“Vas creixent i veus que l’estructura està molt construïda i la teva persona social comença a trontollar, t’adones que és un paper”. L’Arielle Fernández és una persona no binària procedent de Llívia, la Cerdanya. Des de fa un temps, i a causa de la seva situació universitària, viu a Barcelona i ha notat que la seva vida ha canviat cap a millor.

El mateix li va passar a la Verónica García, una dona lesbiana de Sant Sadurní d’Anoia que, després d’arribar a la capital catalana, va notar una alliberació: “La meva vida i la meva identitat sexual va créixer exponencialment, i això no hauria passat al meu poble”.

“Vas creixent i veus que l’estructura està molt construïda i la teva persona social comença a trontollar, te n’adones que és un paper”

Arielle Fernández

Estudiant de Dret

La situació de l’Arielle i la Verónica no és casualitat, ja que la seva història representa la de moltes persones LGTBI que han viscut en pobles i que en marxar a ciutats més grans, troben aquells referents que no van trobar de petites. Aquest fenomen té un nom: sexili. Però, què vol dir aquest acrònim que últimament és més present als mitjans de comunicació?

El terme Sexili (sexe + exili) és per definició l’obligació que sent una persona del col·lectiu LGTBI de marxar a un altre lloc de residència per poder viure de manera lliure, i oberta, la mateixa orientació sexual, però també la seva identitat de gènere. Això pot implicar canviar de país, però també passar de viure en una zona rural a una població urbana amb més població.

Malgrat que en la definició només es tingui en compte la condició sexual, antropòlegs com el Nacho Domínguez fan incís en què sovint no es pensa en altres factors que també són els detonants de la migració, i no únicament la identitat sexual: “Moltes vegades la gent marxa també per una falta de drets laborals o de serveis públics”, explica al Diari de Barcelona. A més, hi ha altres situacions que contribueixen a fer més evident el sexili, com és el cas de “l’economia del país, el mercat laboral o el mercat immobiliari”.

El peix que es mossega la cua

Que moltes persones LGTBI marxin dels seus pobles per anar a altres ciutats per alliberar-se sexualment, també comporta que els referents desapareguin. “És un peix que es mossega la cua, el fet que existeixin tantes persones LGTBI a Barcelona fa que es reforcin els motius pels quals les persones s’exilien”, explica Bernat Aragó, tècnic de l’àrea d’activisme d’Amnistia Internacional i que va dur a terme un Treball Final de Màster sobre el sexili. En el fons, però, n’és conscient que “fins que l’educació no canviï, no hi haurà una altra opció, i la gent continuarà fugint de la ruralitat”.

​​​L’educació, l’eina per combatre aquest fenomen

“Les institucions mai s’han preocupat d’aquest fenomen i cal abordar la situació”, reivindica Bernat Aragó. L’anàlisi de les dades actuals i el recull de les xifres de persones que han patit un sexili fan real una situació invisibilitzada, o millor dit, desconeguda, tal com afirma l’antropòleg Nacho Domínguez. 

Malgrat això, l’educació sempre acaba sent el que determina, en molts casos, la conducta d’un ésser humà: “No se’m permetia anar al lavabo de noies i els professors em posaven moltes dificultats per com era”, lamenta Arielle. “La base estaria a educar als nens i nenes i permetre’ls ser iguals perquè no tinguin opressions”, afegeix.

“Si hagués crescut coneixent referents que eren lesbianes, potser m’hauria sentit com a casa”

Verónica García

Periodista

La Verónica també insisteix en que el primer pas està en l’educació que s’imparteix des de les escoles, ja que “tenir referents és fonamental”. “Si hagués crescut coneixent referents que eren lesbianes, potser m’hauria sentit com a casa”, afirma la jove, que actualment viu a Barcelona.

La possibilitat de tornar: és possible?

És evident que, en la majoria dels casos, hi continua havent un vincle amb el poble on has nascut, sigui per la família o per amistats. Malgrat l’arrelament que hi ha, la relació “invisible” que hi ha amb l’espai, complica la seva possible tornada: “Sempre he tingut una relació complicada amb el meu poble, sento que m’ha tallat les ales”, exposa la Verónica García.

L’Arielle Fernández segueix amb la línia de García: “Em costaria tornar a temps complet per haver de socialitzar, encara que ja em coneguin per ser l’estranya, com un extraterrestre”. Els dos perfils han anat sempre marcats per com la societat les ha denominat. Una, la “lesbiana de l’escola”; l’altra, “la travesti del poble”.

El canvi de paradigma del sexili

A causa de la inflació econòmica, i el corresponent augment dels lloguers a les ciutats, el sexili està patint un canvi de paradigma. Així ho argumenta Bernat Aragó, tècnic de l’àrea d’activisme d’Amnistia Internacional: “Moltes persones LGTBI que han emprès un sexili cap a la ciutat i davant de la impossibilitat de formar un projecte de vida, han començat a marxar a entorns rurals”.

La Verónica García no descarta que en algun moment de la seva vida hagi de marxar de la ciutat de Barcelona: “Tinc molts amics que els hi ha passat perquè no podien assumir els preus del lloguer, i potser em passa a mi també”, lamenta. Malgrat que cregui que “és un retrocés perquè als pobles no hi ha les mateixes oportunitats”, n’és conscient que cada vegada més gent opta a aquesta opció per la falta de recursos.

El sexili fa molts anys que és present a la societat, però la desconeixença de la gent ha fet “que hagi estat un tema invisibilitzat durant molts anys”, explica Aragó. “Quan vaig marxar, vaig ser jo, vaig poder començar a sentir-me com realment sempre ho havia desitjat”, assevera Arielle.