[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 15 d’agost 2020

El 15 de setembre marca des de fa més de 200 anys un dia molt especial per al veïnat de Gràcia i per tota la resta d'habitants de Barcelona, que arriben a les parades de metro de Joanic i Fontana a passejar i gaudir d'un dels barris més icònics de la ciutat. 

Aquest any, la festa al carrer no ha pogut ser, i es trasllada a les llars de la ciutat a través de les pantalles. Al Diari de Barcelona hem tingut l'oportunitat d'apropar-nos a una figura molt especial per aquesta vila, es tracta de la Marieta, la campana que corona la torre del rellotge a la Plaça de la Vila. 


Com es troba?
De salut bé, gràcies. De moment aquí dalt no em cal mascareta, em considero força privilegiada. Però sí que estic una mica avorrida, no li ho negaré. 

Ha sentit les discussions sobre la festa virtual? Què en pensa? 
Són ganes d’emprenyar. És evident que no es podien celebrar unes festes en condicions, i abans de penjar quatre guirlandes amb desgana i no tenir cap mena de concert en viu, més val fer-ho virtualment. És cert, ni de bon tros igualarà una festa a peu de carrer, però jo crec que fins i tot en traurem quelcom positiu. 

Com ara? 
Doncs per exemple és una oportunitat perquè tothom senti parlar els graciencs i les gracienques sobre la seva festa major i així entenguin millor el sentiment que els uneix i que els fa passar-se hores retallant i pintant ampolles de plàstic. Però també coses molt més simples, com ara que la gent entengui d’una vegada que no cal que faci fotos a tots els ninots o enllumenats que s’hi troben. No només perquè mai més de la vida les tornaran a mirar, sinó perquè estan tots els guarnits dels últims quatre anys penjats a l’app! De res.  

Quin guarnit li hauria agradat tenir aquest any?
A la Plaça de la Vila, o de Rius i Taulet, pels no tant joves; hem fet un guarnit simbòlic perquè almenys ens recordi en quines dates estem. Però personalment, vista la situació, crec que algun tema apocalíptic com ara una escena del botellon hauria estat bé. 

No la feia tant moderna!
No enganyaré ningú, no soc gens moderna. En realitat aquest any hauria estat històric per mi i m’hauria emocionat poder recrear el meu voltant de fa 150 anys, en homenatge a les barricades en la Revolta de les Quintes. Sobretot també m’hauria agradat recordar la Marieta, que em va ajudar a repicar incessablement i em va batejar. 

Li sap molt de greu no poder-ho fer?

Jo sóc el menys important, al final només observo des de les altures encara que de vegades m'agafi una mica l'enyorança. El que sí em sap greu realment són alguns moments de vida que precisament no podré observar. La colla castellera creixent fins a intentar igualar-me i l'enxaneta saludant ben amunt, els balls improvisats de swing, rumba o sardanes. També la il·lusió dels més petits per un berenar amb xocolata o l'energia de la colla adolescent en la primera nit que s'allarga al carrer. 

Alguna cosa que no trobarà a faltar?

I tant! La pluja punyetera de mitjans d'agost o els bèsties que ho trenquen tot sense motiu

I ha pogut parlar amb la resta de carrers? Com enfronten la situació?
Doncs en general el sentiment és de posar-hi optimisme o d’enfonsar-se en la malenconia més absoluta. O una barreja de tots els colors més vius o tot sota un filtre sèpia. Mozart es troba al primer grup, és amb qui més parlo i la veritat és que ho porta bé, s’ho pren amb optimisme. A l’illa de Llibertat, Progrés, Fraternitat i Tordera certament s’han estalviat un mal de cap. Organitzar-se en pandèmia els hauria resultat gairebé més complicat que fer la república. I sobre la resta...  a Joan Blanques no el veig gaire, però m’han comentat que ja està planificant l’any que ve i s’ha plantejat de fer un tram més, però ho ha de consultar encara amb la comissió de veïns perquè no sap si posar-li de nom “del mig mig” o “del mig baix”. 

I Verdi?
Verdi.... miri només li dic que el seu guarnit simbòlic al sostre és sobre Giuseppe Verdi, és que no s’hi pot fer res. L’ego el supera. 

I els balcons? 
Estan ben cofois, estaven caient una mica en l’oblit i ningú es preocupava d’engalanar-los, però després del confinament tot el veïnat els ha valorat novament. Aquest any realment han estat l’escenari de moltes històries, i d’una història conjunta, i es mereixen gaudir de la festa i que els vianants es parin a observar-los. 

Creu en això que es diu que aprendrem alguna cosa d’aquesta pandèmia?
Ui! (Riu) Després de més de segle i mig de vida sóc força pessimista. N'aprendrem, però si després no es recorda no serveix de res. Tot s'oblida ràpid.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —