treballaven tant a la llar com al camp. Si escenifiquem qualsevol poble, imaginem una relació amb el carrer més lliure que no pas ara, en la que és habitual sortir a comprar el pa en bata. Com afirma Gallego, "la forma de relacionar-te amb el carrer és de sensació de comunitat i família. És quelcom que s'està perdent i que té a veure amb la legislació moral de l'espai del carrer". El concepte de carrer com quelcom que pertany a tothom és quelcom que a, poc a poc, s'està també privatitzant. En cert sentit, estem tornant al binomi de les esferes entre el públic i el privat de les societats victorianes.


"Si una dona en bata diu quelcom interessant potser no la veiem, però si diu el mateix una altra persona amb una identitat diferent potser ens donaríem la volta i diríem: 'guau'"


El sentit de la moda

Com explica Gallego, les dones "estem molt marcades pel concepte estètic de l'alta burgesia, inclús de l'aristocràcia". Només cal pensar en els ideals romàntics, extrapolats a la nostra contemporaneïtat, de dones lànguides que es desmaien i són protagonistes de les revistes de moda. Aquesta imposició, aquests cànons de bellesa, s'estenen per tots els racons de la nostra vida i de la forma en què hem de concebre'ns a nosaltres mateixes i davant dels altres. L'estètica ve de la mà del capitalisme, els cossos que s'imposen no són gens diversos, sinó que es ven un model de cos a perseguir pel que ens deixarem diners, dietes i patiment.

Tornant al concepte de la bata, és curiós com va esdevenir tendència, farà uns anys, dur roba de pijama al carrer, com el clàssic vestir de setí que moltes influencers no van dubtar a treure a passejar i retratar-ho a Instagram, i que marques de l'abast de Zara van produir en massa. Això va arribar fins l'alta costura; la classe alta i privada apropiant-se d'un concepte i fent-lo seu. És el que molts entenen per apropiació cultural. "Si això ho hagués fet una persona de classe popular, o que acostumi a utilitzar aquest pijama al carrer, es veuria d'una manera totalment diferent", diu Gallego.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

New variation of the red grape housedress on Batsheva.com, made from recycled fabrics

Una publicación compartida de Batsheva (@batshevadress) el

 

Una mirada a allò kitsch

Avui dia observem un revival d'allò popular, una elevació per part dels estatuts privilegiats que adapten el tradicional per elevar-ho a una categoria estètica, cosa que es veu, per exemple, en celebritats com la Rosalía, amb les seves ungles llargues i les seves grans arracades. Quina és la nostra mirada, el nostre comportament, vers això? Per què a vegades valorem quelcom i d'altres o menystenim? Gallego respon a aquestes qüestions: "No valorem a qui tenim al costat i sempre sembla que per apreciar allò popular ha d'haver un recorregut en el qual aquest es perd, de dalt a baix, una transformació total, una neteja, treure-li la contaminació, fer un viatge, i aleshores ho comprem, en identitats que percebem com més vàlides que les nostres". Com una dona de bata veu a Rosalía i diu, "oh!, què transgressor!".

Per altra banda, l'autora posa èmfasi al seu llibre en el concepte d'ordinari: la vulgaritat entesa com quelcom dolent, també en el plànol estètic. Dir-li "ui, què ordinària", a una noia de barri per com va vestida o per la seva forma d'expressió és una forma de judici que més d'una hem sentit. "Això em sembla molt curiós perquè té a veure amb la tendència gairebé aristocràtica de convertir en indesitjable tot el que està relacionat amb l'ordinari, on ens trobem el 90% del temps les classes treballadores", continua Gallego. "Hem fet de l'ordinari un discurs", hem convertit l'extraordinari -on pràcticament no es troba ningú- en el desitjable".

El capital eròtic de Catherine Hakim descriu allò que tenim en la nostra pròpia identitat que ens fa desitjables, no des del punt de vista socioafectiu, sinó des de l'atracció que puc generar quan parlo, qui i com se m'escolta. Tornant a Gallefo, "si una dona en bata diu quelcom interessant potser no la veiem, però si el mateix ho diu una altra persona amb una identitat diferent ens donaríem la volta i diríem, 'guau'".

L'autora, en aquest sentit, ens recorda a la cantant Martirio, "que estava fent coses increïbles amb el tema de la mestressa de casa", basant el seu art en aquesta figura. "Dins el col·lectiu és una gran referent, però no arriba a l'altura de Rosalía, que de sobte ho ha revolucionat tot, quan ja hi havia gent que ho venia fent". Però no és qüestió de trobar culpables, sinó de preguntar-nos per què consumim una cosa i no altra. És "el mateix classisme ficat a dins", recorda Gallego. 

 

Un feminisme generacional

"El llenguatge que feien servir les nostres mares i àvies era el de teixir, que no és el d'oposició sinó el de posar una cosa al costat de l'altra i generar discurs", descriu Mar Gallego. Les dones pobres han resistit generant aliances, impedint que es perdi la memòria de les seves companyes. "Allò que ha fet que no les veiem és que som tan classistes que creiem que les estratègies no poden sorgir de la necessitat".

Gallego aclareix que moltes de les dones que va entrevistar pel seu llibre no s'autodeterminaven feministes, però sí que eren conscients que actuaven per una comunitat i perquè hi havia una dona que ho necessitava. "Hi havia un sentiment molt fort de solidaritat que nosaltres hem perdut totalment", sentencia.

No és sinó el patrimoni emocional, l'afecte, el que ha sostingut les nostres societats. I això ha estat en mans de les dones. "Penso que si ens plantegem que feminisme és fer un món més col·lectiu, on les cures es trobin al centre, les pràctiques que haurem de rescatar hauran de ser les d'aquelles dones". Haurem d'escoltar a les "dones de bata".


Per participar del projecte de crowfunding de Lucía Herrero podeu visitar el seu web.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —