La síndrome de 'Els anells del poder'
Per Arnau Martín
Publicat el 21 de setembre 2022

Quan Amazon va revelar el 2017 que havia adquirit gran part dels drets de l'obra de J.R. R. Tolkien per adaptar una nova ficció televisiva, l'espectador encara tenia el focus posat en la celebèrrima i finalment vituperada, Joc de Trons, que s'encaminava cap al seu desenllaç. Avui dia, en ple 2022, Els anells de poder, distribuïda per Amazon Studios, ja és una realitat.

En un ecosistema audiovisual ple a vessar de cohorts d’empreses que pugnen per liderar les visualitzacions d’una audiència potencial i fàcilment classificable, aquesta nova ficció s’obre pas amb afany a l’oceà de l’streaming. Després de la desaprovació majoritària que va suscitar la darrera temporada de la fantasia de David Benioff i Dan Weiss, calia esperar un cert escepticisme de l'espectador davant d'una nova superproducció serial. Amb tot, s'està gestant una confusió col·lectiva amb ànsies de perllongar-se durant molt de temps.


Un cop emesos els primers episodis de la sèrie, dirigits per Juan Antonio Bayona, l'acció persistent dels internautes a les xarxes ha encunyat un nou anglicisme: el review bombing, que consisteix a puntuar negativament els productes audiovisuals a les bases de dades amb ànim d'alterar-ne la percepció general. El gran inconvenient emergeix quan aquestes manifestacions dirigeixen la seva atenció cap a la mateixa existència de la sèrie i no cap a la qualitat intrínseca.

El debat sobre el cost

Els anells de poder, per molts escenaris escapistes i inimaginables que s'entesti a recrear, és inqüestionablement filla del seu temps pel que fa al binomi creació-recepció. En un moment en què la polaritat de les opinions s'apropia de xarxes socials com Twitter i en què l'espectador se situa a l'epicentre del consum, Els anells de poder és un reclam per part d'una de les companyies amb més envergadura del planeta per forçar aquest panorama fins a les darreres conseqüències.

D'entrada i no menys important, cal remarcar el preu desorbitat pel rodatge i la producció de les primeres temporades de la sèrie. En una xifra astronòmica com la de 50 milions de dòlars per episodi s'amaga el germen de la discussió, a través de la qual l'usuari fanàtic de Tolkien o Peter Jackson comença a qüestionar-se que hi hagi una sèrie que reimagini el seu univers predilecte. L'internauta, en comptes de valorar-la des d'una posició crítica, carrega contra ella des d'una òptica individualista i intransigent, com si els showrunners Patrick McCay i John D. Payne haguessin ultratjat l'essència de l'obra original.

Les xarxes propicien una democratització dels missatges que es transmeten com a opinions precuinades i multiplicades, moltes encarades a l’interrogant de si aquesta sèrie de gran pressupost traeix o no l'univers mitològic del qual s’alimenta. Contràriament a això, el que ens hauríem de preguntar és si es duu a terme una utilització idònia dels recursos per sostenir-se per si mateixa.

En línies generals, el debat hegemònic s'orienta cap al paratext, brou de cultiu que alberga els grans debats de la nostra època, des de la inclusió forçada fins a la representació de les dones empoderades a la ficció.

Llums i ombres

Des de la seva carta de presentació,  Els anells de poder és un cim de l'entreteniment del qual no ens hauríem de privar, ja que ens garanteix molts moments de plaer visual. Ja des de les primeres seqüències es fa evident un esforç de l'equip per construir des dels fonaments un món singular però conegut, amb l'enriquidora visió de Bayona al volant. El director encapçala els dos primers episodis deixant entreveure la seva audàcia per a la posada en escena, el suspens i la direcció cinematogràfica. No obstant això, el desenvolupament de la sèrie motiva aspectes negatius.

Aquest retorn a la Terra Mitjana, sustentat en un aclaparador desplegament visual, presenta mancances estètiques sobre les quals rara vegada es discuteix a les xarxes. L'art audiovisual, o almenys les ficcions amb personalitat, demanen pugna, imperfecció i desafiament, justament la barrera que Els anells de poder travessa automàticament gràcies a la magnitud dels seus costos. Si una pel·lícula és capaç d'oferir sota els mateixos codis formals una plàtica entre dos personatges i una batalla entre diverses criatures està renunciant a un valor primordial de la fantasia, com és el factor de l'èpica.


Aquest element essencial neix de la tensió entre els diferents paràmetres d’una narració audiovisual, com poden ser el balanç entre els efectes visuals i els decorats físics. Si tot està a l'abast de les càmeres es produeix un excés i una distensió, quelcom que dona peu a una homogeneïtat en la textura del producte que alhora anestèsia l'atenció de l'espectador. Aquest, absorbit pel potencial del què s'exhibeix davant dels seus ulls, es decantarà per obrir Twitter i compartir una consideració personal sobre si el nou episodi respecta el que per a ell és la mitologia tolkieniana, en detriment de sotmetre a l'anàlisi allò que està consumint. 

Realment volem dedicar els nostres hàbits de consum a valorar si una peça serial entronca amb més o menys encert amb una determinada tradició de què depèn parcialment? El que és innegable és que Els anells de poder, anàlogament a La casa del drac, la seva macrosèrie coetània i distingida competència, són un clar reflex de les dinàmiques reals del nou paradigma productiu, en què la destinació del pressupost és el que apuntala les bases de les quals es nodreixen els continguts, que cada cop s'assemblen més entre si.

Desanima que l'empremta de creadors com Bayona quedin encapotades per una allau d'imatges formulaiques i automàtiques que s'empenyen les unes a les altres, fet amplificat per una comunitat d'usuaris més entossudida a consumir-les amb el mòbil a la mà que a qüestionar-se la seva naturalesa. Aquesta situació, greixada a través del frec entre les plataformes i les xarxes, està assolint un paroxisme cada cop més incapaç per rebentar la seva pròpia bombolla.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —